25 de jul. 2026

ÀGATHA I LA SEVA SENSIBILITAT (Àgatha y su sensibilidad)

Fa pocs dies ens va deixar la meva germana gran, un encadenament de situacions dures, tristes i feridores, per quant el diagnòstic i la rapidesa en el desenllaç fatal va deixar a tothom noquejat i amb una sensació de davallada a la profunditat del desencís.

Hem estat ben a prop d’ella.

Hem vist com s’anava apagant una espelma que s’afegiria a les estrelles del firmament, de les més parpellejants.

Hem sentit l’amor i l’escalfor de molta gent.

Ens hem sentit ben tractats, tant nosaltres com la meva germana, per el personal de l’hospital de Sant Pau i faig un agraïment des d’aquestes línies.

Personalment, mantinc un núvol al cor i un cotó gris a la ment.

Sé que semblo un ximplet quan dic que aquests últims dies, minuts i segons, fins ara mateix, tenen una certa màgia estranya i desconcertant, però és que a mi m’agrada sentir-ho amb un aire de màgia inherent a les vivències viscudes.

La mort de ningú mai serà màgica, però els records, la unió familiar, els sentiments compartits formen part d’un dol recobert amb aquest encanteri transparent.

I si parlo de la màgia estranya d’aquests tèrbols dies que hem viscut, plens d’emocions fins a l’extrem, dins del pesar, de la tristor, dels nervis i el desconsol, volia ressenyar uns d’aquest moments embolcallats de tendresa pura.

Vam portar l’Àgatha, la meva filla adulta amb un trastorn d’autisme sever, a veure la seva tieta a l’hospital i des dels peus del llit, li oferia unes mirades i uns somriures plaents, tendres, plens de cotó de sucre...impressionants.

I encara més...inesborrable quan va aproximar-se més a la vora de la meva germana i li va agafar la mà, en un gest instintiu de connexió i empatia amb la malaltia de la seva tieta i padrina alhora.

Els presents ens vam quedar sorpresos i corpresos per aquest gest indeliberat, de tal manera que la meva germana en va fer esment vàries vegades durant els dies posteriors que va romandre conscient...

Quina sensibilitat i quant d’amor desprès!

 


Hace pocos días nos dejó mi hermana mayor, un encadenamiento de situaciones duras, tristes y hirientes, por cuanto el diagnóstico y la rapidez en el desenlace fatal dejó a todo el mundo noqueado y con una sensación de bajón a la profundidad del desencanto.

Hemos estado muy cerca de ella.

Hemos visto cómo se iba apagando una vela que se añadiría a las estrellas del firmamento, de las más parpadeantes.

Hemos sentido el amor y el calor de mucha gente.

Nos hemos sentido bien tratados, tanto nosotros como mi hermana, por el personal del hospital de Sant Pau y hago un agradecimiento desde estas líneas.

Personalmente, mantengo una nube en el corazón y un algodón gris en la mente.

Sé que parezco un tonto cuando digo que estos últimos días, minutos y segundos, hasta ahora mismo, tienen cierta magia extraña y desconcertante, pero es que a mí me gusta sentirlo con un aire de magia inherente a las vivencias vividas.

La muerte de nadie nunca será mágica, pero los recuerdos, la unión familiar, los sentimientos compartidos forman parte de un duelo recubierto con ese hechizo transparente.

Y si hablo de la extraña magia de esos turbios días que hemos vivido, llenos de emociones hasta el extremo, dentro del pesar, de la tristeza, de los nervios y el desconsuelo, quería reseñar unos de estos momentos envueltos de ternura pura.

Llevamos a Àgatha, mi hija adulta con un trastorno de autismo severo, a ver a su tía en el hospital y desde los pies de la cama, le ofrecía unas miradas y unas sonrisas placenteras, tiernas, llenas de algodón de azúcar... impresionantes.

Y aún más... imborrable cuando se aproximó más al borde de mi hermana y le cogió la mano, en un gesto instintivo de conexión y empatía con la enfermedad de su tía y madrina a la vez.

Los presentes nos quedamos sorprendidos y sorprendidos por este gesto indeliberado, de tal modo que mi hermana hizo mención varias veces durante los días posteriores que permaneció consciente...

¡Qué sensibilidad y cuánto amor desprendido!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada