CARTA A L'AMIC MIQUEL ÀNGEL LLADÓ RIBAS

 

Barcelona, juny del 2017 

Estimat Miquel Àngel. 

Actualment ja pràcticament no s’escriuen cartes d'aquelles que s'enviaven per correu postal, sinó que els actuals medis internautes han posat al nostre abast altres maneres immediates, per no dir instantànies, de contactar sense haver d'esperar aquell romanticisme, si així se li vol dir, al fet de poder transmetre i enviar en un sobre amb un segell una carta personal d'amistat, amor, etc, generalment escrita a mà. 

Actualment, també, pràcticament el 90% de cartes que rebem a les bústies de casa o és publicitat o un munt de factures i per tant, l'emoció queda estancada al fons del pou. 

I fixa't com són les coses, que ni tan sols t'escric aquesta missiva manualment ni olivéticament, sinó amb un teclat modern sense fil d'un ordinador de darrera generació.

Però he volgut fer-ho talment com si el temps no hagués passat, malgrat que probablement rebràs aquestes lletres per Internet, sens cap dubte. 

Estic llegint el teu darrer llibre “Mai no caminaràs sol, Lluís News” i estic impressionat i emocionat, pàgina per pàgina, mot per mot, on em costa aguantar que no se'm posi la pell de gallina, degut als vitralls dolç i agrament recoberts d'una amalgama de vivències tan profundes com senzillament relatades. 

I només porto llegint unes poques desenes de pàgines, però estic realment commogut per la situació que una bellíssima família, a qui he tingut el plaer i honor de trobar-me fa molt poc temps, va viure fa uns anys: un drama esfereïdor del que no es pot abastar el grau de colpiment i desencís al que us deuria abocar.

El que s’agraeix molt és aquesta finor en les “News, la Bitàcola i... la senzillesa en l’escriptura, com la de qui la fa i transmet.

 

Tot en conjunt, i repeteixo que només porto unes desenes de pàgines, és d’una bellesa i profunditat excelsa... meravellós, amarg i brillant, malgrat la foscor i amargura que s’ensuma a cada rengló d’uns passatges que ningú voldria viure i que comparteixes tan delicadament i amb un coratge admirable. 

I m’he sentit malament, de veritat amic meu, m’he sentit amb el cor encongit, no tan sols per la força del que estic llegint amb el teu esplendorós diari, sinó per haver-me atrevit a penetrar de nou en el rovell de l’ou dels sentiments més tristos o grisos de la duresa dels fets passats. 

Sí, Miquel Àngel i família, aquest boig es va atrevir a venir a ca vostra amb el seu angelet particular, després del sempre aspre record d’unes vivències tan dures, i us va fer revenir sensacions que no sabré mai com les heu pogut capejar, malgrat la fermesa que sé que teniu amb tot el que va succeir amb el vostre fillet, també blau com la meva nina. 

Sí, és cert que vau ser vosaltres qui ens vau convidar, sabent que us podrien revenir tots aquells episodis viscuts i que marquen per tota la vida... i vaig tenir el valor de no negar-me, malgrat que sí recordo com per la meva ment transitava una mena de corrent d’uns quants ampers, d’un neguit que es deia, “serà possible el valor i la temprança que hauran d’emprar quan coneguin n’Àgatha?” 

Mai m’he atrevit a preguntar-te massa per en Lluís. Sé que tenia autisme, que tenia un autisme similar al de l’Àgatha i que un dels trets més característics d’ell era un somriure que ho il·luminava tot: un regal dels déus del seu univers blau... i l’Àgatha també ens il·lumina el camí quan ens mostra les dentetes i els ulls brillants per el besllum del seu somrís. 

Ara, llegint “Mai caminaràs sol”, descobreixo en Lluís i també brollen sensacions noves envers l’Àgatha. Sembla mentida, és com una sincronia, com si estiguessin junts malgrat tot. 

Per això puc dir-te que em vaig emocionar i m’emociono molt quan llegeixo el pròleg que vas escriure pel llibre de la nostra associació, “Lletres blaves per l’autisme”, on relates aquell inoblidable sopar i fas una descripció dels moviments de l’Àgatha per ca teva, observant, investigant, amb aquell mirar lànguid. 

Sí, amic meu, jo també vaig tenir la sensació de que ella no estava sola, sinó que amb tota seguretat anava de la mà d’en Lluïset i per això ens regalava els seus complaguts somriures. 

Gràcies, no tan sols a tu Miquel Àngel: a tu, a na Maria Bel, en Marc i en Pere, però sobretot a en Lluís i, per què no? a l’Àgatha, qui ha inspirat els meus darrers projectes que m’han servit per conèixer una família d’uns amics que sempre tindré ben endins del cor de l’ànima... de l’esperit. 

Repetirem sopar, t’ho ben asseguro. 

Una abraçada ben gran.

 

Gabriel Maria Pérez i família. 

 

 

PD. Permet-me enviar-te un poema dels que formen part del nostre llibre solidari, escrit per en Josep Maria Fuster, el meu oncle, algú que també ha patit l'envestida de la mort prematura d'un fill seu, Gabriel (el meu cosí, esclar), encara que per causes absolutament diferents, si bé molt dramàtiques, com és un accident de trànsit.

Et recomano el seu llibre “Gabriel i la vida” Lleonard Muntaner.

 

Quan 

Quan l’Àgatha riu,

quina alegria! Tots riem amb ella.

Quan l’Àgatha plora

no és tristesa, però vull plorar amb ella.

Quan ella crida, el cor se’m tanca

o se’m fon. Després s’enlaira,

i em deixa sol. 

I quan l’Àgatha torna riure,

omple de goig la màquina del món.

Es fa entendre tan sols amb

l’esguard emmelat,

que projecta raigs de llum damunt la malmesa terra.

Ha esdevingut la gaubança.

Si bé dels meus ulls s’escapen, encara, interrogants sense fi,

llàgrimes d’angoixa, d’incomprensió i de ràbia.

Però també d’esperança.

L’Àgatha és la més robusta esperança.

És en ella on està la vida.

 

Josep Maria Fuster i Perelló

 

 

RENDIRME? - ¿RENDIRME?

Fa, ja, un parell d'anyets –en mallorquí, «un grapat» (en aquest cas, no gaire gran)– que estic endinsat en el món cultural i de sensibilització, i, com alguns m'anomenen, sóc un dinamitzador-agitador social (sona fort això, eh?) o, senzillament, un poeta i un home solidari i sensibilitzador envers l'autisme. 

Han estat un parell d'anys mogudets per diverses raons que són inherents al meu mateix jo, a la manera de ser de la meva persona i a la manera d'encaixar amb la realitat d'altres persones, personatges o personetes que m'envolten i que omplen el món en general. 

 

 

Com a poeta, he trobat autèntiques joies, no només en format «vers», sinó també en format «persona», però no totes són persones «humanes», com deia aquell programa de fa, ja, uns quants anys, ni «humanes» persones, i no tots són o som poetes de la vida. 

Jo, fa molts anys que escric els meus poemots: des que tenia uns dotze anys. A l'escola on anava, la darrera hora dels divendres, ens la deixaven perquè féssim el que volguéssim, sempre en el bon sentit de la paraula..., i a mi em va agafar per escriure poemes –de boig, es veu que ja n’estava.

Va ser un primer flirteig amb la poesia, que va acabar derivant en un segon premi a l'institut on cursava, en aquella època, el BUP i que em va lliurar l'Àlex Susanna. No està pas gens malament, oi?

Després, la vena poètica anava i venia, però fins als darrers deu anys, aproximadament, no vaig tornar, de valent, a escriure: unes vegades, empès pels familiars, amics i coneguts, i, les altres, per plasmar, d'una manera emocional, el que directament em sortia de la meva ment, sempre esbojarrada. 

Participar als fòrums d'Internet em va servir per a conèixer altres mons poètics, altres dimensions, i per a aprendre a comentar l’obra d’altres poetes: molts, enormes i, inexplicablement, sense renom social; uns altres, amb sensibilitats exquisides..., però la lluita d'egos ja va començar a aparèixer pertot, i fins i tot es va arribar a crear grups que només comentaven els seus propis poemes i cap de la resta. Eren els que «fardaven» de ser els millors, els genuïns. 

Jo aprenia, comentava i em comentaven..., era una manera de polir l’estil i de conèixer altres poetes. 

Independentment de tot això, el fet de tenir una filla amb autisme em va fer recapacitar sobre les possibilitats de poder emprar els versos a fi de transmetre sensibilitzacions envers aquest trastorn. 

En efecte, la meva filla es va convertir en font d'inspiració, per la màgia –intrínseca, òbviament– del seu món blau abstracte i afectiu especial: els seus somriures, les seves abraçades, sempre adobant, de dalt a baix, els seus silencis curulls de sensacions de neguit i d'emocions contingudes. 

Aviat farà uns sis anys que vaig treure el meu primer i únic poemari, Perenne, un adjectiu dedicat al somriure i a la llum permanent que sempre irradia, la meva filla.

 

En una de les solapes vaig escriure una mínima biografia al final de la qual explicava que m'agradaria poder sensibilitzar sobre el trastorn de l'autisme. 

A partir d'aquí i sempre gràcies a les xerrades amb el bellíssim escriptor i amic il·licità Antonio Buitrago, han emergit dos projectes culturals solidaris envers l'autisme: Projecte Agatha i Univers Agatha Autisme.

 

 

No, no m'endinsaré, ara, a explicar-vos el que s'ha fet amb aquests dos projectes; només parlaré de sensacions, de vivències i d’altres moments viscuts amb aquests projectes, tot i que un, Univers, ja és una realitat: una associació oficial de l'autisme. 

 

El fet de tenir una filla amb autisme és molt dur: la quotidianitat del dia a dia es fa molt feixuga. D’ençà del moment que em donaren el seu diagnòstic fins al dia d'avui, un reguitzell de situacions (més aviat les dures i difícils de portar que no pas les suportables) m’ha fet minvar les forces i, directament, ha condicionat la meva vida i, també, la de la resta de components familiars, i, àdhuc, la d’amics i coneguts.

 

 

Amb aquests projectes, amb què he intentat donar una «visibilització» de l’autisme lligat al sentiment innat –moltes vegades, però no sempre– de ser solidari amb el proïsme, et vas trobant portes que s'obren, gent que s'ofereix, artistes que volen participar en els actes que organitzes: poetes, escriptors, músics, il·lustradors, gent sensibilitzada, solidària, gent..., gent..., gent... 

 

Però, de sobte, reapareixen els egos, els grans solidaris no solidaris, els que han esdevingut amics íntims, gairebé confidents, amb qui participes i que fas participar a esdeveniments diversos perquè creus en la seva persona, en les seves sensibilitat i solidaritat, amb el seu tarannà, i els dónes transparència –això, m'ho va ensenyar a fer el meu pare, malgrat que, alhora, m'avisava del perill de «donar “massa”»–, fins que reps un cop de porta en tota la cara i t'adones que has estat un passerell a les seves mans. 

El més colpidor és que no te n'adones fins que et passa, malgrat totes les advertències i els senyals que ja ho presagiaven. 

I t'acusen a tu o la teva associació d’ésser capitalista i d'altres incongruències. 

Després, també hi ha els falsos artistes, els que es fan dir «ultrasolidaris», quan, de fet, només duen una màscara per aconseguir el màxim de «likes» possibles a les xarxes socials. Ho exalten tot, et posen pels núvols però, de la nit a l’endemà, t'engeguen al sac de fems i el lliguen ben lligat. 

És decebedor... 

Quant de paper mullat, tantes vegades!!! Inexplicable i decebedor, el fet de trobar que intentes donar transparència i et converteixen en opac.

 

Això, moltes vegades, et porta a pensar en la retirada, a deixar-ho tot en mans d'altres, a desconfiar d'amics i coneguts tinguts o noutrobats, i el cor es cansa... Sí: molts cops dubtes a continuar... 

Comptat i debatut, són dubtes raonables, oi? Qui pot pensar que els amics en qui confies et donaran pel sac? Perdre amics és dur, descobrir com altres només es pengen medalles sense respectar la resta també és dur. 

