Pàgines

31 de des. 2012

FELIÇ ANY NOU - FELIZ AÑO NUEVO


FELIÇ ANY NOU - FELIZ AÑO NUEVO 
 
 
 
 
 


30 de des. 2012

RARESES DAURADES - RAREZAS DORADAS



“Per la Dolo”
 

Jo vull somiar,
Somiar que encara et puc escriure,
somiar amb els teus ulls entre somriures.
I fregar,
fregar els teus llavis amb tendresa
i assaborir-te a glopades violetes
-amb suaus, suavíssimes mossegadetes-
per encendre les espelmes cromades
de les nostres rareses daurades.

 

*******************************************************


“Para Dolo”
 

Yo quiero soñar,
soñar que aún te puedo escribir,
soñar con tus ojos entre sonrisas.
Y rozar,
rozar tus labios con ternura
y saborearte a bocanadas violetas
-con suaves, suavísimos mordisquitos-
para encender las velas cromadas
de nuestras rarezas doradas.
 

Barcelona, Desembre 2012

 

 

28 de des. 2012

QUEDA'T - QUÉDATE



Queda’t amb mi.
Serà només una estoneta,
queda’t, menudeta amb mi;
et cantaré cançonetes.
 
Picaràs de mans,
solcaràs un univers
curull d’estereotípies
i mirades perdudes
amb colors de revetlla...
i donaràs saltirons d’alegria.
 
Queda’t amb mi.
No em foragitis el mirar,
queda’t, menudeta amb mi;
et donaré una aferrada tendra
i sospiraràs glaçons
de blanca seda.
 
***********************************************

Quédate conmigo.
Será sólo un ratito,
quédate, pequeñita conmigo;
te cantaré cancioncitas.

Harás palmas,
surcarás un universo
rebosante de estereotipias
y miradas perdidas
con colores de verbena ...
y darás saltitos de alegría.

Quédate conmigo.
No me ahuyentes la mirada,
quédate, pequeñita conmigo;
te daré un abrazo tierno
y suspirarás cubitos
de blanca seda.
 
Barcelona, desembre 2012

24 de des. 2012

BONES FESTES - FELICES FIESTAS


 
 
 
christmas 2007
 
 
BONES FESTES - FELICES FIESTAS
 

22 de des. 2012

DOLOR


“En memòria de Jordi Palao”
 
Quan el dolor et colpeja
les cames no funcionen.
Tremolosos,
els ulls són llacunes espeses
amb el mirar a l’horitzó,
sense fons ni perspectiva.
 
Quan el dolor et colpeja
la llum torna foscúria.
Inconsistents,
els dits són filferros embullats,
l’alè sanglots ennuegats
i les paraules silencis al vent. 
 
***********************************

Cuando el dolor te golpea
las piernas no funcionan.
Temblorosos,
los ojos son lagunas espesas
con la mirada en el horizonte,
sin fondo ni perspectiva.

Cuando el dolor te golpea
la luz se vuelve oscuridad.
Inconsistentes,
los dedos son alambres enredados,
el aliento sollozos ahogados
y las palabras silencios al viento.
 
 
Barcelona, Desembre 2012
 
 

21 de des. 2012

""CUENTOS DE UN LOBO BLANCO, PARA OVEJITAS BUENAS Y NO TAN BUENAS" de Enrique Rodríguez

 
 

Un llibre de contes per adults original, directe i divertit. Un cop el tens a les mans te'l llegeixes tan ràpidament que no te n'adones i ja te l'has acabat.
Absolutament recomanable.

 
************************************************
 
Un libro de cuentos para adultos original, directo y divertido. Una vez lo tienes en las manos te lo lees tan rápidamente que no te das cuenta y ya te lo has acabado.
Absolutamente recomendable.



19 de des. 2012

EMBOLCALL DE PARAULES - ENVOLTORIO DE PALABRAS

 

Jo a voltes sóc escriptor
més aviat poeta… crec…
de tant en quant escric relats…
i fins i tot de vegades cròniques…
Intento transmetre sentiments,
sensacions i quotidianitats;
i si t'agraden m'afalaga i somric,
i si em llegeixes em sento satisfet.
 

I no sóc Federico, ni Rafael
ni sóc Salvador, ni Miquel
no sóc Antonio, ni José Maria
ni sóc Joan Salvat, ni somiar-hi Màrius
no sóc José Agustín, ni Jose de Souza
ni sóc Josep, ni tampoc Mercè
no sóc Jaime, ni pensar-hi Camilo
ni Carme, ni Xavier
ni Richard, ni puc ésser Paulo
ni molts altres escriptors il·luminats.
 

