Barcelona, juny 2016
Feia anys que no veia aquest
homenot en directe, molts, molts anys.
El recordo amb la seva o les
seves guitarres, ell sol, sense cap acompanyant -de fet, fins aquest dijous
passat 2 de juny i malgrat la grandíssima entitat dels músics acompanyants, no
me'l podia imaginar amb altres músics a l'escenari- i absorbint tota l'energia
dels recintes per expulsar-la amb una potència brutal, mentre es passejava
pel màstil de la guitarra com si es tractés d'una joguina i maleïa amb estrèpit
els moments polítics viscuts amb tota la ràbia possible.
El recordo agitant-se a la
cadira, llençant el cos cap enrere i cap endavant cridant “VERDA!!!” acompanyat
pel crit de tot el respectable(nosaltres cridàvem “merda” i ell segurament també).
Entusiasmava i contagiava al
públic, com un verdader agitador i, a la
vegada, músic total compromès amb la lluita pels drets socials i polítics.
La gent cridava: Quico,
quico! I aplaudíem amb força.
Mare de Déu, quina energia!
Després, tant com s’estimava
al públic, es deixava demanar cançons, bé, no és que ell demanés a la gent
quina cançó volia que cantés, però la gent cridava títols i ell buscava entre els
seus paperots per acontentar a tothom.
Sí senyor, com recordo
aquells temps: inoblidables.
Han passat uns quants anys,
masses anys, i fixa't que sempre l'he tingut o l’he pogut tenir a prop, ja que
mai ha deixat de tocar, de lluitar, d'engrandir la seva llegenda, de...
I per fi l’he tornat a veure
al Born, acompanyat pel gran Amadeu Casas i d'en Joan Pau Cumellas, un
harmonicista espectacular.
Blues, grass, folk, etc.
I un Quico amb la mateixa
energia de tants anys enrere, ple de força, de crítica irònica(tota la vida) i,
sobre tot, una potència sense defalliment i un gaudi que se li veu a la cara,
en l'expressió, en un somriure, mentre dirigeix amb la mirada els seus
meravellosos acompanyants.
Temes clàssics com Inventari,
El meu cervell, L'home del carrer, La cultura, i els celebrats, ara ja “Merda”
o “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, posaven punts àlgids a
aquella vesprada absolutament màgica, així com temes actuals del seu més que recomanable
darrer disc “Dues tasses”, com “Maria Joana”, “Quan un es torna gran”, etc.
Un gran gran concert amb un
sol però: què li ha passat al públic seguidor d'en Quico? Gairebé érem quatre
gats els únics que cridàvem, “Merda!” o corejàvem els “Si els fills de puta ...”
o ...
Li hauríem d'haver demanat
més i més bisos, per repertori no serà.
I ja he oblidat absolutament
el pensar amb un Quico sense acompanyament, quins músics, grandíssims!
Ara tinc clar que no penso
esperar tant de temps a tornar a degustar d'un nou concert d'aquest genial
cantautor banyat pel blues i la sensibilitat i lluita social.
Genial ... què dic! G E N I A
L!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada