18 de febr. 2019

JOAN BLAU - Presentació "LA CLAU" - Sala Barts Club 15/02/19


Fotos, vintiset.net - Gabriel Maria Pérez


 


Barcelona, febrer 2019

 

Divendres passat vaig assistir al concert de presentació de “La clau”, darrer treball d’en Joan Blau. Preciós treball.

 

Positives vibracions abans de l'inici del concert, en quant a un públic assistent que ja donava una sensació de calma i bon rotllo, que és en si el que aquest personatge tan agradable, en Joan Blau, irradia al seu voltant.



 

El concert va ser deliciós, el va obrir el Joan amb una cançó interpretada sol amb l'acústica, com el clàssic cantautor i com comencen varis concerts dels grans cantautors clàssics, de manera acústica.

 

Després d'aquest primer tema es va afegir la banda a la que, segons ell, ja havia pagat, provocant el primer somriure del respectable, “... i la sala també”, va afegir, amb un toc d'ironia.



 

Bona banda amb el baixista Jose Robisco, el baterista Paquito Escudero i un gran Luis Robisco a les guitarres, van acompanyar de manera professional i amb brillantor al cantautor balaguerenc amb força energia i fent gala de molt bones maneres.

 

I també als cors, genialment acompanyat per l'acttriu Clara Galí, que va donar un toc alegre amb glopades elèctriques a cada tema interpretat.
 
 
 

 

Un concert intens i dinàmic que en Joan Blau va saber distribuir i enllaçar passejant per la seva breu discografia, amb les peces més noves, mesclant diferents ritmes i sabors deliciosos.

 

Poc a poc van arribar la participació de col·laboradors varis, Mia Fuentes, Alba Luz, Esteban Faro (entre ells jo mateix), que van donar dinamisme al concert i també color en alguns casos, ampliant les sensacions vibrants i l'ambient distés que s'ensumava arreu de la sala.



 

El concert va anar des d'un seriós però obert espectacle a un final reivindicatiu amb aires de festa gran.


Sense dubtes, no podem deixar de banda aquest músic que no fa gaire temps està dintre el moviment musical, però que porta dins la seva sang la força del sentiment i de la música que interpreta i viu.
 
 

 

Recomanables els seus treballs i no us perdeu els esdeveniments de l'associació “Rodautors” fundada per ell amb altres amics, de ben segur que acabaran destacant com uns dels més importants dins del panorama musical i artístic del nostre panorama futur cultural.

 

 

17 de febr. 2019

DESMADRE ACTUAL



"No soy periodista, esta es una opinión personal"


 
 
 
 
 
 
Que si presupuestos, elecciones, Judici al Procés, sociatas, peperos, voxistas, izquierdas que pierden fuelle, derechas que se mezclan con ultradrechas, rellenos de despropósitos, entre otros, absoluciones increíbles de delitos de estafa, otras condenas por otras causes, etc.
 
En medio de toda esta carnaza mediática apareció un niño que durante dos semanas y pico, (y aun ahora), sirvió de plataforma para ver qué canal televisivo ganaba más share que otro.
 
Hoy he leído que un tal khasshoggi fue estrangulado, troceado y quemado sin dejar rastro en una embajada.
 
En el Mediterráneo sigue muriendo gente que intenta escapar de su  país porque les han prometido  la luna en otros lares más ¿?modernos¿?
 
También un tarado yanki de apellido Trump insiste en el muro fronterizo con México y se burla imitando a un periodista con una (dis) capacidad, por el simple hecho de la puñetera gracilla, y encima lo justifica en su twitter.
 
Volvamos a mis lares.
 
Señores, continúo hasta las narices de todas las parafernalias soberanistas, nacionalistas, republicanas, castizas, catalanas, o de la tierra que sea dentro de mi tierra.
 
Cada vez con mayor falta de respeto se pisa a los más débiles y se anteponen los intereses del, yo soy el que más grande la dice, o bien, yo soy el más independentista,  o yo soy el más españolista.
 
Todo son guerras de poder. El poder, lo que ciertamente más acaba corrompiendo al ser humano.
 
Recapacitemos un momento, ¿algunos de los independentistas están pensando solo en el independentismo y sus presos políticos? ¿cuándo se darán cuenta que hay que priorizar el bienestar del pueblo al que comandan?
 
¿Algunos de los nacionalistas están pensando solo en el nacionalismo y sus consecuencias? ¿Cuándo se darán cuenta que hay que priorizar el bienestar del pueblo al que comandan?
 
Las preguntas y respuestas de una persona cercana a mi creo que son bien claras:
 
¿Quién tiene la culpa de todo? Los gobernantes
 
¿Quién acaba recibiendo? El pueblo.
 
Listas de espera inacabables en hospitales, falta de recursos para investigación, estudios universitarios por las nubes, trabajo precario para jóvenes, pocas ayudas para (dis)capacidades, altos impuestos en cultura, malas infraestructuras, suciedad, cada vez más violencia en las calles, más robos de viviendas, más hambre, más pobreza.
 
Aquí también mucha gente pasa frío, soledad y nos gastamos un macro-dineral en juicios, espectáculos periodísticos, sensacionalismos extremos, etc....
 
Pero...
 
¿Y las necesidades básicas? ¿Y la solidaridad política que solo aparece cuando hay elecciones? ¿Y el pueblo?
 
¡Hey! Sí, vosotros, políticos, estamos aquí, ¡a ver si algún día os acordáis de nosotros!


 
 

7 de febr. 2019

COMDEMNATS - Ricard Pérez i Fuster

 
 
Barcelona, febrer 2019
 
Doncs sí, ja m'he llegit la darrera novel·la d'en Ricard Pérez Fuster, "COMDEMNATS" Stonberg Editorial i, realment, m'ha sorprès, no només en el contingut, en la bona escriptura, directa i acurada, sinó també en l'originalitat de l'estructura de l'obra.
 
Tot gira a l'entorn una família de tres membres, que són víctimes, -els podem considerar víctimes?- (llegiu-lo, llegiu-lo i ho entendreu), d'una sèrie de vicissituds i situacions que van de la quotidianitat cap un final vertiginós, -final de què?- (llegiu-lo, llegiu-lo i ho entendreu).
 
En Ricard juga a penetrar en la vida de cada personatge parlant en primera persona, el que provoca que de seguida et posis dins de cada un dels personatges, i que cada un esdevingui a la vegada protagonista.
 
Per tant es crea una clara empatia entre el lector i cadascun dels personatges, i aquest és un dels motius que fa que la lectura es faci àgil i fresca a la vegada.
 
No cal parlar de que molts dels escenaris de l'acció em són prou conegudes per mi mateix, ja que en Ricard i jo ens coneixem des de fa molts anys, per alguna cosa som germans i hem estat i conviscut en molts dels llocs on es mouen les accions.
 
Mentre llegeixes la novel·la vas pensant en què és el que passarà? cap on anirà el guió? qui serà el dolent, si és que n'hi ha... ?
 
Us la recomano.
 
En Ricard, a part de ser un tio collonut, és una muntanya de cultura, el seu cervell està farcit de música, de literatura, etc.
 
Un relataire magnífic i ara, ho puc corroborar, un novel·lista meravellós.
 
Jo, nomes et vull demanar una cosa, Ricard:
 
Hi haurà una segona part?
 
Crec que podria ser un encert...