I moltes vegades em sento empetitit
com si els meus pensaments foren eixuts,
sense un petit cop de palmell a l’esquena,
i faig variacions aspres sense sentit,
per mirar d’entendre la resta d’amics
a qui els agrada llegir-me i ser llegits,
comentar-me i ser comentats,
mentre continuo sentint-me empetitit
 

... Dins l’embolcall de les meves paraules.

 

*************************************************
 

Yo a veces soy escritor
más bien poeta... creo...
de vez en cuando escribo relatos...
e incluso a veces crónicas...
Intento transmitir sentimientos,
sensaciones y cotidianidades;
y si te gustan me halaga y sonrío,
y si me lees me siento satisfecho.

Y no soy Federico, ni Rafael

ni soy Salvador, ni Miquel
no soy Antonio, ni José María
ni soy Joan Salvat, ni soñarlo Màrius
no soy José Agustín, ni Jose de Souza
ni soy Josep, ni tampoco Mercè
no soy Jaime, ni pensarlo Camilo
ni Carme ni Xavier
ni Richard, ni puedo ser Paulo
ni muchos otros escritores iluminados.


Y muchas veces me siento empequeñecido
como si mis pensamientos fueran resecos
sin un pequeño golpe de palma en la espalda,
y hago variaciones ásperas sin sentido,
para tratar de entender el resto de amigos
a quienes les gusta leerme y ser leídos,
comentarme y ser comentados,
mientras continúo sintiéndome empequeñecido

... Dentro del envoltorio de mis palabras.

  

Barcelona, desembre 2012

 
 
 
 




18 de des. 2012

"FAUNA URBANA" de Antonio Fco.Buitrago

 
Atenció a aquesta novel·la: entretinguda, enginyosa, divertida, amb un gran ritme; no us perdeu l'opció de passar-ho verdaderament genial llegint-la.
 
 
*************************
 
 
Atención a esta novela: entretenida, ingeniosa, divertida, con un gran ritmo, no os perdáis la opción de pasarlo verdaderamente genial leyéndola.

15 de des. 2012

MOMENTS PERDUTS - MOMENTOS PERDIDOS

 
 
 
Ahir m’adormia veient llumetes de colors.
I no et pensis que podies ésser tu
ni les teves petjades a la meva ànima.
Era tan sols una il·lusió... llumetes de colors.
 
Avui vaig atrafegat de moments perduts
I no és el mateix que albades desfetes
per les teves petjades a la meva ànima
És tan sols  un ofec... moments perduts. 
 
Encara, potser, aquesta nit em pugui sentir arcàngel
Mentre pidolo entre els estels de la meva imaginació
per fecundar llunes de planetes espectrals...
Planetes espectrals. 
 
Tan sols una il·lusió... 
 
Tan sols un ofec... 
 
***************************************** 
 
Ayer me dormía viendo lucecitas de colores.
Y no creas que podías ser tú
ni tus huellas en mi alma.
Era simplemente una ilusión... lucecitas de colores.

Hoy voy ajetreado de momentos perdidos
Y no es lo mismo que amaneceres deshechos
por tus huellas en mi alma
Es simplemente un ahogo... momentos perdidos.

Aún, quizás, esta noche me pueda sentir arcángel
Mientras mendigo entre las estrellas de mi imaginación
para fecundar lunas de planetas espectrales...
Planetas espectrales...

Simplemente una ilusión...

Simplemente un ahogo...


10 de des. 2012

RACIOCINI CIRCUMSTANCIAL - RACIOCINIO CIRCUNSTANCIAL




 
Em bellugo sense certesa
dins d’una realitat encasellada,
potser per les meves paraules perdudes
que en són només esquitxos de sentiments
que surten directament del cervell. 
 
I quan transito pels carrers buits
de la meva ciutat imaginària,
els dubtes s’abraonen a la meva ment
per assetjar amb paraules enrevessades
un caramull de respostes tancades.
 
Sé que no m’entendreu;
és la meva ment trapella,
li agrada jugar amb les sensacions
i es remou entre embolics sentimentals,
ràbia urbana i menyspreus sistemàtics. 
 
Per això mai sé si arribo a ser racional,
si estic entenimentat o foll
perquè surt directament del cervell
i pentino unes paraules estranyes,
les del meu raciocini circumstancial.
 
*********************************************
 
Me muevo sin certeza
dentro de una realidad encasillada,
quizás por mis palabras perdidas
que son sólo salpicaduras de sentimientos
que salen directamente del cerebro.