Però sabeu una cosa? Quan estic escrivint aquestes paraules, em passa pel davant una personeta que va arrossegant els seu peus descalços pel parquet de casa, en un silenci absolut de paraules, i et mira de reüll, alça les mans on, al canell, té lligades unes culleretes que fa repicar. Continua caminant cap a una de les habitacions. En surt. Torna a passar per davant meu i em mira amb cara de pocs amics, per bé que amb una lluminositat absorbent... I em quedo embadalit. Intento agafar-la per la mà, però me la deixa anar d'una estrebada i prossegueix el seu camí.

 

M'aturo, miro al sostre i em dic, a mi mateix, en veu baixa: «aturar-me?», «deixar-ho?», «rendir-me?»...  

Aleshores, crido: «NI PARLAR-NE!!!» 

Des de l'altra banda de la casa se sent el crit de la meva dona, que fa:  

«Que em crides???» 

 

Gabriel Maria Pérez

Barcelona, juny del 2017 

 

“Gràcies a Lluís Urpinell per les correccions”

 

***************************************************************

Hace ya un par de añitos -en mallorquín, «un puñado» (en este caso, no muy grande) - que estoy adentrado en el mundo cultural y de sensibilización, y, como algunos me llaman, soy un dinamitzador- agitador social (suena fuerte eso, eh?) o, sencillamente, un poeta y un hombre solidario y sensibilizador para con el autismo.

Han sido un par de años moviditos por diversas razones que son inherentes a mi mismo yo, a la manera de ser de mi persona ya la manera de encajar con la realidad de otras personas, personajes o personitas que me rodean y que llenan el mundo en general.

Como poeta, he encontrado auténticas joyas, no sólo en formato «verso», sino también en formato «persona», pero no todas son personas «humanas», como decía aquel programa hace, ya, varios años, ni «humanas »personas, y no todos son o somos poetas de la vida.

Yo, hace muchos años que escribo mis poemots: desde que tenía unos doce años. En la escuela donde iba, la última hora de los viernes, nos la dejaban para que hiciéramos lo que quisiéramos, siempre en el buen sentido de la palabra ..., ya mí me dio por escribir poemas -de loco, se ve que ya estaba. Fue un primer flirteo con la poesía, que terminó derivando en un segundo premio en el instituto donde cursaba, en aquella época, el BUP y que me entregó Álex Susanna. No está en absoluto mal, ¿verdad?

Después, la vena poética iba y venía, pero hasta los últimos diez años, aproximadamente, no volví, duro, a escribir: unas veces, empujado por los familiares, amigos y conocidos, y, otras, para plasmar, de una manera emocional, lo que directamente me salía de mi mente, siempre alocada.

Participar en los foros de Internet me sirvió para conocer otros mundos poéticos, otras dimensiones, y para aprender a comentar la obra de otros poetas: muchos, enormes y, inexplicablemente, sin renombre social; otros, con sensibilidades exquisitas ..., pero la lucha de egos ya empezó a aparecer por todas, e incluso se llegó a crear grupos que sólo comentaban sus propios poemas y ninguno del resto. Eran los que «chuleaban» de ser los mejores, los genuinos.

Yo aprendía, comentaba y me comentaban ..., era una manera de pulir el estilo y de conocer otros poetas.Independientemente de todo esto, el hecho de tener una hija con autismo me hizo recapacitar sobre las posibilidades de poder emplear los versos a fin de transmitir sensibilizaciones con este trastorno.

En efecto, mi hija se convirtió en fuente de inspiración, por la magia -intrínseca, obviamente- de su mundo azul abstracto y afectivo especial: sus sonrisas, sus abrazos, siempre abonando, de arriba abajo, sus silencios llenos de sensaciones de inquietud y de emociones contenidas.

Pronto hará unos seis años que saqué mi primer y único poemario, Perenne, un adjetivo dedicado a la sonrisa y la luz permanente que siempre irradia, mi hija.En una de las solapas escribí una mínima biografía al final de la cual explicaba que me gustaría poder sensibilizar sobre el trastorno del autismo.

