30 de maig 2014

DEMÀ A L'ENTREGA DE PREMIS XIIIè CONCURS LITERARI ASS.DONANTS SANG HOSPITAL SANT PAU

 

Demà, a l'entrega de premis del XIIIè Concurs Literari de l'Associació Associació de Donants de Sang de L'hospital de Sant Pau de Barcelona, parlaré durant uns instants sobre el Projecte Àgatha. Com sempre, aquest acte d'entrega de premis serà especial, emotiu i entranyable. Hi esteu convidats.
Admirable la tasca d'aquesta Associació!
 
***************************************************
 
Mañana, a la entrega de premios del XIII Concurso Literario de la Asociación Asociación de Donantes de Sangre de El hospital de Sant Pau de Barcelona, hablaré durante unos instantes sobre el Proyecto Àgatha. Como siempre, este acto de entrega de premios será especial, emotivo y entrañable. Estáis invitados.
¡Admirable la labor de esta Asociación!
 


21 de maig 2014

UN DESIG - UN DESEO






Un pati,
una cisterna.
Un matí trencat
pel cant d'uns ocells.

Una mar,
una barca.
Una remor llunyana
pel retruny de les onades.

Un cel,
una gavina.
Un brunzit agradable
pel lleu alè del vent.

Un llit,
un cos nu.
Una calor deliciosa
per les aromes que emanes.

Un desig
un desig
un desig
d'estimar-te sense fi.

*******************************************


Un patio,
una cisterna.
Una mañana rota
por el canto de unos pájaros.

Una mar,
una barca.
Un rumor lejano
por retumba de las olas.

Un cielo,
una gaviota.
Un zumbido agradable
por leve soplo del viento.

Una cama,
un cuerpo desnudo.
Un calor delicioso
por los aromas que emanan.

un deseo
un deseo
un deseo
de amarte sin fin.



6 de maig 2014

ÀGATHA(per la meva germana Helena Pérez Fuster)




  
El passadís és molt llarg i està tènuement il.luminat. Camino de puntetes, m'avanço i espero, amb l'esquena enganxada a la paret, molt quieta, expectant. De seguida, veig el teu cos menut de bebè que s'esforça arrossegant-se per terra, buscant-me. Em trobes: "tat!", i rius, i el teu preciós rostre s'il.lumina amb el meu. Hi torno: m'avanço i m'amago rere les cortines i tu em busques, em segueixes. Juguem juntes, tu i jo.

Després t'aixeco i t'ofereixo les mans, les teves manetes prenen les meves i t'acompanyo a fer petites passes, una rere l'altra, passadís amunt, passadís avall...Caminem juntes, totes dues.

Estàs dreta recolzada a una cadira, el teu cos tremola i jo sóc al teu darrere. No marxaré, et xiuxiuejo, no passarà res, no cauràs, ho estàs fent molt bé...I finalment t'arriba la calma.

Quan plego de treballar, un parell de vespres a la setmana m'apropo a casa teva per estar amb tu, perquè vull ajudar-te. He tancat la carpeta de cop, no sóc capaç de tornar a llegir aquells apunts que et descriuen dolorosament: la mirada fugissera, les paraules que no dius, la laxitud dels teus músculs, el teu índex que no assenyala, la teva indiferència aparent, el caminar tardà...Sento angoixa i por, dolor al pit i a l'estómac, i un únic pensament repetitiu al cap: "que no pateixi, que no pateixi, que no pateixi...".

Sé que encara que no ho puguis expressar ens escoltes, i per això quan estic amb tu et parlo i t'explico coses, tot i que de sobte gires cua i em deixes amb la paraula a la boca. Sé que de vegades et molesta que et toquin, però et robo tots els petons i les abraçades que puc, i les carícies ràpides que no sé si has percebut.

Ara que la distància ens separa- la distància del temps, i de les pròpies responsabilitats i obligacions, i no pas tant la distància física- penso sovint en aquells vespres. I penso, amb recança, que no n'hi ha prou en estimar-te tant com t'estimo, ni en pensar-te a totes hores. No n'hi ha prou. Voldria seguir agafant-te la mà i travessar amb tu camins i deserts, cridar i trencar murs, dibuixar-te unes ales a l'esquena i veure't volar lliure del teu trastorn.

Ets única i fas únics aquells que estan amb tu cada dia, els teus pares lluitadors, i els teus germans, a qui has convertit en persones més madures, sensibles i nobles pel sol fet d'existir. Has esdevingut musa i inspiració de coses molt grans, tu, que sense parlar has provocat un devessall immens de versos plens d'emotivitat i bellesa, que acompanyen i reconforten.


