BONES FESTES - FELICES FIESTAS

US VULL DESITJAR - OS DESEO

¡¡MOLT BONES FESTES!! - ¡¡MUY FELICES FIESTAS!!

 

 

 

 

CORDA DESAFINADA - CUERDA DESAFINADA

Imatge, Diari de Girona

Sempre em pregunto
què deu passar pel teu cap
els moments en que, com ara,
ajaguda i recolzada a les meves cames,
em mires amb el teu lànguid i dolç mirar.

Sembla mentida com un pare,
dinou anys després, encara no pot saber,
-ni encara ni mai sabrà-
de quina manera sent allò que l’envolta
una criatura d’una altra dimensió,
a qui el silenci de la paraula
la situa al zenit de la innocència,             
i traspua obligades i continues davallades
de reflexions de mitja fulla.

Amb el pas del dia a dia
aquest pensament no sempre és present,
malgrat que aquesta manca de comunicació
deixi, el vidre de la finestra de l’enteniment,
amb un espès tel de vapor d’alè indecís
que es difumina en rutina irregular
i, a voltes, et fa endinsar-te en la foscor.

Tenir un fill que no parla,
que no sap pronunciar el seu nom,
que no sap dir-te que té fred o calor,
gana o set, dolor,
que vol sortir a passejar o a jugar amb tu
o senzillament, que t’estima,
és com tenir la millor guitarra del món
amb una corda que mai podrà ser afinada.


**********************************

Siempre me pregunto
qué debe pasar por tu cabeza
los momentos en que, como ahora,
acostada y apoyada en mis piernas,
me miras con tu lánguido y dulce mirar.

Parece mentira cómo un padre,
diecinueve años después, todavía no puede saber,
-ni aún ni nunca sabrà-
de qué manera siente lo que le rodea
una criatura de otra dimensión,
a quien el silencio de la palabra
la sitúa en el cenit de la inocencia,
y rezuma obligadas y continuas bajadas
de reflexiones de media hoja.

Con el paso del día a día
este pensamiento no siempre está presente,
pese a que esta falta de comunicación
deje, el cristal de la ventana del entendimiento,
con un espeso velo de vapor de aliento indeciso
que se difumina en rutina irregular
y, a veces, te hace adentrarte en la oscuridad.

Tener un hijo que no habla,
que no sabe pronunciar su nombre,
que no sabe decirte que tiene frío o calor,
hambre o sed, dolor,
que quiere salir a pasear o a jugar contigo
o sencillamente, que te quiere,
es como tener la mejor guitarra del mundo
con una cuerda que nunca podrá ser afinada.


"Drets reservats - Derechos reservados"

SENTIMENTS DE LLUNA PLENA - SENTIMIENTOS DE LUNA LLENA

Vaig veure un arc de Sant Martí
allà on hi havia pluja de flors
però era un riu ple de plors
perquè l'ahir semblava tornar
amb ceps de raïm marcit.

No hi ha res com ser-hi,
al moment en que les il·lusions
ballen al ritme de la pau,
on l'amor es viu com aixoplug
dels malsons de la vida.

Mentre els estels dels somnis
encara perdurin al meu camí
sembraré el meu hort nocturn
amb versos indecisos, cecs,
i sentiments de lluna plena.

*********************

Vi un arco iris
allí donde había lluvia de flores
pero era un río lleno de llantos
porque el ayer parecía volver
con cepas de uva marchita.

No hay nada como estar allí,
en el momento en que las ilusiones
bailan al ritmo de la paz,
donde el amor se vive como cobijo
de las pesadillas de la vida.

Mientras las estrellas de los sueños
aún perduren en mi camino
sembraré mi huerto nocturno
con versos indecisos, ciegos,
y sentimientos de luna llena.


"Drets reservats - Derechos reservados"

 

Eleccions 10 novembre 2019 - Elecciones 10 noviembre 2019

 

 

 

De qui depenem nosaltres? dels unionistes? dels independentistes? d'aquests polítics corromputs estratègies equivocades que ens aboquen al desastre més absolut?