A partir de aquí y siempre gracias a las charlas con el bellísimo escritor y amigo il • licitó Antonio Buitrago, han emergido dos proyectos culturales solidarios para con el autismo: Proyecto Agatha y Universo Agatha Autismo.

No, no me adentraré, ahora, a explicaros lo que se ha hecho con estos dos proyectos; sólo hablaré de sensaciones, de vivencias y de otros momentos vividos con estos proyectos, aunque uno, Universo, ya es una realidad: una asociación oficial del autismo.El hecho de tener una hija con autismo es muy duro: la cotidianidad del día a día se hace muy pesada.

Desde el momento que me dieron su diagnóstico hasta el día de hoy, una serie de situaciones (más bien las duras y difíciles de llevar que las soportables) me ha hecho disminuir las fuerzas y, directamente, ha acondicionado mi vida y, también, la del resto de componentes familiares, e, incluso, la de amigos y conocidos.

Con estos proyectos, con los que he intentado dar una «visibilización» del autismo ligado al sentimiento innato -muchas veces, pero no siempre- ser solidario con el prójimo, te vas encontrando puertas que se abren, gente que se ofrece , artistas que quieren participar en los actos que organizas: poetas, escritores, músicos, y • ilustradores, gente sensibilizada, solidaria, gente ..., gente ..., gente ...

Pero, de repente, reaparecen los egos, los grandes solidarios no solidarios, los que han convertido en amigos íntimos, casi confidentes, con quien participas y que haces participar a eventos diversos para crees en su persona, en sus sensibilidad y solidaridad, con su talante, y les das transparencia -esto, me enseñó a hacer mi padre, aunque, al mismo tiempo, me avisaba del peligro de «dar" demasiado "» -, hasta que recibes un portazo en toda la cara y te das cuenta que has sido un pardillo en sus manos.

Lo más chocante es que no te das cuenta hasta que te pasa, a pesar de todas las advertencias y las señales que ya lo presagiaban.

Y te acusan a ti o tu asociación de ser capitalista y otras incongruencias.

Después, también están los falsos artistas, los que se hacen llamar «ultrasolidarios», cuando, de hecho, sólo llevan una máscara para conseguir el máximo de «likes» posibles en las redes sociales. Lo exaltan todo, te ponen por las nubes pero, de la noche al día siguiente, te meten en la bolsa de basura y lo atan bien atado.Es decepcionante ...

¡¡¡Cuánto papel mojado, tantas veces!!! Inexplicable y decepcionante, el hecho de encontrar que intentas dar transparencia y te convierten en opaco.Esto, muchas veces, te lleva a pensar en la retirada, a dejarlo todo en manos de otros, a desconfiar de amigos y conocidos tenidos o noutrobats, y el corazón se cansa ... Sí: muchas veces dudas continuar ...

En resumidas cuentas, son dudas razonables, ¿verdad? ¿Quién puede pensar que los amigos en quien confías te darán por saco? Perder amigos es duro, descubrir cómo otros sólo se cuelgan medallas sin respetar el resto también es duro.¿Pero sabéis una cosa? Cuando estoy escribiendo estas palabras, me pasa por delante una personita que va arrastrando los su pies descalzos por el parqué de casa, en un silencio absoluto de palabras, y te mira de reojo, alza las manos donde, en la muñeca, tiene ligadas unas cucharillas que hace repicar. Sigue caminando hacia una de las habitaciones. En sale. Vuelve a pasar por delante de mí y me mira con cara de pocos amigos, si bien con una luminosidad absorbente ...

Y me quedo embobado. Intento cogerla por la mano, pero me la suelta de un tirón y prosigue su camino.

Me paro, miro al techo y me digo a mí mismo, en voz baja: «¿Detenerme?», «¿Dejarlo?», «¿Rendirme?» ...

Entonces, grito: «¡¡¡NI HABLAR!!!»

Desde el otro lado de la casa se oye el grito de mi mujer:

«¿¿¿Que me llamas???»

 

Gabriel María Pérez
Barcelona, ​​junio de 2017

"Gracias a Lluís Urpinell por las correcciones"