CARTA A L'AMIC MIQUEL ÀNGEL LLADÓ RIBAS

 

Barcelona, juny del 2017 

Estimat Miquel Àngel. 

Actualment ja pràcticament no s’escriuen cartes d'aquelles que s'enviaven per correu postal, sinó que els actuals medis internautes han posat al nostre abast altres maneres immediates, per no dir instantànies, de contactar sense haver d'esperar aquell romanticisme, si així se li vol dir, al fet de poder transmetre i enviar en un sobre amb un segell una carta personal d'amistat, amor, etc, generalment escrita a mà. 

Actualment, també, pràcticament el 90% de cartes que rebem a les bústies de casa o és publicitat o un munt de factures i per tant, l'emoció queda estancada al fons del pou. 

I fixa't com són les coses, que ni tan sols t'escric aquesta missiva manualment ni olivéticament, sinó amb un teclat modern sense fil d'un ordinador de darrera generació.

Però he volgut fer-ho talment com si el temps no hagués passat, malgrat que probablement rebràs aquestes lletres per Internet, sens cap dubte. 

Estic llegint el teu darrer llibre “Mai no caminaràs sol, Lluís News” i estic impressionat i emocionat, pàgina per pàgina, mot per mot, on em costa aguantar que no se'm posi la pell de gallina, degut als vitralls dolç i agrament recoberts d'una amalgama de vivències tan profundes com senzillament relatades. 

I només porto llegint unes poques desenes de pàgines, però estic realment commogut per la situació que una bellíssima família, a qui he tingut el plaer i honor de trobar-me fa molt poc temps, va viure fa uns anys: un drama esfereïdor del que no es pot abastar el grau de colpiment i desencís al que us deuria abocar.

El que s’agraeix molt és aquesta finor en les “News, la Bitàcola i... la senzillesa en l’escriptura, com la de qui la fa i transmet.

 

Tot en conjunt, i repeteixo que només porto unes desenes de pàgines, és d’una bellesa i profunditat excelsa... meravellós, amarg i brillant, malgrat la foscor i amargura que s’ensuma a cada rengló d’uns passatges que ningú voldria viure i que comparteixes tan delicadament i amb un coratge admirable. 

I m’he sentit malament, de veritat amic meu, m’he sentit amb el cor encongit, no tan sols per la força del que estic llegint amb el teu esplendorós diari, sinó per haver-me atrevit a penetrar de nou en el rovell de l’ou dels sentiments més tristos o grisos de la duresa dels fets passats. 

Sí, Miquel Àngel i família, aquest boig es va atrevir a venir a ca vostra amb el seu angelet particular, després del sempre aspre record d’unes vivències tan dures, i us va fer revenir sensacions que no sabré mai com les heu pogut capejar, malgrat la fermesa que sé que teniu amb tot el que va succeir amb el vostre fillet, també blau com la meva nina. 

Sí, és cert que vau ser vosaltres qui ens vau convidar, sabent que us podrien revenir tots aquells episodis viscuts i que marquen per tota la vida... i vaig tenir el valor de no negar-me, malgrat que sí recordo com per la meva ment transitava una mena de corrent d’uns quants ampers, d’un neguit que es deia, “serà possible el valor i la temprança que hauran d’emprar quan coneguin n’Àgatha?” 

Mai m’he atrevit a preguntar-te massa per en Lluís. Sé que tenia autisme, que tenia un autisme similar al de l’Àgatha i que un dels trets més característics d’ell era un somriure que ho il·luminava tot: un regal dels déus del seu univers blau... i l’Àgatha també ens il·lumina el camí quan ens mostra les dentetes i els ulls brillants per el besllum del seu somrís. 

Ara, llegint “Mai caminaràs sol”, descobreixo en Lluís i també brollen sensacions noves envers l’Àgatha. Sembla mentida, és com una sincronia, com si estiguessin junts malgrat tot. 

Per això puc dir-te que em vaig emocionar i m’emociono molt quan llegeixo el pròleg que vas escriure pel llibre de la nostra associació, “Lletres blaves per l’autisme”, on relates aquell inoblidable sopar i fas una descripció dels moviments de l’Àgatha per ca teva, observant, investigant, amb aquell mirar lànguid. 

Sí, amic meu, jo també vaig tenir la sensació de que ella no estava sola, sinó que amb tota seguretat anava de la mà d’en Lluïset i per això ens regalava els seus complaguts somriures. 

Gràcies, no tan sols a tu Miquel Àngel: a tu, a na Maria Bel, en Marc i en Pere, però sobretot a en Lluís i, per què no? a l’Àgatha, qui ha inspirat els meus darrers projectes que m’han servit per conèixer una família d’uns amics que sempre tindré ben endins del cor de l’ànima... de l’esperit. 

Repetirem sopar, t’ho ben asseguro. 

Una abraçada ben gran.

 

Gabriel Maria Pérez i família. 

 

 

PD. Permet-me enviar-te un poema dels que formen part del nostre llibre solidari, escrit per en Josep Maria Fuster, el meu oncle, algú que també ha patit l'envestida de la mort prematura d'un fill seu, Gabriel (el meu cosí, esclar), encara que per causes absolutament diferents, si bé molt dramàtiques, com és un accident de trànsit.

Et recomano el seu llibre “Gabriel i la vida” Lleonard Muntaner.

 

Quan 

Quan l’Àgatha riu,

quina alegria! Tots riem amb ella.

Quan l’Àgatha plora

no és tristesa, però vull plorar amb ella.

Quan ella crida, el cor se’m tanca

o se’m fon. Després s’enlaira,

i em deixa sol. 

I quan l’Àgatha torna riure,

omple de goig la màquina del món.

Es fa entendre tan sols amb

l’esguard emmelat,

que projecta raigs de llum damunt la malmesa terra.

Ha esdevingut la gaubança.

Si bé dels meus ulls s’escapen, encara, interrogants sense fi,

llàgrimes d’angoixa, d’incomprensió i de ràbia.

Però també d’esperança.

L’Àgatha és la més robusta esperança.

És en ella on està la vida.

 

Josep Maria Fuster i Perelló