18 de nov. 2021

DINS LA MAR GRAN. CONVERSES AMB EL FILL ABSENT - Josep Maria Fuster


Barcelona, novembre 2021 

En el meu últim viatge d'aquest estiu passat a Mallorca, mentre feiem un cafè a Manacor, a S'Agrícola, a la plaça de Sa Bassa, amb el meu estimat tiet Pep Fuster, ell va aprofitar l'avinentesa per donar-me el seu darrer llibre, “Dins la mar gran. Converses amb el fill absent” Lleonard Muntaner Ed. 

En Josep Maria Fuster és una persona calma, seriosa, sabia, curulla de cultura, amb un gran bon humor, filòsof que ha practicat la docència durant força anys, molt estimat pels qui tenim el plaer de conèixer-lo. 

https://www.lleonardmuntanereditor.cat/autor/josep-maria-fuster/ 

Malauradament, la tragèdia va fer acte de presència fa catorze anys, quan en un accident de trànsit provocat per un alienat atapeït de drogues i alcohol es va endur per endavant el seu únic fill, -cosí estimat-, Gabriel (en Gabri). 

Un accident esfereidor on també va perdre la vida el dessalmat que l'havia provocat. 

I un buit... I moltes llàgrimes gastades... I somnis futurs esquinçats... 

Uns pares fosos en la foscor, el desangelament, un traspàs que marcava la resta del camí que els quedava i encara els queda per fer. 

Passat poc temps després del tràgic accident, en Pep va publicar un llibre meravellós, “Gabriel i la vida” Lleonard Muntaner Ed., on relatava en part l'accident sofert pel seu fill, incidències greus en tramitacions, moltes tristors i una meravellosa catarsi amb en Gabri, amarat de conceptes filosòfics, pensaments profunds, molt reflexius. 

“Gabriel i la vida” és un llibre de vida aprofundit per raonaments filosòfics d'alta gradació, un llibre més que recomanable, jo ja l'he llegit tres vegades i ho tornaré a fer de nou ben aviat. 

https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/gabriel-i-la-vida/ 

En quant a “Dins la mar gran. Converses amb el fill absent” Lleonard Muntaner Ed., ens tornem a trobar amb un nou tractat d'ensenyament de postulats filosòfics, un conjunt de diàlegs amb el fill perdut sobre aspectes de la vida acompanyat per reflexions filosòfiques contrastades, amb referències als grans filòsofs, tant dels clàssics com dels contemporanis, i els seus raonaments i comparatives amb quotidianitats latents. 

https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/dins-la-mar-gran-converses-amb-el-fill-absent/ 

Per a una persona que no s'ha endinsat massa en la pura filosofia com jo, aquest llibre és d'una feracitat de conceptes banyats amb una escriptura clara i amb molta riquesa d'elements literaris, la qual cosa no vol dir fàcilment entenidora, això implica un tornar a rellegir els temes que es van desgranant, per poder-ho abastar amb millor mesura. 

Per tant, és un llibre del que es pot aprendre molt en l'aspecte filosòfic i d'experiència en l'evolució de la vida. 

Hi ha contrastos entre les religions monoteïstes clàssiques fins arribar al Budisme en forma de percepcions molt positives sobre l'entomar de la realitat de la duresa del viure. 

La part final és bellament feridora: unes reflexions brillants, per no menys que tristes i colpidores, prosa poètica de qualitat, amb aquell sentiment trencat per la mort del fill, les paraules de la mare, el temps que es viu marcat amb el vermell de la sang i el dolor, però amb l'encís de les paraules...

 Immens. 

Si voleu tenir una acurada lliçó de vida, entrellaçada amb grans raonaments filosòfics, no podeu deixar de llegir-lo. 



