28 de febr. 2013

PODRIA DIR-TE - PODRÍA DECIRTE


 
 
 

Podria dir-te que t’estimo
en condicional.
Però tu no em condiciones;
tu em desfàs i em fas explorar-te
en present.
Perquè tan sols amb el mirar,
amb la força del teu mirar
sempre present,
m’obres portes de la imaginació
plena de la força del teu ésser
indefinit...
i de la tendresa del teu somrís
m’omples de carícies el teu encís

... Sempre indefinit...
 

*************************************************


Podría decirte que te quiero
en condicional.
Pero tú no me condicionas;
tú me deshaces y me haces explorar-te
en presente.
Porque sólo con la mirada,
con la fuerza de tu mirada
siempre presente,
me abres puertas de la imaginación
llena de la fuerza de tu ser
indefinido...
y de la ternura de tu sonrisa
me llenas de caricias tu hechizo

... Siempre indefinido...
 

Febrer, 2013


26 de febr. 2013

SÍ, ELLA TÉ AUTISME - SÍ, ELLA TIENE AUTISMO




Wikipèdia: "L'autisme és un espectre de trastorns caracteritzats per greus dèficit del desenvolupament, permanent i profund. Afecta la socialització, la comunicació, la imaginació, la planificació i la reciprocitat emocional, i evidencia conductes repetitives o inusuals"


Barcelona, febrer 2013
 
 
Sí, ella té autisme. 


Ha passat el temps, han passat uns quants anys.
 

Al principi tot va ser dur, molt dur; veure com un dels teus fills no evoluciona en el seu creixement, sobretot psíquic; com no segueix l'estela dels seus germans predecessors, et va colpint i deixant una marca de no voler creure-t’ho i, per tant, de no poder ni tan sols pensar-hi.
 

El teu subconscient sap que és una realitat, sobretot quan després d'uns primers moments, que posteriorment es converteixen en mesos i fins i tot anys, te n'adones que realment és cert que hi ha alguna cosa, important, que no rutlla en la teva filla petita.
 

Després et deceps molt quan preguntes i preguntes als facultatius, li fan més i més proves i no hi ha manera que et vulguin donar un diagnòstic: què bo hagués estat si aquest diagnòstic ens l'haguessin dit molt més aviat que no després d'uns quants anys!, ja que rere la nostra lluita dia a dia, amb ansietats, nervis i contradiccions i un, repeteixo, no voler assimilar-ho, la teva ment es va minvant psicològicament, i si haguéssim tingut el diagnòstic molt abans, l'assimilació i el saber cap on tirar(malgrat encara ens costa saber-ho), potser ens hauria fet molt més planer el nostre camí amb la petita.
 

Ara han passat aquest anyets, dotze ja, d’aquí poc tretze.
 

Ella continua omplint enormement de llum l'espai per on passeja el seu somriure, per on emet aquests petits sons acompanyant cançons melodioses, per on passeja la seva llangorosa mirada, reflexos tots del seu esperit absolutament innocent, plenament encès i que llustra tendresa viva.
 

No em puc deixar de banda les seves instintives abraçades, plenes d'energia i enceses de força, que et trenquen les ombres quotidianes.
 

I el millor és que no se n'adona del brut món on estem tots immersos. Dels pocs ajuts oficials que reben tant els que tenen la seva síndrome com en altres discapacitats, de la retallada que li han fet a la seva prestació, mentre observa com ens van robant per totes bandes i com juguen amb les nostres vides.

 
No, ella no es queixa. Ella somriu. Ella ens mira sempre amb una certa melancolia, i colpeja a l'aire els instruments que utilitza per jugar fent estereotípies, aliena a tot el que l'envolta.
 

Sí ella té autisme.

 


Wikipedia: "El autismo es un espectro de trastornos caracterizados por graves déficit del desarrollo, permanente y profundo. Afecta la socialización, la comunicación, la imaginación, la planificación y la reciprocidad emocional, y evidencia conductas repetitivas o inusuales"
 
Barcelona, ​​febrero 2013

Sí, ella tiene autismo.

Ha pasado el tiempo, han pasado unos cuantos años.

Al principio todo fue duro, muy duro; ver como uno de tus hijos no evoluciona en su crecimiento, sobre todo psíquico; como no sigue la estela de sus hermanos predecesores, te va golpeando y dejando una marca de no querer creer en ello y, por tanto, de no poder ni siquiera pensarlo.

Tu subconsciente sabe que es una realidad, sobre todo cuando después de unos primeros momentos, que posteriormente se convierten en meses e incluso años, te das cuenta que realmente es cierto que hay algo, importante, que no funciona en tu hija pequeña.

Luego te decepcionas mucho cuando preguntas y preguntas a los facultativos le hacen más y más pruebas y no hay manera de que te quieran dar un diagnóstico: ¡qué bueno hubiera sido si este diagnóstico nos lo hubieran dicho mucho antes que después de unos cuantos años! ya que tras nuestra lucha diaria, con ansiedades, nervios y contradicciones y un, repito, no querer asimilarlo, tu mente se va diluyendo psicológicamente, y si hubiéramos tenido el diagnóstico mucho antes, la asimilación y el saber hacia dónde tirar (aunque todavía nos cuesta saberlo), quizás nos habría hecho mucho más llevadero nuestro camino con la pequeña.

Ahora han pasado este añitos, doce ya, dentro de poco trece.

Ella continúa llenando enormemente de luz el espacio por donde pasea su sonrisa, por donde emite esos pequeños sonidos acompañando canciones melodiosas, por donde pasea su lánguida mirada, reflejos todos de su espíritu absolutamente inocente, plenamente encendido y que lustra ternura viva.

No puedo dejar de lado sus instintivos abrazos, llenos de energía y encendidos de fuerza, que te rompen las sombras cotidianas.

Y lo mejor es que no se da cuenta del sucio mundo donde estamos todos inmersos. De las pocas ayudas oficiales que reciben, tanto los que tienen su síndrome como en otras discapacidades, del recorte que le han hecho a su prestación, mientras observa cómo nos van robando por todos lados y como juegan con nuestras vidas.

No, ella no se queja. Ella sonríe. Ella nos mira siempre con un cierta melancolía, y golpea al aire los instrumentos que utiliza para jugar haciendo estereotipias, ajena a todo lo que le rodea.

Sí ella tiene autismo.


20 de febr. 2013

M'IMAGINO - ME IMAGINO

 

 
M’imagino
el món, el teu món,
aquell món que fa arrufar el nas,
tan profund i tan superflu.
Profund de silencis amb veu,
superflu perquè ets veu amb silenci.
 
M’imagino:
tu i jo,
unes paraules
i
una abraçada gran,
ben gran...
 
M’imagino
el món, el teu món,
aquell món que fa rugir el cor,
tan natural i tan brillant.
Natural d’innocència amb llum,
brillant perquè ets llum innocent.
 
 
****************************************
 
Me imagino
el mundo, tu mundo,
aquel mundo que hace fruncir el ceño,
tan profundo y tan superfluo.
Profundo de silencios con voz,
superfluo porque eres voz con silencio.

Me imagino:
tú y yo,
unas palabras
y
un abrazo grande,
bien grande...

Me imagino
el mundo, tu mundo,
aquel mundo que hace rugir el corazón,
tan natural y tan brillante.
Natural de inocencia con luz,
brillante porque eres luz inocente.

 
Barcelona, febrer 2013
 
 


18 de febr. 2013

SITUACIÓ GROTESCA - SITUACIÓN GROTESCA



Febrer 2013

 

Sí senyors, ja hem començat una nova setmana, ens anem endinsant al febrer i ja hem passat per un munt d'històries extraordinàries, en quant a vida social i política vull dir.
 

Ara no fa res un amic comentava que ja n'estava fart de posar-se les notícies a la ràdio pel matí, quan agafa el cotxe per anar a la feina, perquè en certa manera només feien que trencar-li l’ànim que pogués portar al damunt i per tant, havia decidit posar-se música i que el camí a la feina fos més planer.
 

De fet, entenc perfectament el que el meu amic comentava; realment la situació és fins i tot, a banda d'absurda, absolutament grotesca.
 

I el fet és que ja portem dia rere dia, setmana rere setmana amb absurditats que podrien ser pròpies de pel·lícules de Bunyuel o fins i tot d'Almodovar: que si un dia els corruptes reials, que si un altre dia els corruptes del PP, després els ajuntaments, els assalts a les cases i als carrers, desnonaments, més corrupció a l'esport, les escoltes, cof, cof!!!
 

Tota una amanida de gent mesquina que gràcies a un sistema caducat i barroer es serveixen i s'han servit dels altres per a estafar-los, robar-los i menysprear-los... i espera't.
 

Ja sé que el tema és redundant, però és el que la gran pel·lícula actual, d'hores i hores de metratge, ens està oferint en primícia, la gran òpera prima del sistema en el que intentem conviure.
 

Potser tingui raó el meu amic, de no deixar-se deprimir per les notícies del mati, realment són depriments, per tant recolzo la teva iniciativa, ara bé, vés en compte, no sigui que el dia que les tornis a escoltar decideixis ingressar directament en un frenopàtic...
 