Avui a l'arribar a la feina un company em deia que hauria de felicitar  aquest/a o aquell/a pels resultats de les eleccions.

FELICITAR???!!!

Com hi ha déu!!!!

Sembla que el poder continua fent estralls en una societat cada vegada en més desànim i desencís perquè només hi ha hagut el "jo vull el poder", el "jo soc el poder", el "Jo acabaré amb aquest", "jo soc el millor, soc el millor, el millor", jo i jo i jo.

I el poble? I els que es moren de gana dia rere dia, sí, al nostre estimat estat, nació, província, regió, autonomia, país?

Qui ha cregut en el poble aquests darrers dies de llastimossos debats absurds, per conquerir el poder que tot ho corromp?

Esclar, les pensions sí (algo es algo, señores)

FELICITAR????!!!!

Coia de corruptes egòlatres que només pensen en ells i el poder, en com manipular al poble per arribar a estar més a dalt que ningú.

Tornem als debats: no n'hi ha hagut cap que parlés de les primeres necessitats de la gent, de com es passa gana, com no s'avança en la investigació, com es paralitzen les ajudes a la dependència, com la gent continua buscant als contenidors, dormint al ras, als caixers automàtics, denigrats i degradats de per vida.

Quant hauran costat les últimes eleccions? ens estem tornan bojos?

FELICITAR????

Au va! el que necessitem és que es pensi més en les primeres necessitats, que s'inverteixi en investigació, en erradicar la fam, en ajudar als que realment ho necessiten.

Prou demagògies!!!

Recordin, senyors polítics, és el poble qui us necessita i vosaltres nesessiteu al poble, però si us plau,

DEIXEU D'ENGANYAR-LO!!!!

************************************************************

¿De quién dependemos nosotros? ¿De los unionistas? ¿De los independentistas? ¿De estos políticos corrompidos con estrategias equivocadas que nos llevan al desastre más absoluto?

Hoy al llegar al trabajo un compañero me decía que debería felicitar a este/a o aquel/lla por los resultados de las elecciones.

¡¡¡¿¿¿FELICITAR???!!!

¡¡¡Madre mía!!!!

Parece que el poder sigue haciendo estragos en una sociedad cada vez en más desánimo y desencanto porque sólo ha habido el "yo quiero el poder", el "yo soy el poder", el "yo acabaré con este", "yo soy el mejor, soy el mejor, el mejor ", yo y yo y yo.

¿Y el pueblo? Y los que se mueren de hambre todos los días, sí, en nuestro querido estado, nación, provincia, región, autonomía, país?

Quién ha creído en el pueblo estos últimos días de lastimosos debates absurdos, para conquistar el poder que todo lo corrompe?

Claro, las pensiones sí (algo es algo, señores)

¡¡¡¿¿¿FELICITAR???!!!!

Panda de corruptos ególatras que sólo piensan en ellos y el poder, en cómo manipular al pueblo para llegar a estar más arriba que nadie.

Volvamos a los debates: no ha habido ninguno en que se hablara de las primeras necesidades de la gente, de cómo se pasa hambre, como no se avanza en la investigación, como se paralizan las ayudas a la dependencia, como la gente sigue buscando en los contenedores, durmiendo al raso, en los cajeros automáticos, denigrados y degradados de por vida.

Cuánto habrán costado las últimas elecciones? ¿Nos estamos volviendo locos?

¿¿¿FELICITAR???

Vamos hombre! lo que necesitamos es que se piense más en las primeras necesidades, que se invierta en investigación, en erradicar el hambre, en ayudar a los que realmente lo necesitan.

¡¡¡Basta de demagogias!!!

Recuerden, señores políticos, es el pueblo quien os necesita y vosotros necesitáis al pueblo, pero por favor,

¡¡¡DEJAD DE ENGAÑARLO!!!!

PEDRA TALLADA - PIEDRA TALLADA

 

Imatge, "connec Terrassa"

 

 

Una tarda
amb la mirada de pedra tallada,
tosca i fugissera,
sense ordre als anells
d'uns dits que tremolen,
entre oracles carregats de buits
i bassals de memòria perduda.

Mentre recullo vespres adormits,
la meva serenor es torna aigua
i la imaginació, a desfici,
fita presents d'un orient sense occident.

La realitat pereix lentament.

*******************

Una tarde
con la mirada de piedra tallada,
tosca y huidiza,
sin orden en los anillos
de unos dedos que tiemblan,
entre oráculos cargados de huecos
y charcos de memoria perdida.

Mientras recojo tardes dormidas
mi serenidad se vuelve agua
y la imaginación, en desazón,
espía presentes de un oriente sin occidente.

La realidad perece lentamente.



"Drets reservats - Derechos reservados"



POEMA QUE S’ESVAEIX © - POEMA QUE SE DESVANECE ©

 

 

Paraules per a un poema que s’esvaeix

darrere d’una carcassa desdibuixada en el paper. 

Ara tot és com les onades de la mar,

el seu vaivé, que atrau dualitats entre la terra i el blau cel…

 

No tot són dolços en el teu mirar

però em sento profund de desig

i frisso somiant-hi

malgrat les trampes de la nit.

 

Encara penso en tu, sempre és encara,

sempre és hora del teu ser i la teva bellesa…

amor meu, ombra de la meva indignitat malsana…

 

... Encara penso en tu, i aquest encara és sempre.

 

********************************************

 

Palabras para un poema que se desvanece

detrás de una carcasa desdibujada en el papel.

Ahora todo es como las olas del mar,

su vaivén, que atrae dualidades entre la tierra y el cielo azul...

 

No todo son dulces en tu mirar

pero me siento profundo de deseo

y ansío cuando sueño son él,

a pesar de las trampas de la noche.

 

Aún pienso en ti, siempre es aún,

siempre es hora de tu ser y de tu belleza...

amor mío, sombra de mi indignidad malsana...

 

... Aúun pienso en ti, y este todavía es siempre.

 

 

“Drets resevats – Derechos reservados.”

UN CABDELL © – UN OVILLO ©

 By Pinterest

Un cabdell de llana blanca

com la seda dels teus peus

quan passegen entre els meus murs,

petites muralles amb el pont obert

perquè hi puguis entrar i assedegar-me

dels meus retrets al vent.

 L'única cosa que tancaré

seran els meus ulls de bandoler,

malgrat voler arrencar-te

un sospir de sang pura,

un gemec de grosella.

************************

Un ovillo de lana blanca

como la seda de tus pies

cuando pasean entre mis muros,

pequeñas murallas con el puente abierto

para que puedas entrar y quitarme la sed

de mis reproches al viento.

Lo único que cerraré

serán mis ojos de bandolero,

a pesar de querer arrancarte

un suspiro de sangre pura,

un gemido de grosella.

“Drets reservats – Derechos reservados”

TEMPS © - TIEMPOS ©

De jove era òxid sense seny,
només pensava en volar
amb el cabell lligat al vent,
pa amb tomàquet i fum espès,
fum espès allà on finia el vol.

Com un au de rapinya
cercava amors platònics
perdut en ombres sinistres,
perdut en camins sense vorera,
penya-segats perillosos
i vergonya infinita.

Ara que soc més gran,
encara no he crescut del tot
però tinc vainilla als dits,
canyella a l'aroma, amors fidels
i amics que s'apropen o se'n van.

I continuo versant
amb amors neo-platònics,
vicis que no s'adoben
i un àngel amb culleretes de plàstic
que sempre ronda innocentment
al voltant de les meves melodies.

*************************

De joven era óxido sin cordura,
sólo pensaba en volar
con el cabello atado al viento,
pan con tomate y humo espeso,
humo espeso allí donde terminaba el vuelo.

Como un ave de rapiña
buscaba amores platónicos
perdido en sombras siniestras,
perdido en caminos sin orilla,
acantilados peligrosos
y vergüenza infinita.

Ahora que soy mayor,
aún no he crecido del todo
pero tengo vainilla en los dedos,
canela en el aroma, amores fieles
y amigos que se acercan o se van.

Y sigo versando
con amores neo-platónicos,
vicios que no se aliñan
y un ángel con cucharillas de plástico
que siempre ronda inocentemente
alrededor de mis melodías.



Drets reservats - Derechos reservados

 

CARTA AL PRUDENCI

 

Barcelona, juliol 2019

 

Estimat Prudenci.

No recordo quan vas aparèixer al meu camí, suposo que seria en algun esdeveniment organitzat per mi o, segurament, gràcies a la Júlia Badal (molt probablement), el que sí sé és que tampoc fa gaires anys, el que em fa recordar amb més claredat els moments compartits, que hagués desitjat fossin molts més.

Saps, amic, allò que vas fer per la meva associació? Le vendes del teu llibre, tot per nosaltres, això només ho heu fet tu i "Diálogos Poéticos", de la mà de l'estimada Antonia Pilar Villaescusa i en Jose Méndez Cals, i mira que busquem qui ens doni alguna ajuda econòmica per poder apaivagar despeses i les grans entitats, tant oficials com no, es fan el mut.

I vens tu, amb la teva humilitat i em dius que vols que tots els guanys siguin per nosaltres: això sí que és ser solidari i tenir sensibilitat. Cap "postureo", cap "a veure quants likes", tot dintre la bonhomia i tranquil·litat que emanaves.

Bon cor, quanta gent necessitaria tenir un gran cor com el teu i no aquell cor hipòcrita de sentir-se el millor o el més dels que més! (probablement jo també hauria de mirar-me al mirall).

Et recordo com a confident, explicant-me entramats entre la serp, el poca-soltes i el canta-calçasses  (I és que n'hi ha tants de falsos esperits).

Em contaves coses d'ells amb un somriure, a voltes el teu semblant tornava seriós, però sempre s'acabava il·luminant amb un petit toc de trapelleria i divertiment.

No, no vam acabar fent el cafè, però el fet d'haver compartit recitals, paraules, experiències, confidències, sempre em va afalagar (gràcies per la confiança).

Em feia gràcia també quan, amb la teva mirada de circumstàncies, em deies que només posar una frase al Facebook, en uns minuts s'omplia de "Likes" i que no ho entenies (jo i molts dels teus amics i tant que ho entenem).

Em sap greu no haver-te llegit molt més. Ara, degut al teu viatge, estan brollant més i més poemes teus, i hi ha tantes perles!

Amic meu, et trobaré a faltar: els teus whatssaps, les poques trucades, les teves vingudes als recitals, la teva predisposició total a ser solidari amb moltes causes, tantes bones coses!

Prudenci, jo sempre dic que hi ha més d'un tipus de recents-traspassats: els que deixen indiferent i els que generen una mena d'aura de sensacions intensament màgiques que són reflex de la transcendència d'aquest esperit al seu pas pel nostre món, i entre aquests segons hi ets tu, basta que t'hi fixis en les reaccions dels teus amics a les xarxes socials.

Bon viatge, amic meu, bon viatge!!!

 

TU ETS © - TÚ ERES ©

 

 

Que bonica!

Blanca de pell

Perfum de roses verges 

Que bonic!

Aquest plor que no tens

Aigua de maig, aigua de vida 

Tu ets

Jo soc

Un ple al deu

Un dibuix que somriu

Un aprenentatge del silenci.

 

****************************

 

¡Qué bonita!

Blanca de piel

Perfume de rosas vírgenes 

¡Qué bonito!

Este llanto que no tienes

Agua de mayo, agua de vida 

Tú eres

Yo soy

Un pleno al diez

Un dibujo que sonríe

Un aprendizaje del silencio

 

“Drets reservats – Derechos reservados”

SOM AMICS? - ¿SOMOS AMIGOS?

 

 

Una frase diu:

som amics.