 

31 de jul. 2021

UN AMIGO


“poema del 2010”

Yo tuve un amigo,
triste, pero muy divertido.
Siempre irradiaba alegría,
pero empapaba de historias raras su mente.
Muchas veces me decía:
-Yo tendré un globo y un día me iré-
Pasé mucho tiempo sin saber de él,
hasta que un día me encontré a su hermano.
Cuando le pregunté por mi amigo
levantó una mano señalando al cielo
y con un semblante melancólico me dijo:

-Un día cogió un globo y desapareció-


"Derechos reservados"




 

17 de jul. 2021

A BIRD, A CLOUD

 A BIRD, A CLOUD

by Gabriel Maria Pérez



Autism - Autisme – autismo

Blues, Bluesrock


20 de maig 2021

ME PREGUNTAS ©

 

jaumejove.com



"Dedicado a David Martos por hacerme la pregunta"


Y tú me preguntas 

cómo me sienta un año más, 

y yo te respondo, 

más cerca, quizás, de mi mar, 

de la orilla deseada 

de la playa de la calma, 

allà en las islas remotas de mi mente 

donde no tenga que soplar angelitos, 

ni tenga que acompañar heridas azules 

y consiga un descanso despierto, vivo, 

pleno de odiseas entre mis galaxias, 

esas que he intentado cultivar 

en los campos de mis sombras, olvidos,

sueños nunca cumplidos. 

 

Y es que la vida te ata, 

te corta, te arrasa, 

te quema, te enciende, 

te crea tempestades, 

te calma, te angustia,  

te macera, te pule, 

y te deja, constante, 

un latido de más, 

un paso atrás y otro adelante 

y muchos sonrojos, 

inequívocos de que la luna 

sigue ahí y, tras cientos de versos, 

un manto de nubes y soles 

en el infinito de todo mi anverso.


DERECHOS RESERVADOS

17 d’abr. 2021

EN LA FOSCOR - EN LA OSCURIDAD

 

blog.nuestroclima.com

Una altra inevitable nit terrible,

sense compassió,

per les muralles de la desesperació,

vaig intentar apaivagar-te,

acariciava les teves galtes, el teu front,

les espatlles.

La lluna en la distància

i els petits gnoms

jugaven a l'amagatall.

 

La mama va cridar de lluny

que et deixés,

que tornés al llit

però jo soc tossut,

vaig tornar a estirar-te,

vaig cridar ajuda a l'univers,

-un crit ofegat d'impotència-

i es va fer el silenci,

un silenci profund.

 

Olorava a victòria,

a pau,

a calma,

i vaig sortir lentament de la teva cambra,

vaig donar uns passos

amunt i avall de la sala,

gairebé exhaust,

sospirava,

ho havia aconseguit!

 

I vaig voler estar segur

que així era,

però al girar la vista

em miraves en la foscor. 

 

************************ 


Otra inevitable noche terrible,

sin compasión,

por las murallas de la desesperación,

intenté apaciguar-te,

acariciaba tus mejillas, tu frente,

tus hombros.

La luna en la distancia

y los pequeños gnomos

jugaban al escondite.

 

Mamà gritó de lejos

que te dejara,

que volviera a la cama

pero yo soy cabezota,

volví a acostarte,

grité ayuda al universo,

un grito ahogado

de impotencia,

y se hizo el silencio.

 

Olía a victoria,

a paz,

a calma,

y salí lentamente de tu habitación,

di unos pasos

arriba y abajo de la sala,

casi exhausto,

suspiraba,

lo había conseguido.

 

Y quise estar seguro

de que así era,

pero al girar la vista,

me mirabas en la oscuridad.

 

 

“Drets reservats – Derechos reservados


6 d’abr. 2021

CASAS TAPIADAS©

 


Me horroriza

ver las puertas de las casas tapiadas,

sus ventanas, inaccesibilidad completa.

¿Qué fue de quien vivió allá en algún momento?

¿Qué vivencias se habrán compartido?

Alguien iría a comprar el pan, otro u otros a trabajar cada día,

quizás una madre cuidando a sus hijos desde pequeños hasta mayores.

Posiblemente hasta habría música sonando muchas veces.

Y llantos, penas, sonrisas, carcajadas o gemidos carnales…

¿Quién sabe?

Pudo haber todo lo contrario,

pero hubo vida,

movimiento,

unos seres que respiraban,

amaban,

miraban al cielo,

exclamaban, rezaban o simplemente,

se recogían al llegar la noche.


