6 de març 2013

DIVUIT ANYS - DIECIOCHO AÑOS



“Al meu fill gran”
 

Ja en són divuit anys...
Divuit anys sospesos
per un miler d’històries noves
i uns fets que mai són perduts, sinó
miralls de present, passat i futur estant:
passejades per innocència
sempre ferma i aferrada
a il·lusions, mesclades amb jocs
d’intel·ligència i vida immensa.
Potser dins dels divuit anys,
molts desencisos, i també molta lluita,
a voltes contra tu mateix,
a voltes contra els que t’han creat, no només la vida,
també algunes trapelleries del dolor,
sense voler-ho i volent-ho, per ajudar-te a sobreviure.
Massa jove per saber massa de la vida encara, són
només divuit anys,
Quan jo els vaig fer, potser
m’havia consumit massa i m’aferrava
entre tristeses i soledats als braços d’amics,
moltes vegades pèrfids, altres vegades
heroiques estratègies falses per reconduir la vida.
Divuit anys fa i la lluita continua
sense defallir, per a tu i per a nosaltres.
Divuit anys a cavall de somnis i realitats.
Divuit anys que potser no et passaran a la història...
De ben segur els propers divuit anys
continuaran essent plens d’intensitat... 
 

... plens de la teva força pel viure...

  

*******************************************

 
“A mi hijo mayor”
 

Ya son dieciocho años...
Dieciocho años suspendidos
por un millar de historias nuevas
y unos hechos que nunca son perdidos, sino
espejos de presente, pasado y futuro estante:
paseos por inocencia
siempre firme y aferrada
a ilusiones, mezcladas con juegos
de inteligencia y vida inmensa.
Quizás dentro de los dieciocho años,
muchos desencantos, y también mucha lucha,
a veces contra ti mismo,
a veces contra los que te han creado, no sólo la vida,
también algunas travesuras del dolor,
sin quererlo y queriéndolo, para ayudarte a sobrevivir.
Demasiado joven para saber demasiado de la vida todavía, son
sólo dieciocho años,
Cuando yo los hice, quizás
me había consumido demasiado y me aferraba
entre tristezas y soledades los brazos de amigos,
muchas veces pérfidos, otras veces
heroicas estrategias falsas para reconducir la vida.
Dieciocho años hace y la lucha continúa
sin desfallecer, para ti y para nosotros.
Dieciocho años a caballo de sueños y realidades.
Dieciocho años que quizás no te pasarán a la historia...
A buen seguro los próximos dieciocho años
continuarán siendo llenos de intensidad...

... llenos de tu fuerza por vivir...

 

 

Barcelona, març 2013

 

4 de març 2013

CRISI? - ¿CRISIS?



Barcelona, febrer 2013
 

Tu arribes a final de mes? Cobres suficient per poder portar la teva família? On aniràs de vacances aquest estiu? Com portes el tema de l’hipoteca? És comprat o de lloguer? El teu cotxe és nou, et va bé? 

Aquestes són vàries de les preguntes que es fa la gent dia a dia, aquesta és la sensació de consumisme que s’ha viscut durant els darrers anys. 

Ara resulta que han passat els temps i occident ha entrat en una gravíssima crisi econòmica que està esquitxant a totes les esferes i que ha mostrat a tot el món com de bo ha estat el sistema que ens ha dut a aquest caos. 

Recordo encara quan de jovenet anava amb el meu paquetet de tabac(que consti que ja fa un anyets que no fumo), a fer un cafetet o una cervesa al bar de prop de casa.
 
 

Eren altres temps, i tant que eren altres temps, el cafè tan sols costava unes 60 pessetes(0.36€) i la cervesa unes 100 (0,60€) i el paquet de tabac més corrent unes 75(0,45€). 

Ara tot s’ha enfilat aproximadament un 66% i el cafè arriba a costar 1,20€(200Ptes.), la cervesa fins a 2€(pràcticament 300Ptes.) i crec que el tabac uns 4,00€(665Ptes.).
 
Quan ens van dir el tema de la moneda única europea, n’hi va haver molts d’escèptics i altres que ho recolzaven amb una emoció insòlita.
 
N’hi va haver també que flipaven amb les monedetes noves i molts es van dedicar a col·leccionar les de diferents països: probablement ja les hauran hagut de gastar.
 
De fet tot això és com normal, és l’evolució de la vida, com deia en Bob Dylan, els temps estan canviant: 

 
I la crisi se’ns va cruspint poc a poc.
 

Al món es produeix menjar per alimentar un total de 12.000 milions de persones i som 7.000 milions, de manera que es produeix un excedent de 5.000 milions de productes alimentaris, el que ens porta a noves situacions extraordinàries: què passa amb tot aquest excedent? Molt senzill, el primer món pateix una sobrealimentació que el porta a patir seriosos problemes de salut, mentre que en altres zones de la resta del món moren en l'intent d'alimentar-se... 

I resulta que occident està en una enorme crisi o recessió econòmica... el que més us agradi i, malgrat que sé que em faig repetitiu, al poble se li retallen serveis socials, serveis mèdics, prestacions per discapacitats, es desnona, i s’incentiva l’economia... ¡¡¡apujant els preus!!!... quina paradoxa!
 

I quan resulta que als països pobres la gent continua morint de gana, quan a occident la gent cada vegada té menys, no arriba enlloc i els miserables que estan al poder es dediquen a corrompre’s, sí,quan més es necessita l’exemple dels líders, és aleshores quan en assabentem que personatges admirats com el Senyor Pep Guardiola ha estat contractat per un equip alemany de futbol per l’escandalosa xifra de 17 milions € per tres temporades (2.828.562.000Ptes.) i un tal Senyor Cristiano Ronaldo cobra uns 13 milions € per temporada (2.163.018.000Ptes.) 

Només em queda recordar que fa pocs anyets els joves treballadors, cada cop n’hi ha menys, es queixaven del mileurisme, ha, ha, ha!!! Doncs ara ja ni això.
 
Sí Senyor Dylan, els temps continuen canviant.
 

Parles de camps sense blat
Sense aigua, només pols.
I sang seca ...

Ja que no queda res més
que la teva sequera interior ...
Per sempre, desolació ...

I pots cantar
no a la guerra, només no,
però la fam té ira.

I l'aigua continua sense arribar
i la fam continua matant
i la mare perd tots els seus fills.

Però aquestes terres no serveixen,
al ric no li interessen:
"Aquestes terres no em serveixen"


I el continent es perd.

 

*********************************************************


 

Barcelona, ​​febrero 2013

¿Tú llegas a fin de mes? ¿Cobras suficiente para poder llevar a tu familia? ¿Dónde irás de vacaciones este verano? Cómo llevas el tema de la hipoteca? ¿Es comprado o de alquiler? ¿Tu coche es nuevo, te va bien?

Estas son varias de las preguntas que se hace la gente día a día, esa es la sensación de consumismo que se ha vivido durante los últimos años.

Ahora resulta que han pasado los tiempos y occidente ha entrado en una gravísima crisis económica que está salpicando a todas las esferas y que ha mostrado en todo el mundo lo bueno del sistema que nos ha llevado a este caos.

Recuerdo aún cuando de jovencito iba con mi paquetito de tabaco (que conste que ya hace unos añitos que no fumo), a hacer un cafetito o una cerveza en el bar de cerca de casa.



Eran otros tiempos, y tanto que eran otros tiempos, el café sólo costaba unas 60 pesetas (0.36 €) y la cerveza unas 100 (0,60 €) y el paquete de tabaco más corriente unas 75 (0,45 €),

Ahora todo ha subido aproximadamente un 66% y el café llega a costar 1,20 € (200Ptas.), la cerveza hasta 2 € (prácticamente 300Ptas.) Y creo que el tabaco unos 4,00 € (665Ptas.)

Cuando nos nombraron el tema de la moneda única europea, hubo muchos escépticos y otros que la apoyaban con una emoción insólita.

Hubo también que flipaban con las moneditas nuevas y muchos se dedicaron a coleccionar las de diferentes países: probablemente ya las habrán tenido que gastar.
 


De hecho todo esto es más bien normal, es la evolución de la vida, como decía Bob Dylan, los tiempos están cambiando:

http://www.youtube.com/watch?v=k2sYIIjS-cQ

Y la crisis se nos va comiendo poco a poco.