 

Escric uns noms,

una llista que era al cor

i que s'encongeix

mentre l'amaguen de l'afecte.

 

Traço una línia gruixuda

que ratlla alguns dels noms.

El trobador canta

mentre em mira als ulls.

 

I jo em pregunto,

som amics?

 

**************************

 

Una frase dice:

somos amigos.

 

Escribo unos nombres,

una lista que estaba en el corazón

y que se encoge

mientras la esconden del afecto.

 

Trazo una línea gruesa

que tacha algunos de los nombres.

El trovador canta

mientras me mira a los ojos.

 

Y yo me pregunto,

¿Somos amigos?

 

 

"Drets reservats - Derechos reservados"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



CAN JOAN (La cuina de la Judith)

 

Al carrer Sagnier número 29 de Barcelona, ben a prop de la sortida de metro "Maragall" de les línies 4 i 5, i de la parada de varis bussos, hi trobareu l'acollidor restaurant CAN JOAN, de cuina cassolana, tapes, i més.

Amb un menú diari de poc més de 10€, el menjar que s'ofereix, ben variat i gustós, es converteix en una delícia al paladar i a la bona digestió.

I és que les mans de la Judith, amb gran experiència en el món de l'hostaleria, cuinen suculentes viandes dignes dels millors restaurants de Barcelona.

Bons postres fets també per aquest savoir faire de la cuinera i un tracte ben amable per part dels propietaris del negoci, tot ben acompanyats per música de fons d'alta qualitat, que no destorba en cap moment als comensals.

Jo no sóc un periodista ni gran expert culinari, i ja n'he fet esment a les xarxes socials, d'aquest lloc que fa poc temps que ha obert amb l'empenta i la il·lusió de la Judith i del Joan, perquè les dues vegades que hi he pogut estar he sortit molt més que content i sense cap acidesa ni mal de panxa de cap mena.

Us el recomano cent per cent, no ho dubteu.

Si voleu reservar taula podeu trucar al 693 35 32 57 o bé al 611 18 40 01

Al FACEBOOK

https://www.facebook.com/canjoan.l.lacuinadelajudith/about?lst=100001096971699%3A100036743263973%3A1559246080




 

ON ÉS EL LÍMIT? © - ¿DÓNDE ESTÁ EL LÍMITE? ©

Una persona estimada

em va fer una abraçada

immensa de dolçor.

Jo plorava ben endins

però els ulls estaven eixuts,

potser les llàgrimes

es protegien fins la nit.

 

Ploro de ben endins, sí,

esgotat del dia a dia,

de les finestres petites

amb vidres tintats de gel,

vapors que no s'esvaeixen,

flocs negres que davallen un a un.

 

Perquè, sense dir-m'ho,

et sé infidel al dia, a la nit,

al matí, migdia i vespre.

Perquè sé que duus un neguit

darrere el teu parallamps:

el de les tempestes inacabades

que fan viu, malgrat ser mut,

el teu gemec imaginari.

 

On és el límit

del teu insomni?

 

On és el límit

del teu silenci?

 

On és el límit

de la nostra resistència? 

 

**************************

 

Una persona querida

me dio un abrazo

inmenso de dulzura.

Yo lloraba bien adentro

pero los ojos estaban secos,

quizás las lágrimas

se protegían hasta la noche.

 

Lloro de bien adentro, sí,

agotado del día a día,

de las ventanas pequeñas

con cristales tintados de hielo,

vapores que no se desvanecen,

copos negros que bajan uno a uno.

 

Porque, sin decírmelo,

te sé infiel al día, por la noche,

mañana, mediodía y noche.

Porque sé que llevas una inquietud

detrás tu pararrayos:

el de las tormentas inacabadas

que hacen vivo, a pesar de ser mudo,

tu gemido imaginario.

 

¿Dónde está el límite

de tu insomnio?

 

¿Dónde está el límite

de tu silencio?

 

¿Dónde está el límite

de nuestra resistencia?

 

 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”