Me horrorizan las casas tapiadas,

no por temor a espíritus merodeando,

ni sombras penetrando en la noche,

pero pienso,

¿podrán aguantar esas paredes

su interior vacío?

Quizás sea parecido a mi silencio interior,

cuando las sombras se apropian de mi sueño

y no encuentro explicación

a todas mis pesadillas.


“Derechos reservados”


20 de febr. 2021

PARTIDA (català - castellano)


El temps passa inexorablement i esclafa els boscos de les jungles de les rondalles del teu cervell. Aquells moments que has viscut intensament, amb gent única i extraordinària, amb el cap més perdut que res però amb unes ganes de viure i enfrontar-se a perills i proves que ara no gosaria tornar a provar. I et trobes grans alumnes de la carrera de la vida, de la cursa per l’experiència entre la llum i la foscor, entre el límit i el penya-segat. Et trobes a grans i grans missatgers del viure amb un somriure, amb un endavant. Fa pocs dies vaig saber del traspàs d’un d’aquests grans amics. Ves per on, feia molts anys que no el veia, estàvem a punt de tornar a veure’ns i... aquesta sobtada desaparició m’ha afectat amb punxades al cor i humitats als ulls... I el temps passa i continuem aquí i allà, fent la nostra ruta per aquestes estretes giragonses, tan laberíntiques fins al final del viarany.

“Va partir”

Va partir el meu amic,
el meu col·lega,
el meu “germà”,
un tros de la meva vida,
un llenç de la meva història,
part del meu ésser,
licor de la meva copa,
gotim del meu cor.

I m'he omplert
d'aigües sentides
en una barca a sotsobre:
carícies de punta,
pell de vidre,
encenalls de pena,
el meu esperit en caiguda lliure
per un pendent abrupte.

¿Hauràs arribat ja
a la teva meta més llunyana?


*********************

El tiempo pasa inexorablemente y arrasa los bosques de las junglas de las rondallas de tu cerebro. Aquellos momentos que has vivido intensamente, con gente única y extraordinaria, con la cabeza más perdida que nada pero con unas ganas de vivir y enfrentarte a peligros y pruebas que ahora no osaría volver a probar. Y te encuentras grandes alumnos de la carrera de la vida, de la carrera por la experiencia entre la luz y la oscuridad, entre el límite y el acantilado. Te encuentras a grandes y grandes mensajeros del vivir con una sonrisa, con un adelante. Hace pocos días supe del traspaso de uno de estos grandes amigos. Mira por donde, hacía muchos años que no le veía, estábamos a punto de volver a vernos y... Esta repentina desaparición me ha afectado con pinchazos en el corazón y humedades en los ojos... I el tiempo pasa y seguimos aquí y allá, haciendo nuestra ruta por estas estrechas curvas, tan laberínticas hasta el final del vericueto.

“Partió”

Partió mi amigo,
mi colega,
mi “hermano”,
un pedazo de mi vida,
un lienzo de mi historia,
parte de mi ser,
licor de mi copa,
gajo de mi corazón.

Y me he llenado
de aguas sentidas
en una barca en zozobra:
caricias de punta,
piel de lija,
virutas de pena,
mi espíritu en caída libre
por una pendiente abrupta.

¿Habrás llegado ya
a tu meta más lejana?

 

“Drets reservats – Derechos reservados”


 

10 de gen. 2021

POEMA DE INVIERNO©

 



Quisiera escribir un poema
de ramas de otoño en invierno,
con hojas doradas y rayos de luna
mezclados con claros de sol.

Embadurnaría las horas
de pellizcos de besos dulces,
hacia esos montes perdidos
que la soledad, a veces, destapa.

No sé aún si siento dolor o lluvia,
si es nieve efímera o congelante,
si es una mirada sin sentido
hacia un espejo convexo.

Pero sí sé, sin comprometerme,
que este invierno esquiaré
por las montañas de hierro
forjadas con el desengaño.

Apenas pasarán los días
y amanecerá otra primavera,
otra excéntrica manera
de asaltar nuevas maravillas.

Y el sol se confundirá
con la miel de panales vacíos.


“Drets reservats – Derechos reservados”