Y cuando transito por las calles vacías
de mi ciudad imaginaria
las dudas se abalanzan a mi mente,
para acosar con palabras enrevesadas
un montón de respuestas cerradas

Sé que no me entenderéis:
es mi mente traviesa,
le gusta jugar con las sensaciones
y se remueve entre líos sentimentales,
rabia urbana y desprecios sistemáticos.

Por eso nunca sé si llego a ser racional,
si estoy cuerdo o loco
porque sale directamente del cerebro
y peino unas palabras extrañas,
las de mi raciocinio circunstancial.
 
 
Barcelona, desembre 2012


8 de des. 2012

BONAFLAIRA GRUP A LA FESTA MAJOR ALTERNATIVA DE SANT ANDREU


Ahir vaig tenir la sort de veure en directe els Bonaflaira Etno Folk Grup dins del marc de les Festes majors Alternatives de Sant Andreu de Barcelona.
 
 
Una banda que juga amb estils com el folk amb reminiscències celtes, ska, reggae, rumba, etc.


Va ser un concert fresc i rítmic, per ballar o bellugar-te durant pràcticament tota l’estona i fruir durant un espai de temps que es va fer molt curt.
El públic assistent vam disfrutar d’uns aires frescos, de la terra i de la natura, envoltat per una bona flaire de reivindicació social.

 
Val a dir la professionalitat de tot el grup i la força i ritme contagiós que van imprimir. 
 
 
Absolutament recomanables, et deixen un regust agradable i viu, no dubteu, si sabeu que actuaran a prop d’on sou, aneu-hi, ja que la seva frescor se us enganxarà per tot el cos, us farà ballar d’una manera o d’altra i sentir la música i el ritme d’una manera o altra... intensament...


5 de des. 2012

RETALLADES - RECORTES


 
Cos estrany extret del coll de l'Àgatha
 
Cuerpo extraño extraído de la garganta de Àgatha
 
 
 
Parlem de retallades?
 
El passat 28 de novembre entrava per la porta d’Urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, a gairebé dos quarts de dues del migdia amb la meva filla petita perquè s’havia empassat un “cos estrany” i el tenia encallat al coll, amb la perillositat de que es pogués desplaçar cap a la tràquea i les nefastes conseqüències que hauria pogut provocar.
 
 
Fins a dos quarts de quatre no traspassàvem la porta d’accés als boxes d’urgències, fins a les vuit del capvespre no entrava a quiròfan i fins a les dues de la matinada no arribàvem a casa després d’una jornada d’insomni.
 
D’aquella experiència em queda la imatge de la meva filla autista, pacientment asseguda am la boca mig oberta, la llengua arronsada i bavejant una mica, esperant durant llargues hores a que fos atesa, quan mai aconseguim que s’estigui més de cinc minuts sense aixecar-se de la cadira.
 
No puc tenir cap queixa del personal que ens va atendre, ells no en tenen la culpa de que degut a les retallades imposades pels nostres estimats governants, les estones d’espera hagin esdevingut infinites, i les conseqüències que poden provocar a pacients que degut al temps d’espera puguin veure agreujada la seva malaltia.
 
¡¡Governants pocavergonyes, ja n’hi ha prou de tocar i retallar el que és del poble!!
 
********************************************************
 
Hablamos de recortes?

El pasado 28 de noviembre entraba por la puerta de Urgencias de l’Hospital de la Vall d’Hebrón de Barcelona, aproximadamente a la una y media del mediodía, con mi hija pequeña porque se había tragado un "cuerpo extraño" y lo mantenía atascado en el cuello, con la peligrosidad de que se pudiera desplazar hacia la tráquea y las nefastas consecuencias que habría podido provocar.

Hasta las tres y media no traspasábamos la puerta de acceso a los boxes de urgencias, hasta las ocho de la tarde no entraba en quirófano y hasta las dos de la madrugada no llegábamos a casa después de una jornada de insomnio.

De aquella experiencia me queda la imagen de mi hija autista pacientemente sentada con la boca medio abierta, la lengua encogida y babeando un poco, esperando durante largas horas a que fuera atendida, cuando nunca conseguimos que esté más de cinco minutos sin levantarse de la silla.

No puedo tener ninguna queja del personal que nos atendió, ellos no tienen la culpa de que debido a los recortes impuestos por nuestros queridos gobernantes, los ratos de espera se hayan convertido en infinitos, y las consecuencias que pueden provocar en pacientes que debido al tiempo de espera puedan ver agravada su enfermedad.


¡¡Gobernantes sinvergüenzas, ya basta de tocar y recortar lo que es del pueblo!!
 
 

 
L'Àgatha i la llarga espera
 
Àgatha y la larga espera