... a voltes penso com encara no m'hi han ficat a mi.

 
 



 


Febrero 2013


Sí señores, ya hemos comenzado una nueva semana, nos vamos adentrando en febrero y ya hemos pasado por un montón de historiasextraordinarias, en cuanto a vida social y política quiero decir.

Ahora no hace nada un amigo comentaba que ya estaba harto de ponerse las noticias en la radio por la mañana, cuando cogeel coche para ir al trabajo, porque en cierto modo
sólo hacían que romperle el ánimo que pudiera llevar consigo y por tanto,había decidido ponerse música y que el camino al trabajo fuera más llano.

De hecho, entiendo perfectamente lo que mi amigo comentaba; realmente la situación es incluso, aparte de absurda, absolutamente grotesca.



Y el hecho es que ya llevamos día tras día, semana tras semana con absurdos que podrían ser propias de películas de Bunyuel o incluso de Almodovar: que si un día los corruptos reales, que si otro día los corruptos del PP, después los ayuntamientos, los asaltos a las casas y en las calles, desahucios, más corrupción en el deporte, las escuchas, cof, cof!


Toda una ensalada de gente mezquina que gracias a un sistema caducado y chapucero se sirven y han servido de los demás para estafar-los, robarles y despreciarlos ... y espérate.

Ya sé que el tema es redundante, pero es lo que la gran película actual, de horas y horas de metraje, nos está ofreciendo en primicia, la gran ópera prima del sistema en el que intentamos convivir.
Quizá tenga razón mi amigo de no dejarse deprimir por las noticias de la mañana, realmente son deprimentes, por tanto apoyo tu iniciativa, ahora bien, ten cuidado, no sea que el día que las vuelvas a escuchar te hayan de ingresar directamente en un frenopático ...

... a veces pienso cómo todavía no me han metido a mí.


 
 
 

14 de febr. 2013

BUIDOR - VACÍO


 
Fa molt de temps, molt de temps,
en què vaig creure que et creia,
però era irrealitat... 
 
 
Vaig pensar que era a prop teu
i tu m’obries els braços,
m’obries l’ànima. 
 
 
Fa molt de temps, molt de temps
vaig pensar que t’havia conquistat...
ben lluny dels meus somnis. 
 
 
Sempre has estat irrealitat,
una boirina feble i una sensació
de jocs malabars. 
 
 
Potser ara és quan,
mentre veig els meus com creixen,
l’ansietat per tu s'espera. 
 
 
I les ganes de viure
m’empenyen a deixar-te de banda,
altrament dit, menysprear-te.
 
 
 
**********************************

 
Hace mucho tiempo, mucho tiempo,
en el que creí que te creía,
pero era irrealidad ...

Pensé que estaba cerca de ti
y tú me abrías los brazos,
me abrías el alma.

Hace mucho tiempo, mucho tiempo
pensé que te había conquistado ...
lejos de mis sueños.

Siempre has sido irrealidad,
una neblina débil y una sensación
de juegos malabares.

Quizás ahora es cuando,
mientras veo los míos cómo crecen,
la ansiedad por ti espera.

Y las ganas de vivir

me empujan a dejarte de lado,
dicho de otro modo, despreciar-te.
 
 
Febrer 2013


11 de febr. 2013

I EL PAPA S'EN VA - Y EL PAPA SE VA






Barcelona, 11 de Febrer de 2013
 

Vaja. Pel que sembla el Papa diu que no pot i ho deixa... està cansat... tots els meus respectes cap a aquesta decisió, sí senyor.

No seré precisament jo, boig com estic, el que opini si fa bé o no, si ja és major i mereix un descans, si sembla mentida que ho deixi quan en 600 anys pràcticament cap ho havia deixat... diguem-ho així: deixat.

Després de la notícia s'han multiplicat els acudits i bromes: que si ha avisat amb més de quinze dies d'antelació de cara a la liquidació, que si Déu l'ha abandonat...

La meva reflexió va per altra banda: ¿servirà la seva marxa perquè el món vagi millor? ¿Superarem les diverses crisis mundials gràcies a la seva partida? ¿Facilitarà la seva marxa la independència de Catalunya? ¿Hi haurà menys pobres? ¿Rajoy li seguirà i també dimitirà? ¿Ens mostraran les seves rendes? ¿Actuarà la Pantoja com homenatge i comiat al Vaticà?

Fa uns dies mirava per la finestra de la meva habitació i vaig veure com passaven uns adolescents que obrien un paquet de galetes o alguna cosa per menjar i tot seguit llançaven el paper directament a terra.

Un altre dia passejant pel carrer vaig observar com s'obria la porta d'un cotxe aparcat a la vorera i buidava tot el contingut del seu cendrer enmig de l'asfalt.

I avui mateix, donava el passeig de rigor del migdia, amb els meus dos companys de feina i de passejos, per aquest polígon on treballem i m'he tornat a fixar en la quantitat d'escombraries dipositades als vorals de la carretera o en alguns solars abandonats.

Sembla mentida com de fastigosos podem arribar a ser, conscient i inconscientment, generem merda per on passem i quantes vegades acabem cagant-nos en tot.

I recordo que una de les assignatures que vaig rebre de petit va ser ni més ni menys que la d’Urbanitat.

Així ens van les coses: que si escombraries per aquí, que si mala educació per allà. Que si lladres per aquí, que si corruptes per allà. Que si retallades per aquí, que si misèria per allà.

I ja veus, pel que sembla el Papa diu que no pot i ho deixa ... està cansat ... jo també ho estic, però de moment no ho puc deixar... i espero que em quedi molt temps per deixar-ho també.

 

 

Barcelona, 11 de febrero del 2013
 

Vaya. Al parecer el Papa dice que no puede y lo deja... está cansado... todos mis respetos hacia esta decisión, sí señor. 

No voy a ser precisamente yo, loco como estoy, el que opine si hace bien o no, si ya es mayor y merece un descanso, si parece mentira que lo deje cuando en 600 años prácticamente ninguno lo había dejado... digámoslo así: dejado.
 
Tras la noticia se han multiplicado los chistes y bromas: que si ha avisado con más de quince días de antelación de cara al finiquito; que si Dios le ha abandonado...
 
Mi reflexión va por otro lado: ¿va a servir su marcha para que el mundo vaya mejor? ¿superaremos las diversas crisis mundiales gracias a su partida? ¿facilitará su marcha la independencia de Catalunya? ¿habrá menos pobres? ¿Rajoy le seguirá y también dimitirá? ¿nos mostrarán sus rentas? ¿Actuará la Pantoja como homenaje y despedida en el Vaticano?
 
Hace unos días miraba por la ventana de mi habitación y vi cómo pasaban unos adolescentes que abrían un paquete de galletas o algo para comer y acto seguido lanzaban el papel directamente al suelo.
 
Otro día paseando por la calle observé cómo se abría la puerta de un coche aparcado en la acera y vaciaba todo el contenido de su cenicero en medio del asfalto.
 
Y hoy mismo, daba el paseo de rigor del mediodía, con mis otros dos compañeros de trabajo y de paseos, por ese polígono donde trabajamos y me he vuelto a fijar en la cantidad de basura depositada en los arcenes de la carretera o en algunos solares abandonados.
 
Parece mentira lo asquerosos que podemos llegar a ser, consciente e inconscientemente, generamos mierda por donde pasamos y cuántas veces acabamos cagándonos en todo.
 
Y recuerdo que una de las asignaturas que recibí de pequeño fue ni más ni menos que la de Urbanidad.
 
Así nos van las cosas: que si basura por aquí, que si mala educación por allá. Que si ladrones por aquí, que si corruptos por allá. Que si recortes por aquí, que si miseria por allá.
 
Y ya ves, al parecer el Papa dice que no puede y lo deja... está cansado... yo también lo estoy, pero de momento no puedo dejarlo... y espero que me quede mucho tiempo para dejarlo también.

http://estesmimejorlugar.blogspot.com.es/

8 de febr. 2013

PER SEMPRE - POR SIEMPRE


Foto By: Enrique Rodríguez ERM
 
 
 
Jo vaig arribar a pensar
en la lluna, la teva lluna;
imponent.
Encara viva, encara present. 
 
Ara vull arribar a pensar
en la llum, la teva llum;
enlluernant.
Encara viva, encara present.
 
I els meus ulls clucs
per marors de plors alegres,
inversemblants:
encara vius, encara presents, 
 
em faran arribar a sentir
la força, la teva força;
senzillament...
encara encesa, per sempre viva.
 
*******************************************
 
Yo llegué a pensar
en la luna, tu luna;
imponente.
Aún viva, aún presente.

Ahora quiero llegar a pensar
en la luz, tu luz;
deslumbrante.
Aún viva, aún presente.

Y mis ojos cerrados
por marejadas de llantos alegres,
inverosímiles:
Aún vivos, aún presentes,

me harán llegar a sentir
la fuerza, tu fuerza;
sencillamente...
aún encendida, por siempre viva.
 