En el mundo se produce comida para alimentar un total de 12.000 millones de personas y somos 7.000 millones, de manera que se produce un excedente de 5.000 millones de productos alimenticios, lo que nos lleva a nuevas situaciones extraordinarias: ¿qué pasa con todo este excedente? Muy sencillo, el primer mundo sufre una sobrealimentación que le lleva a sufrir serios problemas de salud, mientras que en otras zonas del resto del mundo mueren en el intento de alimentarse...
 


Y resulta que occidente está en una enorme crisis o recesión económica .. lo que más os guste y, aunque sé que me hago repetitivo, al pueblo se le recortan servicios sociales, servicios médicos, prestaciones para discapacitados, se desahucia, y se incentiva la economía... ¡¡¡Subiendo los precios!!!... ¡qué paradoja!

Y cuando resulta que en los países pobres la gente sigue muriendo de hambre, cuando en occidente la gente cada vez tiene menos, no llega a ninguna parte y los miserables que están en el poder se dedican a corromperse, sí, cuando más se necesita el ejemplo de los líderes, es entonces cuando nos enteramos que personajes admirados como el Señor Pep Guardiola ha sido contratado por un equipo alemán de fútbol por la escandalosa cifra de 17 millones € por tres temporadas (2.828.562.000Ptas.) y un tal Señor Cristiano Ronaldo cobra unos 13 millones € por temporada (2.163.018.000Ptas.).
 


Sólo me queda recordar que hace pocos añitos los jóvenes trabajadores, cada vez hay menos, se quejaban del mileurismo, ¡ja, ja, ja! Pues ahora ya ni eso.

Sí Señor Dylan, los tiempos siguen cambiando.


Hablas de campos sin trigo
Sin agua, solo polvo.
Y sangre seca…

Pues no queda nada más
que tu sequía interior…
Por siempre, desolación…
Y puedes cantar
no a la guerra, solamente no,
pero el hambre tiene ira.

Y el agua continúa sin llegar
y el hambre continúa matando
y la madre pierde todos sus hijos.

Pero estas tierras no sirven,
al rico no le interesan:
“Estas tierras no me sirven”

Y el continente se pierde.

 
 



28 de febr. 2013

PODRIA DIR-TE - PODRÍA DECIRTE


 
 
 

Podria dir-te que t’estimo
en condicional.
Però tu no em condiciones;
tu em desfàs i em fas explorar-te
en present.
Perquè tan sols amb el mirar,
amb la força del teu mirar
sempre present,
m’obres portes de la imaginació
plena de la força del teu ésser
indefinit...
i de la tendresa del teu somrís
m’omples de carícies el teu encís

... Sempre indefinit...
 

*************************************************


Podría decirte que te quiero
en condicional.
Pero tú no me condicionas;
tú me deshaces y me haces explorar-te
en presente.
Porque sólo con la mirada,
con la fuerza de tu mirada
siempre presente,
me abres puertas de la imaginación
llena de la fuerza de tu ser
indefinido...
y de la ternura de tu sonrisa
me llenas de caricias tu hechizo

... Siempre indefinido...
 

Febrer, 2013


26 de febr. 2013

SÍ, ELLA TÉ AUTISME - SÍ, ELLA TIENE AUTISMO




Wikipèdia: "L'autisme és un espectre de trastorns caracteritzats per greus dèficit del desenvolupament, permanent i profund. Afecta la socialització, la comunicació, la imaginació, la planificació i la reciprocitat emocional, i evidencia conductes repetitives o inusuals"


Barcelona, febrer 2013
 
 
Sí, ella té autisme. 


Ha passat el temps, han passat uns quants anys.
 

Al principi tot va ser dur, molt dur; veure com un dels teus fills no evoluciona en el seu creixement, sobretot psíquic; com no segueix l'estela dels seus germans predecessors, et va colpint i deixant una marca de no voler creure-t’ho i, per tant, de no poder ni tan sols pensar-hi.
 

El teu subconscient sap que és una realitat, sobretot quan després d'uns primers moments, que posteriorment es converteixen en mesos i fins i tot anys, te n'adones que realment és cert que hi ha alguna cosa, important, que no rutlla en la teva filla petita.
 

Després et deceps molt quan preguntes i preguntes als facultatius, li fan més i més proves i no hi ha manera que et vulguin donar un diagnòstic: què bo hagués estat si aquest diagnòstic ens l'haguessin dit molt més aviat que no després d'uns quants anys!, ja que rere la nostra lluita dia a dia, amb ansietats, nervis i contradiccions i un, repeteixo, no voler assimilar-ho, la teva ment es va minvant psicològicament, i si haguéssim tingut el diagnòstic molt abans, l'assimilació i el saber cap on tirar(malgrat encara ens costa saber-ho), potser ens hauria fet molt més planer el nostre camí amb la petita.
 

Ara han passat aquest anyets, dotze ja, d’aquí poc tretze.
 

Ella continua omplint enormement de llum l'espai per on passeja el seu somriure, per on emet aquests petits sons acompanyant cançons melodioses, per on passeja la seva llangorosa mirada, reflexos tots del seu esperit absolutament innocent, plenament encès i que llustra tendresa viva.
 

No em puc deixar de banda les seves instintives abraçades, plenes d'energia i enceses de força, que et trenquen les ombres quotidianes.
 

I el millor és que no se n'adona del brut món on estem tots immersos. Dels pocs ajuts oficials que reben tant els que tenen la seva síndrome com en altres discapacitats, de la retallada que li han fet a la seva prestació, mentre observa com ens van robant per totes bandes i com juguen amb les nostres vides.

 
No, ella no es queixa. Ella somriu. Ella ens mira sempre amb una certa melancolia, i colpeja a l'aire els instruments que utilitza per jugar fent estereotípies, aliena a tot el que l'envolta.
 

Sí ella té autisme.

 


Wikipedia: "El autismo es un espectro de trastornos caracterizados por graves déficit del desarrollo, permanente y profundo. Afecta la socialización, la comunicación, la imaginación, la planificación y la reciprocidad emocional, y evidencia conductas repetitivas o inusuales"
 
Barcelona, ​​febrero 2013

Sí, ella tiene autismo.

Ha pasado el tiempo, han pasado unos cuantos años.

Al principio todo fue duro, muy duro; ver como uno de tus hijos no evoluciona en su crecimiento, sobre todo psíquico; como no sigue la estela de sus hermanos predecesores, te va golpeando y dejando una marca de no querer creer en ello y, por tanto, de no poder ni siquiera pensarlo.

Tu subconsciente sabe que es una realidad, sobre todo cuando después de unos primeros momentos, que posteriormente se convierten en meses e incluso años, te das cuenta que realmente es cierto que hay algo, importante, que no funciona en tu hija pequeña.

Luego te decepcionas mucho cuando preguntas y preguntas a los facultativos le hacen más y más pruebas y no hay manera de que te quieran dar un diagnóstico: ¡qué bueno hubiera sido si este diagnóstico nos lo hubieran dicho mucho antes que después de unos cuantos años! ya que tras nuestra lucha diaria, con ansiedades, nervios y contradicciones y un, repito, no querer asimilarlo, tu mente se va diluyendo psicológicamente, y si hubiéramos tenido el diagnóstico mucho antes, la asimilación y el saber hacia dónde tirar (aunque todavía nos cuesta saberlo), quizás nos habría hecho mucho más llevadero nuestro camino con la pequeña.

Ahora han pasado este añitos, doce ya, dentro de poco trece.

Ella continúa llenando enormemente de luz el espacio por donde pasea su sonrisa, por donde emite esos pequeños sonidos acompañando canciones melodiosas, por donde pasea su lánguida mirada, reflejos todos de su espíritu absolutamente inocente, plenamente encendido y que lustra ternura viva.

No puedo dejar de lado sus instintivos abrazos, llenos de energía y encendidos de fuerza, que te rompen las sombras cotidianas.

Y lo mejor es que no se da cuenta del sucio mundo donde estamos todos inmersos. De las pocas ayudas oficiales que reciben, tanto los que tienen su síndrome como en otras discapacidades, del recorte que le han hecho a su prestación, mientras observa cómo nos van robando por todos lados y como juegan con nuestras vidas.

No, ella no se queja. Ella sonríe. Ella nos mira siempre con un cierta melancolía, y golpea al aire los instrumentos que utiliza para jugar haciendo estereotipias, ajena a todo lo que le rodea.

Sí ella tiene autismo.


20 de febr. 2013

M'IMAGINO - ME IMAGINO

 

 
M’imagino
el món, el teu món,
aquell món que fa arrufar el nas,
tan profund i tan superflu.
Profund de silencis amb veu,
superflu perquè ets veu amb silenci.
 
M’imagino:
tu i jo,
unes paraules
i
una abraçada gran,
ben gran...
 
M’imagino
el món, el teu món,
aquell món que fa rugir el cor,
tan natural i tan brillant.
Natural d’innocència amb llum,
brillant perquè ets llum innocent.
 
 
****************************************
 
Me imagino
el mundo, tu mundo,
aquel mundo que hace fruncir el ceño,
tan profundo y tan superfluo.
Profundo de silencios con voz,
superfluo porque eres voz con silencio.

Me imagino:
tú y yo,
unas palabras
y
un abrazo grande,
bien grande...

Me imagino
el mundo, tu mundo,
aquel mundo que hace rugir el corazón,
tan natural y tan brillante.
Natural de inocencia con luz,
brillante porque eres luz inocente.

 
Barcelona, febrer 2013
 
 


18 de febr. 2013

SITUACIÓ GROTESCA - SITUACIÓN GROTESCA



Febrer 2013

 

Sí senyors, ja hem començat una nova setmana, ens anem endinsant al febrer i ja hem passat per un munt d'històries extraordinàries, en quant a vida social i política vull dir.
 

Ara no fa res un amic comentava que ja n'estava fart de posar-se les notícies a la ràdio pel matí, quan agafa el cotxe per anar a la feina, perquè en certa manera només feien que trencar-li l’ànim que pogués portar al damunt i per tant, havia decidit posar-se música i que el camí a la feina fos més planer.
 

De fet, entenc perfectament el que el meu amic comentava; realment la situació és fins i tot, a banda d'absurda, absolutament grotesca.
 

I el fet és que ja portem dia rere dia, setmana rere setmana amb absurditats que podrien ser pròpies de pel·lícules de Bunyuel o fins i tot d'Almodovar: que si un dia els corruptes reials, que si un altre dia els corruptes del PP, després els ajuntaments, els assalts a les cases i als carrers, desnonaments, més corrupció a l'esport, les escoltes, cof, cof!!!
 

Tota una amanida de gent mesquina que gràcies a un sistema caducat i barroer es serveixen i s'han servit dels altres per a estafar-los, robar-los i menysprear-los... i espera't.
 

Ja sé que el tema és redundant, però és el que la gran pel·lícula actual, d'hores i hores de metratge, ens està oferint en primícia, la gran òpera prima del sistema en el que intentem conviure.
 

Potser tingui raó el meu amic, de no deixar-se deprimir per les notícies del mati, realment són depriments, per tant recolzo la teva iniciativa, ara bé, vés en compte, no sigui que el dia que les tornis a escoltar decideixis ingressar directament en un frenopàtic...
 

... a voltes penso com encara no m'hi han ficat a mi.

 
 



 


Febrero 2013


Sí señores, ya hemos comenzado una nueva semana, nos vamos adentrando en febrero y ya hemos pasado por un montón de historiasextraordinarias, en cuanto a vida social y política quiero decir.

Ahora no hace nada un amigo comentaba que ya estaba harto de ponerse las noticias en la radio por la mañana, cuando cogeel coche para ir al trabajo, porque en cierto modo
sólo hacían que romperle el ánimo que pudiera llevar consigo y por tanto,había decidido ponerse música y que el camino al trabajo fuera más llano.

De hecho, entiendo perfectamente lo que mi amigo comentaba; realmente la situación es incluso, aparte de absurda, absolutamente grotesca.



Y el hecho es que ya llevamos día tras día, semana tras semana con absurdos que podrían ser propias de películas de Bunyuel o incluso de Almodovar: que si un día los corruptos reales, que si otro día los corruptos del PP, después los ayuntamientos, los asaltos a las casas y en las calles, desahucios, más corrupción en el deporte, las escuchas, cof, cof!


Toda una ensalada de gente mezquina que gracias a un sistema caducado y chapucero se sirven y han servido de los demás para estafar-los, robarles y despreciarlos ... y espérate.

Ya sé que el tema es redundante, pero es lo que la gran película actual, de horas y horas de metraje, nos está ofreciendo en primicia, la gran ópera prima del sistema en el que intentamos convivir.
Quizá tenga razón mi amigo de no dejarse deprimir por las noticias de la mañana, realmente son deprimentes, por tanto apoyo tu iniciativa, ahora bien, ten cuidado, no sea que el día que las vuelvas a escuchar te hayan de ingresar directamente en un frenopático ...

... a veces pienso cómo todavía no me han metido a mí.


 
 
 

14 de febr. 2013

BUIDOR - VACÍO


 
Fa molt de temps, molt de temps,
en què vaig creure que et creia,
però era irrealitat... 
 
 
Vaig pensar que era a prop teu
i tu m’obries els braços,
m’obries l’ànima. 
 
 
Fa molt de temps, molt de temps
vaig pensar que t’havia conquistat...
ben lluny dels meus somnis. 
 
 
Sempre has estat irrealitat,
una boirina feble i una sensació
de jocs malabars. 
 
 
Potser ara és quan,
mentre veig els meus com creixen,
l’ansietat per tu s'espera. 
 
 
I les ganes de viure
m’empenyen a deixar-te de banda,
altrament dit, menysprear-te.
 
 
 
**********************************

 
Hace mucho tiempo, mucho tiempo,
en el que creí que te creía,
pero era irrealidad ...

Pensé que estaba cerca de ti
y tú me abrías los brazos,
me abrías el alma.

Hace mucho tiempo, mucho tiempo
pensé que te había conquistado ...
lejos de mis sueños.

Siempre has sido irrealidad,
una neblina débil y una sensación
de juegos malabares.

Quizás ahora es cuando,
mientras veo los míos cómo crecen,
la ansiedad por ti espera.

Y las ganas de vivir

me empujan a dejarte de lado,
dicho de otro modo, despreciar-te.
 
 
Febrer 2013


11 de febr. 2013

I EL PAPA S'EN VA - Y EL PAPA SE VA






Barcelona, 11 de Febrer de 2013
 

Vaja. Pel que sembla el Papa diu que no pot i ho deixa... està cansat... tots els meus respectes cap a aquesta decisió, sí senyor.

No seré precisament jo, boig com estic, el que opini si fa bé o no, si ja és major i mereix un descans, si sembla mentida que ho deixi quan en 600 anys pràcticament cap ho havia deixat... diguem-ho així: deixat.

Després de la notícia s'han multiplicat els acudits i bromes: que si ha avisat amb més de quinze dies d'antelació de cara a la liquidació, que si Déu l'ha abandonat...

La meva reflexió va per altra banda: ¿servirà la seva marxa perquè el món vagi millor? ¿Superarem les diverses crisis mundials gràcies a la seva partida? ¿Facilitarà la seva marxa la independència de Catalunya? ¿Hi haurà menys pobres? ¿Rajoy li seguirà i també dimitirà? ¿Ens mostraran les seves rendes? ¿Actuarà la Pantoja com homenatge i comiat al Vaticà?

Fa uns dies mirava per la finestra de la meva habitació i vaig veure com passaven uns adolescents que obrien un paquet de galetes o alguna cosa per menjar i tot seguit llançaven el paper directament a terra.

Un altre dia passejant pel carrer vaig observar com s'obria la porta d'un cotxe aparcat a la vorera i buidava tot el contingut del seu cendrer enmig de l'asfalt.

I avui mateix, donava el passeig de rigor del migdia, amb els meus dos companys de feina i de passejos, per aquest polígon on treballem i m'he tornat a fixar en la quantitat d'escombraries dipositades als vorals de la carretera o en alguns solars abandonats.

Sembla mentida com de fastigosos podem arribar a ser, conscient i inconscientment, generem merda per on passem i quantes vegades acabem cagant-nos en tot.

I recordo que una de les assignatures que vaig rebre de petit va ser ni més ni menys que la d’Urbanitat.

