Fa pocs dies ens va deixar la meva germana gran, un encadenament de situacions dures, tristes i feridores, per quant el diagnòstic i la rapidesa en el desenllaç fatal va deixar a tothom noquejat i amb una sensació de davallada a la profunditat del desencís.
Hem estat ben a prop d’ella.
Hem vist com s’anava apagant una espelma que s’afegiria
a les estrelles del firmament, de les més parpellejants.
Hem sentit l’amor i l’escalfor de molta gent.
Ens hem sentit ben tractats, tant nosaltres
com la meva germana, per el personal de l’hospital de Sant Pau i faig un agraïment
des d’aquestes línies.
Personalment, mantinc un núvol al cor i un
cotó gris a la ment.
Sé que semblo un ximplet quan dic que aquests
últims dies, minuts i segons, fins ara mateix, tenen una certa màgia estranya i
desconcertant, però és que a mi m’agrada sentir-ho amb un aire de màgia inherent
a les vivències viscudes.
La mort de ningú mai serà màgica, però els
records, la unió familiar, els sentiments compartits formen part d’un dol recobert
amb aquest encanteri transparent.
I si parlo de la màgia estranya d’aquests
tèrbols dies que hem viscut, plens d’emocions fins a l’extrem, dins del pesar,
de la tristor, dels nervis i el desconsol, volia ressenyar uns d’aquest moments
embolcallats de tendresa pura.
Vam portar l’Àgatha, la meva filla adulta amb
un trastorn d’autisme sever, a veure la seva tieta a l’hospital i des dels peus
del llit, li oferia unes mirades i uns somriures plaents, tendres, plens de
cotó de sucre...impressionants.
I encara més...inesborrable quan va aproximar-se
més a la vora de la meva germana i li va agafar la mà, en un gest instintiu de
connexió i empatia amb la malaltia de la seva tieta i padrina alhora.
Els presents ens vam quedar sorpresos i
corpresos per aquest gest indeliberat, de tal manera que la meva germana en va fer
esment vàries vegades durant els dies posteriors que va romandre conscient...
Quina sensibilitat i quant d’amor desprès!
Hace pocos días nos dejó mi hermana mayor, un encadenamiento de situaciones duras, tristes y hirientes, por cuanto el diagnóstico y la rapidez en el desenlace fatal dejó a todo el mundo noqueado y con una sensación de bajón a la profundidad del desencanto.
Hemos estado muy cerca de ella.
Hemos visto cómo se iba apagando una vela que
se añadiría a las estrellas del firmamento, de las más parpadeantes.
Hemos sentido el amor y el calor de mucha
gente.
Nos hemos sentido bien tratados, tanto
nosotros como mi hermana, por el personal del hospital de Sant Pau y hago un
agradecimiento desde estas líneas.
Personalmente, mantengo una nube en el corazón
y un algodón gris en la mente.
Sé que parezco un tonto cuando digo que estos
últimos días, minutos y segundos, hasta ahora mismo, tienen cierta magia
extraña y desconcertante, pero es que a mí me gusta sentirlo con un aire de
magia inherente a las vivencias vividas.
La muerte de nadie nunca será mágica, pero los
recuerdos, la unión familiar, los sentimientos compartidos forman parte de un
duelo recubierto con ese hechizo transparente.
Y si hablo de la extraña magia de esos turbios
días que hemos vivido, llenos de emociones hasta el extremo, dentro del pesar,
de la tristeza, de los nervios y el desconsuelo, quería reseñar unos de estos
momentos envueltos de ternura pura.
Llevamos a Àgatha, mi hija adulta con un
trastorno de autismo severo, a ver a su tía en el hospital y desde los pies de
la cama, le ofrecía unas miradas y unas sonrisas placenteras, tiernas, llenas
de algodón de azúcar... impresionantes.
Y aún más... imborrable cuando se aproximó más
al borde de mi hermana y le cogió la mano, en un gesto instintivo de conexión y
empatía con la enfermedad de su tía y madrina a la vez.
Los presentes nos quedamos sorprendidos y
sorprendidos por este gesto indeliberado, de tal modo que mi hermana hizo
mención varias veces durante los días posteriores que permaneció consciente...
¡Qué sensibilidad y cuánto amor desprendido!

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada