Frank Zappa

FRANK ZAPPA

"Tants llibres, tan poc temps"

******************************
"Tantos libros, tan poco tiempo"

******************************
"So many books, so little time"

4 de març 2019

QUAN LA NIT ES TANQUI AL DIA © - CUANDO LA NOCHE SE CIERRE AL DÍA ©

 
 
Deixa que vingui a veure't,
per penjar-te arracades de lluna
banyades amb la cremor d'un desig
de ser les espelmes dels teus ulls de foc,
d'un desig de penetrar al més profund del teu ser,
i jugar, convertit en tebi fluxe espés,
com un dimoni, dels teus deliris
més escruixidors i orgàsmics.
 
Quan acabi, la riuada es fondrà
dins la mina del plaer més intens,
entre els teus gemecs i els meus crits,
escopits en la nit fugissera,
i farem tràngols delitosos dels nostres licors
a palpentes entre els somnis i els insomnis,
damunt les nostres cendres dipositades
quan la foscor esdevindrà nova albada.
 
**************************************
 
Deja que venga a verte,
para colgarte pendientes de luna
bañadas con el ardor de un deseo
de ser las velas de tus ojos de fuego,
de un deseo de penetrar en lo más profundo de tu ser,
y jugar, convertido en tibio flujo espeso,
como un demonio, de tus delirios
más estremecedores y orgásmicos.
 
Cuando termine, la riada se fundirá
dentro de la mina del placer más intenso,
entre tus gemidos y mis gritos,
escupidos en la noche huidiza,
y haremos tragos deleitosos de nuestros licores
a tientas entre los sueños y los insomnios,
sobre nuestras cenizas depositadas
cuando la oscuridad devendrá nuevo amanecer.
 
“Drets reservats – Derechos reservados”
 

18 de febr. 2019

JOAN BLAU - Presentació "LA CLAU" - Sala Barts Club 15/02/19


Fotos, vintiset.net - Gabriel Maria Pérez


 


Barcelona, febrer 2019

 

Divendres passat vaig assistir al concert de presentació de “La clau”, darrer treball d’en Joan Blau. Preciós treball.

 

Positives vibracions abans de l'inici del concert, en quant a un públic assistent que ja donava una sensació de calma i bon rotllo, que és en si el que aquest personatge tan agradable, en Joan Blau, irradia al seu voltant.



 

El concert va ser deliciós, el va obrir el Joan amb una cançó interpretada sol amb l'acústica, com el clàssic cantautor i com comencen varis concerts dels grans cantautors clàssics, de manera acústica.

 

Després d'aquest primer tema es va afegir la banda a la que, segons ell, ja havia pagat, provocant el primer somriure del respectable, “... i la sala també”, va afegir, amb un toc d'ironia.



 

Bona banda amb el baixista Jose Robisco, el baterista Paquito Escudero i un gran Luis Robisco a les guitarres, van acompanyar de manera professional i amb brillantor al cantautor balaguerenc amb força energia i fent gala de molt bones maneres.

 

I també als cors, genialment acompanyat per l'acttriu Clara Galí, que va donar un toc alegre amb glopades elèctriques a cada tema interpretat.
 
 
 

 

Un concert intens i dinàmic que en Joan Blau va saber distribuir i enllaçar passejant per la seva breu discografia, amb les peces més noves, mesclant diferents ritmes i sabors deliciosos.

 

Poc a poc van arribar la participació de col·laboradors varis, Mia Fuentes, Alba Luz, Esteban Faro (entre ells jo mateix), que van donar dinamisme al concert i també color en alguns casos, ampliant les sensacions vibrants i l'ambient distés que s'ensumava arreu de la sala.



 

El concert va anar des d'un seriós però obert espectacle a un final reivindicatiu amb aires de festa gran.


Sense dubtes, no podem deixar de banda aquest músic que no fa gaire temps està dintre el moviment musical, però que porta dins la seva sang la força del sentiment i de la música que interpreta i viu.
 
 

 

Recomanables els seus treballs i no us perdeu els esdeveniments de l'associació “Rodautors” fundada per ell amb altres amics, de ben segur que acabaran destacant com uns dels més importants dins del panorama musical i artístic del nostre panorama futur cultural.

 

 

17 de febr. 2019

DESMADRE ACTUAL



"No soy periodista, esta es una opinión personal"


 
 
 
 
 
 
Que si presupuestos, elecciones, Judici al Procés, sociatas, peperos, voxistas, izquierdas que pierden fuelle, derechas que se mezclan con ultradrechas, rellenos de despropósitos, entre otros, absoluciones increíbles de delitos de estafa, otras condenas por otras causes, etc.
 
En medio de toda esta carnaza mediática apareció un niño que durante dos semanas y pico, (y aun ahora), sirvió de plataforma para ver qué canal televisivo ganaba más share que otro.
 
Hoy he leído que un tal khasshoggi fue estrangulado, troceado y quemado sin dejar rastro en una embajada.
 
En el Mediterráneo sigue muriendo gente que intenta escapar de su  país porque les han prometido  la luna en otros lares más ¿?modernos¿?
 
También un tarado yanki de apellido Trump insiste en el muro fronterizo con México y se burla imitando a un periodista con una (dis) capacidad, por el simple hecho de la puñetera gracilla, y encima lo justifica en su twitter.
 
Volvamos a mis lares.
 
Señores, continúo hasta las narices de todas las parafernalias soberanistas, nacionalistas, republicanas, castizas, catalanas, o de la tierra que sea dentro de mi tierra.
 
Cada vez con mayor falta de respeto se pisa a los más débiles y se anteponen los intereses del, yo soy el que más grande la dice, o bien, yo soy el más independentista,  o yo soy el más españolista.
 
Todo son guerras de poder. El poder, lo que ciertamente más acaba corrompiendo al ser humano.
 
Recapacitemos un momento, ¿algunos de los independentistas están pensando solo en el independentismo y sus presos políticos? ¿cuándo se darán cuenta que hay que priorizar el bienestar del pueblo al que comandan?
 
¿Algunos de los nacionalistas están pensando solo en el nacionalismo y sus consecuencias? ¿Cuándo se darán cuenta que hay que priorizar el bienestar del pueblo al que comandan?
 
Las preguntas y respuestas de una persona cercana a mi creo que son bien claras:
 
¿Quién tiene la culpa de todo? Los gobernantes
 
¿Quién acaba recibiendo? El pueblo.
 
Listas de espera inacabables en hospitales, falta de recursos para investigación, estudios universitarios por las nubes, trabajo precario para jóvenes, pocas ayudas para (dis)capacidades, altos impuestos en cultura, malas infraestructuras, suciedad, cada vez más violencia en las calles, más robos de viviendas, más hambre, más pobreza.
 
Aquí también mucha gente pasa frío, soledad y nos gastamos un macro-dineral en juicios, espectáculos periodísticos, sensacionalismos extremos, etc....
 
Pero...
 
¿Y las necesidades básicas? ¿Y la solidaridad política que solo aparece cuando hay elecciones? ¿Y el pueblo?
 
¡Hey! Sí, vosotros, políticos, estamos aquí, ¡a ver si algún día os acordáis de nosotros!


 
 

7 de febr. 2019

COMDEMNATS - Ricard Pérez i Fuster

 
 
Barcelona, febrer 2019
 
Doncs sí, ja m'he llegit la darrera novel·la d'en Ricard Pérez Fuster, "COMDEMNATS" Stonberg Editorial i, realment, m'ha sorprès, no només en el contingut, en la bona escriptura, directa i acurada, sinó també en l'originalitat de l'estructura de l'obra.
 
Tot gira a l'entorn una família de tres membres, que són víctimes, -els podem considerar víctimes?- (llegiu-lo, llegiu-lo i ho entendreu), d'una sèrie de vicissituds i situacions que van de la quotidianitat cap un final vertiginós, -final de què?- (llegiu-lo, llegiu-lo i ho entendreu).
 