Així ens van les coses: que si escombraries per aquí, que si mala educació per allà. Que si lladres per aquí, que si corruptes per allà. Que si retallades per aquí, que si misèria per allà.

I ja veus, pel que sembla el Papa diu que no pot i ho deixa ... està cansat ... jo també ho estic, però de moment no ho puc deixar... i espero que em quedi molt temps per deixar-ho també.

 

 

Barcelona, 11 de febrero del 2013
 

Vaya. Al parecer el Papa dice que no puede y lo deja... está cansado... todos mis respetos hacia esta decisión, sí señor. 

No voy a ser precisamente yo, loco como estoy, el que opine si hace bien o no, si ya es mayor y merece un descanso, si parece mentira que lo deje cuando en 600 años prácticamente ninguno lo había dejado... digámoslo así: dejado.
 
Tras la noticia se han multiplicado los chistes y bromas: que si ha avisado con más de quince días de antelación de cara al finiquito; que si Dios le ha abandonado...
 
Mi reflexión va por otro lado: ¿va a servir su marcha para que el mundo vaya mejor? ¿superaremos las diversas crisis mundiales gracias a su partida? ¿facilitará su marcha la independencia de Catalunya? ¿habrá menos pobres? ¿Rajoy le seguirá y también dimitirá? ¿nos mostrarán sus rentas? ¿Actuará la Pantoja como homenaje y despedida en el Vaticano?
 
Hace unos días miraba por la ventana de mi habitación y vi cómo pasaban unos adolescentes que abrían un paquete de galletas o algo para comer y acto seguido lanzaban el papel directamente al suelo.
 
Otro día paseando por la calle observé cómo se abría la puerta de un coche aparcado en la acera y vaciaba todo el contenido de su cenicero en medio del asfalto.
 
Y hoy mismo, daba el paseo de rigor del mediodía, con mis otros dos compañeros de trabajo y de paseos, por ese polígono donde trabajamos y me he vuelto a fijar en la cantidad de basura depositada en los arcenes de la carretera o en algunos solares abandonados.
 
Parece mentira lo asquerosos que podemos llegar a ser, consciente e inconscientemente, generamos mierda por donde pasamos y cuántas veces acabamos cagándonos en todo.
 
Y recuerdo que una de las asignaturas que recibí de pequeño fue ni más ni menos que la de Urbanidad.
 
Así nos van las cosas: que si basura por aquí, que si mala educación por allá. Que si ladrones por aquí, que si corruptos por allá. Que si recortes por aquí, que si miseria por allá.
 
Y ya ves, al parecer el Papa dice que no puede y lo deja... está cansado... yo también lo estoy, pero de momento no puedo dejarlo... y espero que me quede mucho tiempo para dejarlo también.

http://estesmimejorlugar.blogspot.com.es/

8 de febr. 2013

PER SEMPRE - POR SIEMPRE


Foto By: Enrique Rodríguez ERM
 
 
 
Jo vaig arribar a pensar
en la lluna, la teva lluna;
imponent.
Encara viva, encara present. 
 
Ara vull arribar a pensar
en la llum, la teva llum;
enlluernant.
Encara viva, encara present.
 
I els meus ulls clucs
per marors de plors alegres,
inversemblants:
encara vius, encara presents, 
 
em faran arribar a sentir
la força, la teva força;
senzillament...
encara encesa, per sempre viva.
 
*******************************************
 
Yo llegué a pensar
en la luna, tu luna;
imponente.
Aún viva, aún presente.

Ahora quiero llegar a pensar
en la luz, tu luz;
deslumbrante.
Aún viva, aún presente.

Y mis ojos cerrados
por marejadas de llantos alegres,
inverosímiles:
Aún vivos, aún presentes,

me harán llegar a sentir
la fuerza, tu fuerza;
sencillamente...
aún encendida, por siempre viva.
 
 
Barcelona, febrer 2013


4 de febr. 2013

PRESUMPTAMENT - PRESUNTAMENTE

Rajoy


Barcelona, Febrer 2013  

Sembla mentida. 

Serà veritat o presumptament és fals i tots els corruptes que s’estan destapant són tan sols una columna de fum, un tel de fum, un vel de boira per despistar al poble i mantenir-lo distret sense pensar en la crisi dels nassos? 

