El passadís és molt llarg
i està tènuement il.luminat. Camino de puntetes, m'avanço i espero, amb
l'esquena enganxada a la paret, molt quieta, expectant. De seguida, veig el teu
cos menut de bebè que s'esforça arrossegant-se per terra, buscant-me. Em
trobes: "tat!", i rius, i el teu preciós rostre s'il.lumina amb el
meu. Hi torno: m'avanço i m'amago rere les cortines i tu em busques, em
segueixes. Juguem juntes, tu i jo.
Després t'aixeco i
t'ofereixo les mans, les teves manetes prenen les meves i t'acompanyo a fer
petites passes, una rere l'altra, passadís amunt, passadís avall...Caminem
juntes, totes dues.
Estàs dreta recolzada a
una cadira, el teu cos tremola i jo sóc al teu darrere. No marxaré, et xiuxiuejo,
no passarà res, no cauràs, ho estàs fent molt bé...I finalment t'arriba la
calma.
Quan plego de treballar,
un parell de vespres a la setmana m'apropo a casa teva per estar amb tu, perquè
vull ajudar-te. He tancat la carpeta de cop, no sóc capaç de tornar a llegir
aquells apunts que et descriuen dolorosament: la mirada fugissera, les paraules
que no dius, la laxitud dels teus músculs, el teu índex que no assenyala, la
teva indiferència aparent, el caminar tardà...Sento angoixa i por, dolor al pit
i a l'estómac, i un únic pensament repetitiu al cap: "que no pateixi, que
no pateixi, que no pateixi...".
Sé que encara que no ho
puguis expressar ens escoltes, i per això quan estic amb tu et parlo i
t'explico coses, tot i que de sobte gires cua i em deixes amb la paraula a la
boca. Sé que de vegades et molesta que et toquin, però et robo tots els petons
i les abraçades que puc, i les carícies ràpides que no sé si has percebut.
Ara que la distància ens
separa- la distància del temps, i de les pròpies responsabilitats i
obligacions, i no pas tant la distància física- penso sovint en aquells
vespres. I penso, amb recança, que no n'hi ha prou en estimar-te tant com
t'estimo, ni en pensar-te a totes hores. No n'hi ha prou. Voldria seguir
agafant-te la mà i travessar amb tu camins i deserts, cridar i trencar murs,
dibuixar-te unes ales a l'esquena i veure't volar lliure del teu trastorn.
Ets única i fas únics
aquells que estan amb tu cada dia, els teus pares lluitadors, i els teus
germans, a qui has convertit en persones més madures, sensibles i nobles pel
sol fet d'existir. Has esdevingut musa i inspiració de coses molt grans, tu,
que sense parlar has provocat un devessall immens de versos plens d'emotivitat
i bellesa, que acompanyen i reconforten.
Ara torno de tant en tant
a la casa del passadís llarg. Ja no vinc mai sola, les meves nenes se m'arrapen
a les cames i cerquen les vostres antigues joguines. Plouen petons i abraçades
de benvinguda. Aleshores, de sobte, davant meu, un esguard. Un somriure de
gairell, dos ulls enormes que es reflecteixen en els meus. M'has trobat i t'has
aturat, em mires i em somrius. Em somrius a mi.
És el meu petit gran
triomf.
Helena Pérez Fuster.
30-04-14