Ara torno de tant en tant a la casa del passadís llarg. Ja no vinc mai sola, les meves nenes se m'arrapen a les cames i cerquen les vostres antigues joguines. Plouen petons i abraçades de benvinguda. Aleshores, de sobte, davant meu, un esguard. Un somriure de gairell, dos ulls enormes que es reflecteixen en els meus. M'has trobat i t'has aturat, em mires i em somrius. Em somrius a mi.

És el meu petit gran triomf.



Helena Pérez Fuster.

30-04-14

2 de maig 2014

INADMISSIBLE! - ¡INADMISIBLE!


Seu central Banco de España





Nosaltres som una “unidad familiar” de cinc membres.
Dona, marit i tres fills, una d'ells amb una (dis)capacitat diagnosticada amb un 85%.
Per tant, estem lluitant com a família nombrosa en un entorn de crisi econòmica i on només reps coces i empentes cap al buit constantment.
És cert que em trobo reconfortat pel recolzament absolut rebut amb el Projecte Àgatha en el qual estic endinsat, un projecte literari solidari i altruista per sensibilitzar sobre l’autisme.
Però també és cert que la realitat del dia a dia, les despeses diàries, setmanals, mensuals, etc., et van minvant i, més d'una vegada, generes un descobert en el teu compte corrent que sempre sempre acabes liquidant durant el mateix mes en què s'ha pogut generar.
Però amics, és increïble, no es pot ser pobre, per cada mes que hem pogut tenir un, repeteixo, petit descobert, la meva entitat financera em carrega //30,00//€!!!!!!
No, no es pot ser pobre que encara pretenen arruïnar-te més!!!
És inadmissible!
Qui diu que no és millor tornar a fa uns quants anys, tenir els diners en efectiu a casa i anar a pagar directament el rebut en metàl·lic?
Ara bé, sé que, malgrat aquests entrebancs econòmics que patim des de fa ja massa anys, hi ha un munt de gent, cada vegada més, enfonsats en la misèria total, per aquest motiu, i malgrat el gran estrès i les ansietats que patim dins la família, puc donar gràcies als déus que encara podem sobreviure en aquest merder de societat en la que ens trobem endinsats en robatoris, fraus i falta de respecte pel poble.

INADMISSIBLE!


Emilio Botín



Nosotros somos una "unidad familiar" de cinco miembros.
Mujer, marido y tres hijos, una de ellos con una (dis)capacidad diagnosticada con un 85 %.
Por lo tanto estamos luchando como familia numerosa en un entorno de crisis económica y donde sólo recibes coces y empujones hacia el vacío constantemente.
Es cierto que me encuentro reconfortado por el apoyo absoluto recibido con el Proyecto Àgatha en el que estoy metido, un proyecto literario solidario y altruista para sensibilizar sobre el autismo.
Pero también es cierto que la realidad del día a día, los gastos diarios, semanales, mensuales, etc., te van mermando y, en más de una ocasión, generas un descubierto en tu cuenta corriente que siempre siempre acabas liquidando durante el mismo mes en que se ha podido generar.
Pero amigos, es increíble, no se puede ser pobre, por cada mes que hemos podido tener un, repito, pequeño descubierto, mi entidad financiera me carga //30,00//€!!
¡No, no se puede ser pobre que todavía pretenden arruinarte más!
¡Es inadmisible!
¿Quién dice que no es mejor volver a hace unos años, tener el dinero en efectivo en casa e ir a pagar directamente el recibo en metálico?
Ahora bien, sé que, a pesar de estos obstáculos económicos que sufrimos desde hace ya muchos años, hay un montón de gente, cada vez más, hundidos en la miseria total, por este motivo, y a pesar del gran estrés y ansiedades que sufrimos dentro la familia, puedo dar gracias a los dioses que todavía podemos sobrevivir en este rompecabezas de sociedad en el que nos encontramos inmersos entre robos, fraudes y falta de respeto por el pueblo.

¡INADMISIBLE!



Isidre Fainé


1 de maig 2014

TOTES LES MANERES D'ESTIMAR - Sergi Dantí i Euclydes Matos





Avui m’ha arribat aquest disc:
Càlid, harmoniós, ple de vida i sensacions entre brasileres i mescles de mediterraneïtat, dutes amb mestria pel Sergi Dantí i n’Euclydes Mattos.
Són temes d’en Chico Buarque cantats en català.
Un plaer a l’oïda i una recomanació de cap a peus

************************************************

Hoy me ha llegado este disco:
Cálido, armonioso, lleno de vida y sensaciones entre brasileñas y mezclas de mediterraneidad, llevadas con maestría por Sergi Dantí y Euclydes Mattos.
Son temas de Chico Buarque cantados en catalán.

Un placer al oído y una recomendación de pies a cabeza.