A veure, a veure, despistar? Més aviat per rebentar a tants que ja fa temps que n’estem fins els c... de tant engany, de tantes retallades, de tantes falses veritats, de tantes verdaderes mentires. 

I és que la gent de carrer ja no semblem gent de carrer, cada vegada semblem més vassalls d’uns senyors feudals sense escrúpols, lladregots imperials que, a sobre, se’n foten dels seus conciutadans i dels que els han elegit i, presumptament fins hi tot ja no només els hi han retallat, presumptament els hi han robat, presumptament, presumptament. 

La pregunta potser serà, si és tan presumptament, perquè sona tant el riu? serà que duu més aigua bruta de la que poc a poc es va destapant?

Com bé em deia un company de feina aquest mati: -... i segur que això només és la punta de l’iceberg...- presumptament...

De ben segur amics, de ben segur... però mentrestant no hem de deixar d’alçar la veu i provar d’unir-nos més i més per engegar a pastar a tota aquesta xusma d’irresponsables lladregots que no mereixen altre cosa que pa dur i aigua, ben reclosos i fora de circulació, per purgar les seves responsabilitats... 

... Presumptament...
 
 
 Bárcenas
 
 


Barcelona, febrero 2013  

Parece mentira.

¿Será verdad o presuntamente es falso y todos los corruptos que se están destapando son tan sólo una columna de humo, un velo de humo, un velo de niebla para despistar al pueblo y mantenerlo distraído sin pensar en la crisis de las narices?

A ver, a ver, ¿despistar? Más bien para reventar a tantos que ya hace tiempo que estamos hasta los c... de tanto engaño, de tantos recortes, de tantas falsas verdades, de tantas verdaderas mentiras.


Y es que la gente de la calle ya no parecemos gente de la calle, cada vez parecemos más vasallos de unos señores feudales sin escrúpulos, rateros imperiales que, encima, se cachondean de sus conciudadanos y de los que los han elegido y, presuntamente incluso ya no sólo le ha recortado, presuntamente le ha robado, presuntamente, presuntamente.

La pregunta quizá sea, si es tan presuntamente, ¿por qué suena tanto el río? ¿será que lleva más agua sucia de lo que poco a poco se va destapando?


Como bien me decía un compañero de trabajo esta mañana: - ... y seguro que esto sólo es la punta del iceberg ... - presuntamente ...

Seguro amigos, seguro ... pero mientras tanto no debemos dejar de alzar la voz y tratar de unirnos más y más para enviar a pastar a toda esta chusma de irresponsables rateros que no merecen otra cosa que pan duro y agua, bien recluidos y fuera de circulación , para purgar sus responsabilidades ...

... Presuntamente ...
 
 
 O.Pujol
 

 

2 de febr. 2013

UN BON DESPERTAR AMB "BONAFLAIRA GRUP" - UN BUEN DESPERTAR CON "BONAFLAIRA GRUP"




Avui estic content.

M’he llevat i el primer que he fet és posar-me el darrer disc “Monkeys Calipso” dels Bonaflaira i no he fet més que acompanyar la seva música amb moviments elèctrics acompassats pel ritme que fluia.
 
Sense adonar-me’n somreia i taral·lejava alguns dels temes mentre anaven sonant.
 
Així que, amics meus, us torno a invocar perquè no dubteu a passar una molt bona estona escoltant-lo i sentint-lo, tant fresc com la terra humida d’un bosc verd i marronós amb bones flaires elèctriques.

 

----------------------------------------------------------------------------

 
Hoy estoy contento.


Me he levantado y lo primero que he hecho es ponerme el último disco "Monkeys Calipso" de los Bonaflaira y no he hecho más que acompañar su música con movimientos eléctricos acompasados ​​por el ritmo que fluía.

Sin darme cuenta sonreía y tarareaba algunos de los temas mientras iban sonando.

Así que, amigos míos, os vuelvo a invocar para que no dudéis en pasar un muy buen rato escuchándolo y sintiéndolo, tan fresco como la tierra húmeda de un bosque verde y marrón con buenos aromas eléctricos.



Barcelona, febrer 2013