"Photos by, Oscar Chocano"
Barcelona, juny 2015
Tres vegades he tingut el plaer de veure el Javi aquest any en
concert, a part de gaudir de la seva sensibilitat amb les seves
col·laboracions en el nostre projecte de sensibilització sobre
l'autisme Univers Àgatha.
El concert del passat dissabte 20 de juny a la Sala Fizz va ser,
sense desmeréixer en absolut els anteriors, el més intens i en el
que l'energia, entusiasme, professionalitat, empenta i força d'un
músic de cap a peus va posar en tel·la de judici altres cantautors
o músics actuals.
El Javi va demostrar com s'ha de dur un concert de principi a a la
fi: sabent-se poseïdor d'un raig de veu potentíssim, sap jugar a
modular la veu, no només pujant o baixan la seva intensitat, fins i
tot apartant-se del micro i llençant tota aquesta potència a l'aire
fent que trontolli tot l'auditori, ja que arriba fins els més
amagats racons de la sala.
Altra cosa és el domini sobre l'instrument: també juga amb el
que sembla un amor sense defalliment, com és la seva guitarra, a
voltes colpejant-la amb força, d'altres baixant la intensitat,
pujant i baixant pel màstil amb un gran domini.
L'acarona, l'estima, i li dóna vida a l'instrument amb què
s'acompanya.
Després venen les col·laboracions: des del seu generós i humà
pare, José Jareño Simón, fins a la meravellosa germana Laura
Jareño(quina veu més dolça i melosa!).
També escampa generositat amb tothom qui l'envolta: amics, causes
socials, etc.
Gràcies al fruit d'aquesta generositat vam poder gaudir d'un tema
cantat per la Mon Feijóo: esplèndida i recomanable de totes totes.
La seva humanitat contagia a qui el coneix i al públic que
assisteix als seus concerts; crea complicitat, empatia i, sobretot,
molta intensitat, molt sentiment.
Quan abans de cantar el seu darrer tema s'anticipa dient al
respectable que no farà bisos perquè ja allarga més el concert per
tal de no haver-ne de fer, tothom es pregunta, “però, ja s'acaba?”
i aleshores, en acabar amb un exprimidor, potent, escruixidor “El
juego es conmigo”, l'auditori en ple, amb la pell de gallina i
pràctivament despentinat pel vendaval Javi Jareño arrenca amb una
ovació de gal·la.
No Javi, no t'aturis mai, si us plau: et necessitem sempre amb
tota questa energia ben viva.
Barcelona, junio
2015
Tres veces he tenido el placer de ver a Javi este año en
concierto, aparte de disfrutar de su sensibilidad con sus
colaboraciones en nuestro proyecto de sensibilización sobre el
autismo, Univers Àgatha.
El concierto del pasado sábado 20
de junio en la Sala Fizz fue, sin desmerecer en absoluto los
anteriores, el más intenso y en el que la energía, entusiasmo,
profesionalidad, empuje y fuerza de un músico de pies a cabeza puso
en tela de juicio otros cantautores o músicos actuales.
Javi
demostró cómo se debe llevar un concierto de inicio a fin:
sabiéndose poseedor de un chorro de voz potentísimo, jugando a
modular la voz, no sólo subiendo o bajando su intensidad, incluso
apartándose del micro y lanzando toda esta potencia al aire,
haciendo que se tambalee todo el auditorio, ya que llega hasta los
más escondidos rincones de la sala.
Otra cosa es el dominio
sobre el instrumento: también juega con lo que parece un amor sin
desfallecimiento, como es su guitarra, a veces golpeándola con
fuerza, otros disminuyendo la intensidad, subiendo y bajando por el
mástil con un gran dominio.
Lo acaricia, lo ama, y le
da vida al instrumento con el que se acompaña.
Después
vienen las colaboraciones: desde su generoso padre, José Jareño
Simón, hasta la maravillosa hermana Laura Jareño (¡qué voz más
dulce y melodiosa!).
También derrocha generosidad con todo lo
que le rodea: amigos, causas sociales, etc.
Gracias al fruto
de esta generosidad pudimos disfrutar de un tema cantado por Mon
Feijóo: espléndida y recomendable a toda costa.
Su humanidad
contagia a quien lo conoce y al público que asiste a sus conciertos;
crea complicidad, empatía y, sobretodo, mucha intensidad, mucho
sentimiento.
Cuando antes de cantar su último tema se
anticipa diciendo al respetable que no hará bises porque ya alarga
más el concierto para no tener que hacerlos, todo el mundo se
pregunta, "¿pero ya se acaba?"
y entonces, al terminar con un exprimidor,
potente, estremecedor "El juego es conmigo", el auditorio
en pleno, con la carne de gallina y prácticamente despeinado por el
vendaval Javi Jareño, arranca con una ovación de gala.
No
Javi, no te detengas nunca, por favor: te necesitamos siempre con
toda esta energía viva.