 
Barcelona, febrer 2013


4 de febr. 2013

PRESUMPTAMENT - PRESUNTAMENTE

Rajoy


Barcelona, Febrer 2013  

Sembla mentida. 

Serà veritat o presumptament és fals i tots els corruptes que s’estan destapant són tan sols una columna de fum, un tel de fum, un vel de boira per despistar al poble i mantenir-lo distret sense pensar en la crisi dels nassos? 

A veure, a veure, despistar? Més aviat per rebentar a tants que ja fa temps que n’estem fins els c... de tant engany, de tantes retallades, de tantes falses veritats, de tantes verdaderes mentires. 

I és que la gent de carrer ja no semblem gent de carrer, cada vegada semblem més vassalls d’uns senyors feudals sense escrúpols, lladregots imperials que, a sobre, se’n foten dels seus conciutadans i dels que els han elegit i, presumptament fins hi tot ja no només els hi han retallat, presumptament els hi han robat, presumptament, presumptament. 

La pregunta potser serà, si és tan presumptament, perquè sona tant el riu? serà que duu més aigua bruta de la que poc a poc es va destapant?

Com bé em deia un company de feina aquest mati: -... i segur que això només és la punta de l’iceberg...- presumptament...

De ben segur amics, de ben segur... però mentrestant no hem de deixar d’alçar la veu i provar d’unir-nos més i més per engegar a pastar a tota aquesta xusma d’irresponsables lladregots que no mereixen altre cosa que pa dur i aigua, ben reclosos i fora de circulació, per purgar les seves responsabilitats... 

... Presumptament...
 
 
 Bárcenas
 
 


Barcelona, febrero 2013  

Parece mentira.

¿Será verdad o presuntamente es falso y todos los corruptos que se están destapando son tan sólo una columna de humo, un velo de humo, un velo de niebla para despistar al pueblo y mantenerlo distraído sin pensar en la crisis de las narices?

A ver, a ver, ¿despistar? Más bien para reventar a tantos que ya hace tiempo que estamos hasta los c... de tanto engaño, de tantos recortes, de tantas falsas verdades, de tantas verdaderas mentiras.


Y es que la gente de la calle ya no parecemos gente de la calle, cada vez parecemos más vasallos de unos señores feudales sin escrúpulos, rateros imperiales que, encima, se cachondean de sus conciudadanos y de los que los han elegido y, presuntamente incluso ya no sólo le ha recortado, presuntamente le ha robado, presuntamente, presuntamente.

La pregunta quizá sea, si es tan presuntamente, ¿por qué suena tanto el río? ¿será que lleva más agua sucia de lo que poco a poco se va destapando?


Como bien me decía un compañero de trabajo esta mañana: - ... y seguro que esto sólo es la punta del iceberg ... - presuntamente ...

Seguro amigos, seguro ... pero mientras tanto no debemos dejar de alzar la voz y tratar de unirnos más y más para enviar a pastar a toda esta chusma de irresponsables rateros que no merecen otra cosa que pan duro y agua, bien recluidos y fuera de circulación , para purgar sus responsabilidades ...

... Presuntamente ...
 
 
 O.Pujol
 

 

2 de febr. 2013

UN BON DESPERTAR AMB "BONAFLAIRA GRUP" - UN BUEN DESPERTAR CON "BONAFLAIRA GRUP"




Avui estic content.

M’he llevat i el primer que he fet és posar-me el darrer disc “Monkeys Calipso” dels Bonaflaira i no he fet més que acompanyar la seva música amb moviments elèctrics acompassats pel ritme que fluia.
 
Sense adonar-me’n somreia i taral·lejava alguns dels temes mentre anaven sonant.
 
Així que, amics meus, us torno a invocar perquè no dubteu a passar una molt bona estona escoltant-lo i sentint-lo, tant fresc com la terra humida d’un bosc verd i marronós amb bones flaires elèctriques.

 

----------------------------------------------------------------------------

 
Hoy estoy contento.


Me he levantado y lo primero que he hecho es ponerme el último disco "Monkeys Calipso" de los Bonaflaira y no he hecho más que acompañar su música con movimientos eléctricos acompasados ​​por el ritmo que fluía.

Sin darme cuenta sonreía y tarareaba algunos de los temas mientras iban sonando.

Así que, amigos míos, os vuelvo a invocar para que no dudéis en pasar un muy buen rato escuchándolo y sintiéndolo, tan fresco como la tierra húmeda de un bosque verde y marrón con buenos aromas eléctricos.



Barcelona, febrer 2013