Pàgines

25 de nov. 2013

PIANISTA




Mumare fa més de quaranta anys que toca el piano, més de quaranta!

Dedicació plena se li diu a això, vocació enganxada a la pell, a les neurones, als gens, als dits: art pur, emoció, fidelitat i brillantor.

Mumare ha estat hores i hores durant molt de temps tocant el piano i mai, mai ningú no l’havia amenaçat, ni havia rebut cap queixa, i si ella pressentia que podia molestar a algú, deixava de fer-ho o, com ja va fer temps ençà, va insonoritzar l’habitació on té el preciós piano de cua.

Els seus veïns de l’escala mai li han retret que estudiés el piano, que li dediqués tant de temps a aquesta vocació tan personal i innata.

Ha tingut molts alumnes, ha fet concerts, acompanyaments i fins i tot fa una xerrada quinzenal sobre música i activitats relacionades amb aquest art tan meravellós.

Ara fa pocs dies, una veïna del l’escala del costat la va telefonar i la va amenaçar en denunciar-la, perquè deia era insuportable sentir aquell instrument cada tarda.

Ni tan sols la va deixar parlar, tot van ser amenaces i més amenaces.

Mumareta, tan dolça com és ella, va decidir intentar no molestar, i encarregarà una millor insonorització de “l’habitació del piano”, però el mal tràngol de la veïna desconeguda de l’escala del costat l’ha deixat entristida i perplexa.



La veïneta de la meva escala estudia el piano molt poca estona, només quan pot, perquè de temps tots n’estem mancats.

Viu sola en un piset menut, el que en diríem un estudi: no fa enrenou, no es fica amb els altres veïns i intenta passar desapercebuda.

Tots els veïns de l’escala, hem estat anys rere anys suportant un bar que tenim a baix, que fins altes hores de la matinada ha mantingut una contaminació acústica, crits, jocs de cartes, fums, fins i tot incendis, i les visites de policia, Parcs i jardins, taxistes i més taxistes, furgons isotèrmics aparcats en doble filera en llarg de tot el xamfrà i fins i tot carrer amunt.

I s’han fet un munt de denúncies però mai reeixien, fins que fa pocs anyets van decidir reformar, insonoritzar i tancar una miqueta abans que temps enrere.

El noranta per cent de veïns que donem al carrer ens havíem vist obligats a posar doble vidre per tal de no sentir l’escàndol al carrer provocat per aquest bar, i encara, quan passeges pel xamfrà, l’olor d’amoníac que desprèn l’asfalt per les pixades dels que no saben que al bar hi ha un excusat, es fa fastigosa.

Curiosament un dels parents del propietari del bar ha comprat el pis de la porta del costat de la meva veïneta.

I curiosament, també, fa un parell de dies la va amenaçar en denunciar-la si continuava tocant el piano i fent enrenou per les nits: enrenous? una persona que viu sola?




I només fa uns dies que va sortir a la llum això de la pianista a qui han demanat set anys de presó i indemnitzacions.

I s’ha difós pels diaris, per les ràdios, per televisió.

Ara Senyors, gràcies a vostès els voltors estan apareixent per tot arreu.

Quina llàstima de món on tots acabem esvalotats... quina llàstima.


*****************************************************************


Mamá hace más de cuarenta años que toca el piano, más de cuarenta!

Dedicación plena se le dice a eso, vocación pegada a la piel, a las neuronas, los genes, los dedos: arte puro, emoción, fidelidad y brillo .

Mamá ha estado horas y horas durante mucho tiempo tocando el piano y nunca, nunca nadie la había amenazado, ni había recibido ninguna queja, y si ella presentía que podía molestar a alguien, dejaba de hacerlo o, como ya hace tiempo, insonorizó la habitación donde tiene el precioso piano de cola .

Sus vecinos de la escalera nunca le han reprochado que estudiara el piano, que le dedicara tanto tiempo a esta vocación tan personal e innata.

Ha tenido muchos alumnos, ha hecho conciertos, acompañamientos e incluso hace una charla quincenal sobre música y actividades relacionadas con este arte tan maravilloso .

Hace pocos días, una vecina de la escalera contigua la llamó y la amenazó con denunciarla, porque decía era insoportable oír ese instrumento cada tarde.

Ni siquiera la dejó hablar, todo fueron amenazas y más amenazas.

Mi mamá, tan dulce como es ella, decidió intentar no molestar, y encargará una mejor insonorización de "la habitación del piano", pero el mal trago de la vecina desconocida de la escalera contigua le ha dejado entristecida y perpleja .




La vecinita de mi escalera estudia el piano muy poco tiempo, sólo cuando puede, porque de tiempo todos estamos faltos.

Vive sola en un pisito pequeño, lo que llamaríamos un estudio: no hace ruido, no se mete con los demás vecinos e intenta pasar desapercibida .

Todos los vecinos de la escalera hemos estado años tras años soportando un bar que tenemos abajo, que hasta altas horas de la madrugada ha mantenido una contaminación acústica, gritos, juegos de cartas, humos, incluso incendios, y las visitas de policía, Parques y jardines, taxistas y más taxistas, furgones isotérmicos aparcados en doble fila en largo de todo el chaflán y hasta calle arriba .

Y han hecho un montón de denuncias pero nunca exitosas, hasta que hace pocos añitos decidieron reformar, insonorizar y cerrar un poco antes que tiempo atrás.

El noventa por ciento de vecinos que damos a la calle nos habíamos visto obligados a poner doble cristal para no oír el escándalo en la calle provocado por este bar, y aún, cuando paseas por el chaflán, el olor de amoniaco que desprende el asfalto por las meadas de los que no saben que en el bar hay un retrete, se hace asqueroso.

Curiosamente uno de los parientes del propietario del bar ha comprado el piso de la puerta del lado de mi vecinita.

Y curiosamente, también, hace un par de días la amenazó en denunciarla si continuaba tocando el piano y haciendo alboroto por las noches: ¿alborotos? ¿una persona que vive sola?




Y sólo hace unos días que salió a la luz lo de la pianista a quien han pedido siete años de prisión e indemnizaciones.

Y se ha difundido en los periódicos, por las radios , por televisión.

Ahora Señores, gracias a ustedes los buitres están apareciendo por todas partes.

¡Qué lástima de mundo donde todos acabamos rebotados ...! ¡qué lástima!






6 comentaris:

  1. Quina vergonya!!

    Fa falta més cultura i menys viure idiotitzats per la tele.

    ResponElimina
  2. doncs sí, quina llàstima, els fa nosa la música i possiblement visquen aliens a les calamitats quotidianes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb això que dius tens més raó que ningú, però els voltors sempre estana l'aguait.
      Besada.

      Elimina
  3. Moltes gràcies,Gabriel,de part de la teva veïna bohèmia,solitària i pianista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per ser-hi, estimada Valen.
      Per part meva tot un plaer.

      Elimina