En Ricard juga a penetrar en la vida de cada personatge parlant en primera persona, el que provoca que de seguida et posis dins de cada un dels personatges, i que cada un esdevingui a la vegada protagonista.
 
Per tant es crea una clara empatia entre el lector i cadascun dels personatges, i aquest és un dels motius que fa que la lectura es faci àgil i fresca a la vegada.
 
No cal parlar de que molts dels escenaris de l'acció em són prou conegudes per mi mateix, ja que en Ricard i jo ens coneixem des de fa molts anys, per alguna cosa som germans i hem estat i conviscut en molts dels llocs on es mouen les accions.
 
Mentre llegeixes la novel·la vas pensant en què és el que passarà? cap on anirà el guió? qui serà el dolent, si és que n'hi ha... ?
 
Us la recomano.
 
En Ricard, a part de ser un tio collonut, és una muntanya de cultura, el seu cervell està farcit de música, de literatura, etc.
 
Un relataire magnífic i ara, ho puc corroborar, un novel·lista meravellós.
 
Jo, nomes et vull demanar una cosa, Ricard:
 
Hi haurà una segona part?
 
Crec que podria ser un encert...
 
 
 
 
 
 
 
 


29 de gen. 2019

NIT RERE NIT © - NOCHE TRAS NOCHE ©



 
Per què no dorms, estimada?
 

Sento les culleretes, 

sento com piques de mans! 

sento com xiscles de tant en quant!! 

i no em deixes dormir 

i em deixes intranquil 

amb matins de son que banya els ulls, 

amb tardes que es tornen crepuscles 

i un degoteig de llagrimetes  

com menudes espines 

que cremen l'ànima.

 

Diga'm que tens, menuda!

 

Per provar de trobar-te 

la pausa 

el somrís 

el son  

els somnis 

i encendre aquells passejos  

pels laberints inhòspits 

del teu camí erràtic

 

nit rere nit...

 

***********************

 

¿Por qué no duermes, querida?



Siento las cucharillas,

siento como aplaudes!

siento cómo gritas de vez en cuando!!

y no me dejas dormir

y me dejas intranquilo

con mañanas de sueño que baña los ojos,

con tardes que se vuelven crepúsculos

y un goteo de lagrimitas

como pequeñas espinas

que queman el alma.



¡Dime qué tienes, pequeña!



Para intentar encontrarte

la pausa

la sonrisa

el sueño

los sueños

y encender aquellos paseos

por los laberintos inhóspitos

de tu camino errático



noche tras noche...

 

 

20 de gen. 2019

Darrera presentació - Última presentación LLUNES D'ATZABEJA - LUNAS DE AZABACHE

Molt i molt content de l'última presentació del meu darrer poemari Lluner d'atzabeja - Lunas de azabache" que tanca el cicle de presentacions del llibre.

Un luxe haver compartit la presentació amb gent tan màgica com la Maria Carme Roca, Cristina Company, Eduard Miró, Agusti Mas, Ricard Pérez i l'editor Jordi Castelló.

Gràcies a tots els que m'heu abrigallat durant aquest periode

SOU GENIALS!
 
*******************************************

Muy y muy contento de la última presentación de mi último poemario Luna de azabache - Lunas de azabache " que cierra el ciclo de presentaciones del libro.

Un lujo haber compartido la presentación con gente tan mágica como Maria Carme Roca, Cristina Company, Eduard Miró, Agusti Mas, Ricard Pérez y el editor Jordi Castelló.

Gracias a todos los que me habéis arropado durante este periodo

¡SOIS GENIALES!

 
 




 
 
 
 


 
Fotos by, Oscar Chocano, Julia Badal i Carolina Villarroya
 

12 de gen. 2019

RIU I RIU I PICA DE MANS © - Miquel Àngel Lladó Ribas

 
 
"He rebut un gran regal d'un gran poeta, d'un gran amic. Durant el camí de la vida et creues amb verdaderes persones amb gran humanitat, sensibilitat i llum, i ell és una d'aquestes personalitats"






                                       Somriuen, còmplices: ella, la cara neta

                                       i lluminosa, la boca tot just entreoberta,

                                       la mirada diàfana i franca. Ell, relaxat,

                                       la fesomia distesa, les arrugues

                                       serenament disposades al voltant dels ulls,

                                       generosos, tothora perennes.

 

                                       És la imatge d'un instant fugaç,

                                       tal volta, però també i alhora la certesa

                                       d'un futur joiós i en equilibri,

                                       el retrat de l'AMOR en lletres majúscules,

                                       sense maquillatge ni additaments.

 

                                       Envejo la instantània; enyoro

                                       tendrament el posat dels protagonistes,

                                       aquest saber estar en silenci,

                                       aparentment absents, units per allò

                                       que de tant senzill i humà

                                       resulta gairebé diví i inexplicable.

 

                                       Somriuen, quasi res! Ho delaten

                                       les mirades i el picar de mans de la nina,

                                       aquest joc de nusos i penjolls

                                       que constitueix tot un univers d'estima

                                       i que ella contempla encisada,

                                       com si tot just això i el càlid esguard

                                       del pare fos tot l'aliment

                                       que hagués de menester per viure.

 

 

                                       (Es Pi Gros -Santa Maria del Camí-, 5 de gener de 2019)




 

18 de des. 2018

PERSONAS - MARIBEL MORUECO

 
 
 
Durante estos últimos años de lucha por concienciar sobre el trastorno del autismo me he cruzado con verdaderas personalidades con un gran carácter, bondad y plena dedicación a su trabajo, porque lo sienten y tienden a entregar toda su energía en intentar conseguirlo.

Desdichadamente las cosa se tuercen en poco tiempo, y las circunstancias te dan la espalda, te golpean vilmente y se ceban en ti, hasta que acaban derrotándote como cabeza de turco.

Estas personas con tan alta humanidad hay que cultivarlas, cuidarlas, conservarlas y adorarlas, aunque parezca una exageración, porque la buena gente siempre hay que tenerla en lo más alto de los pedestales.

Por eso quiero dar todo mi apoyo a mi gran amiga Maribel Morueco, incansable luchadora, en unos momentos muy difíciles por los que está pasando, aunque estoy bien seguro que lo superará con creces y continuará ofreciendo, a su manera, esa dedicación absoluta a la vida y esa sonrisa y carcajada que contagia alegría y fuerza.

¡ADELANTE, MARIBEL!

¡SIEMPRE CONTARÁS CON MI APOYO AZUL Y SEGURO QUE EL DE MUCHÍSIMOS MÁS!



13 de des. 2018

PARAULES MUDES © - PALABRAS MUDAS ©







Ara que ho penso


estic sol,

sol amb els meus monòlegs,

un ratolí i l’ordinador cantant.

 

No hi ha res més

per poder cosir versos

i acostar-me al batibull

que representa el que visc.

 

Algú em va dir un dia

que si continuava bevent insomnis

acabaria pregant als déus de la llum

que m’obrissin més arxius atemporals.

 

De vegades,

sembla que la solitud et controla,

d’altres, magnifica el que és petit

dintre d’un caramull de roses sense olor.

 

De sobte,

l’ordinador deixa de cantar

i em trobo envoltat d’un buit ocult,

com els meus versos,

 

... Paraules mudes.

 

**********************************************

 

Ahora que lo pienso

estoy solo,

solo con mis monólogos,

un ratón y el ordenador cantando.

 

No hay nada más

para poder coser versos

y acercarme al batiburrillo

que representa lo que vivo.

 

Alguien me dijo un día

que si continuaba bebiendo insomnios

acabaría rogando a los dioses de la luz

que me abrieran más archivos atemporales.

 

A veces

parece que la soledad te controla,

otras magnifica lo pequeño

dentro de un montón de rosas sin olor.

 

De repente,

el ordenador deja de cantar

y me encuentro rodeado de un vacío oculto,

como mis versos,

 

... Palabras mudas.

 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”