Pàgines

25 de març 2020

LA GENT GRAN - LA GENTE MAYOR (català/castellano)


Barcelona, 25 de març del 2020

En aquests moments en què estem patint la pandèmia del COVID 19 i veient com està afectant a molta gent gran, voldria que aquest escrit fos com una mena d’homenatge a ells.

Jo, al meu avi per part de mumare només el recordo una vegada a Manacor, a la casa gran i vella del carrer Major (abans calle Generalísimo Franco), tot en blanc i negre, un senyor com vestit d’antic que em donava la mà i em deia alguna cosa impossible de recordar.

A la meva àvia mallorquina la recordo com una senyora gran que desprenia suavitat, tendresa i que sempre que l’anàvem a visitar als meus germans i a mi ens donava un duro o dos perquè ens anéssim a comprar un “polo”, a tocar també de la casa gran. D’aquesta manera deixàvem als meus pares poder parlar amb tranquil·litat amb ella.

Al meu avi per part de pare no el vaig poder conèixer, va morir molt jove, això sí, a les fotos antigues seves apareixia com un tipus guapot i alt i en blanc i negre també.

En canvi la meva iaia per part de pare, la vaig viure molt intensament, allà al carrer Joaquin Costa. Vaig passar molts caps de setmana amb ella i els seus germans al pis vell d’aquell carrer. Se’m portava a comprar el pa i queviures, al Macro, a visitar a alguna coneguda. A l’herbolària de sota de casa seva, a comprar til·la o aquells caramels d’eucaliptus o de mel, aromàtics i deliciosos.

I el seu germà, el tiet solter que ens portava a donar de menjar als coloms a la plaça Goya o a la plaça Castella. A buscar aigua pel càntir a la font del carrer del Tigre, a tocar del carrer de la Paloma. O les passejades pel carrer Ferlandina.

I els altres germans: la meva padrina i el tiet “periquito”.

Tot ho recordo bastant en blanc i negre.

Però també recordo el meu pare i la seva devoció pels seus néts, cuidant-los des de pràcticament nadons fins a acompanyar-los ja de nens.

I la meva mare. Marassa dels seus fills i súper-àvia dels seus néts... Tendresa i adoració, el que provoca la devoció dels seus néts cap a ella. A ella no l’estic recordant (que també), a ella la tinc ben a prop, a uns cent metres, a l’escala de la vorera de davant... però ara no la podem anar a visitar i li hem de deixar la compra a la porta.

I els meus sogres, grans avis i amb tota una encomiable dedicació a la família i a la seva feina vocacional.

I tota la resta dels meus parents grans que ara romanen confinats amb el perill de ser els més vulnerables a aquest maleït virus.

Però estic parlant dels meus avis, dels meus parents, de familiars propers i ho vull fer pensant també en la resta de gent gran que es troba confinada i necessita que algú els ajudi, els hi porti el menjar, les medecines.

I a tants que estan partint i no han pogut ser acomiadats pels seus familiars... Que trist!
Si ens parem a pensar, no fa tant de temps des del confinament, segur que aviat estarem de nou amb ells, besant-los, abraçant-los o en alguna sortida amb dinar o sopar familiar tan entranyables.

Ens cal paciència, molta paciència!!

***************************

Barcelona, ​​25 de marzo de 2020

En estos momentos en que estamos sufriendo la pandemia del CVID 19 y viendo cómo está afectando a mucha gente mayor, quisiera que este escrito fuera como una especie de homenaje a ellos.

Yo, a mi abuelo por parte de mi madre sólo lo recuerdo una vez en Manacor, en la casa grande y vieja de la calle Mayor (antes calle Generalísimo Franco), todo en blanco y negro, un señor como vestido de antiguo que me daba la mano y me decía algo imposible de recordar.

A mi abuela mallorquina la recuerdo como una señora mayor que desprendía suavidad, ternura y que siempre que la íbamos a visitar, a mis hermanos ya mí nos daba un duro o dos para que nos fuéramos a comprar un "polo", junto también a la casa grande. De este modo dejábamos a mis padres poder hablar con tranquilidad con ella.

A mi abuelo por parte de padre no lo pude conocer, murió muy joven, eso sí, en las fotos antiguas aparecía como un tipo guapetón y alto y en blanco y negro también.

En cambio a mi abuela por parte de padre la viví muy intensamente, allí en la calle Joaquin Costa. Pasé muchos fines de semana con ella y sus hermanos en el piso viejo de aquella calle. Me llevaba a comprar el pan y comestibles, al Macro, a visitar a alguna conocida. A la herbolaria de debajo de su casa, a comprar tila o aquellos caramelos de eucalipto o de miel, aromáticos y deliciosos.

Y su hermano, el tío soltero que nos llevaba a dar de comer a las palomas a la plaza Goya o a la plaza Castilla. A buscar agua para el botijo a la fuente de la calle del Tigre, junto a la calle de la Paloma. O los paseos por la calle Ferlandina.

Y los otros hermanos: mi madrina y el tío "periquito".

Todo lo recuerdo bastante en blanco y negro.

Pero también recuerdo a mi padre y su devoción por sus nietos, cuidándolos desde prácticamente bebés hasta acompañarlos ya de niños.

Y mi madre. Madraza de sus hijos y súper-abuela de sus nietos... Ternura y adoración, lo que provoca la devoción de sus nietos hacia ella. A ella no la estoy recordando (que también), a ella la tengo muy cerca, a unos cien metros, en la escalera de la acera de enfrente... pero ahora no la podemos ir a visitar y le tenemos que dejar la compra en la puerta.

Y mis suegros, grandes abuelos y con toda una encomiable dedicación a la familia y a su trabajo vocacional.

Y todo el resto de mis parientes mayores que ahora permanecen confinados con el peligro de ser los más vulnerables a este maldito virus.

Pero estoy hablando de mis abuelos, de mis parientes, de familiares cercanos y lo quiero hacer pensando también en el resto de gente mayor que se encuentra confinada y necesita que alguien les ayude, les lleve la comida, las medicinas.

Y a tantos que están partiendo y no han podido ser despedidos por sus familiares... 

¡Qué triste!

Si nos paramos a pensar, no hace tanto tiempo desde el confinamiento, seguro que pronto estaremos de nuevo con ellos, besándolos, abrazándolos o en alguna de esas salidas con comida o cena familiar tan entrañables.

Necesitamos paciencia, ¡¡mucha paciencia!!




2 comentaris:

  1. Es triste que Tota una vida de Treball, sacrifici i dedicacio acabe sense un adeu agafáts de les mans, contents i agraits. Res será com abans. Ens adaptarem. Tením un sentit de supervivencia,encara que pareix que es al revés,que ens estem destruint,i axi es. Crec que aquet extraordinari moment de canvit es ara.

    ResponElimina