30 de des. 2012

RARESES DAURADES - RAREZAS DORADAS



“Per la Dolo”
 

Jo vull somiar,
Somiar que encara et puc escriure,
somiar amb els teus ulls entre somriures.
I fregar,
fregar els teus llavis amb tendresa
i assaborir-te a glopades violetes
-amb suaus, suavíssimes mossegadetes-
per encendre les espelmes cromades
de les nostres rareses daurades.

 

*******************************************************


“Para Dolo”
 

Yo quiero soñar,
soñar que aún te puedo escribir,
soñar con tus ojos entre sonrisas.
Y rozar,
rozar tus labios con ternura
y saborearte a bocanadas violetas
-con suaves, suavísimos mordisquitos-
para encender las velas cromadas
de nuestras rarezas doradas.
 

Barcelona, Desembre 2012

 

 

28 de des. 2012

QUEDA'T - QUÉDATE



Queda’t amb mi.
Serà només una estoneta,
queda’t, menudeta amb mi;
et cantaré cançonetes.
 
Picaràs de mans,
solcaràs un univers
curull d’estereotípies
i mirades perdudes
amb colors de revetlla...
i donaràs saltirons d’alegria.
 
Queda’t amb mi.
No em foragitis el mirar,
queda’t, menudeta amb mi;
et donaré una aferrada tendra
i sospiraràs glaçons
de blanca seda.
 
***********************************************

Quédate conmigo.
Será sólo un ratito,
quédate, pequeñita conmigo;
te cantaré cancioncitas.

Harás palmas,
surcarás un universo
rebosante de estereotipias
y miradas perdidas
con colores de verbena ...
y darás saltitos de alegría.

Quédate conmigo.
No me ahuyentes la mirada,
quédate, pequeñita conmigo;
te daré un abrazo tierno
y suspirarás cubitos
de blanca seda.
 
Barcelona, desembre 2012

22 de des. 2012

DOLOR


“En memòria de Jordi Palao”
 
Quan el dolor et colpeja
les cames no funcionen.
Tremolosos,
els ulls són llacunes espeses
amb el mirar a l’horitzó,
sense fons ni perspectiva.
 
Quan el dolor et colpeja
la llum torna foscúria.
Inconsistents,
els dits són filferros embullats,
l’alè sanglots ennuegats
i les paraules silencis al vent. 
 
***********************************

Cuando el dolor te golpea
las piernas no funcionan.
Temblorosos,
los ojos son lagunas espesas
con la mirada en el horizonte,
sin fondo ni perspectiva.

Cuando el dolor te golpea
la luz se vuelve oscuridad.
Inconsistentes,
los dedos son alambres enredados,
el aliento sollozos ahogados
y las palabras silencios al viento.
 
 
Barcelona, Desembre 2012
 
 

21 de des. 2012

""CUENTOS DE UN LOBO BLANCO, PARA OVEJITAS BUENAS Y NO TAN BUENAS" de Enrique Rodríguez

 
 

Un llibre de contes per adults original, directe i divertit. Un cop el tens a les mans te'l llegeixes tan ràpidament que no te n'adones i ja te l'has acabat.
Absolutament recomanable.

 
************************************************
 
Un libro de cuentos para adultos original, directo y divertido. Una vez lo tienes en las manos te lo lees tan rápidamente que no te das cuenta y ya te lo has acabado.
Absolutamente recomendable.



19 de des. 2012

EMBOLCALL DE PARAULES - ENVOLTORIO DE PALABRAS

 

Jo a voltes sóc escriptor
més aviat poeta… crec…
de tant en quant escric relats…
i fins i tot de vegades cròniques…
Intento transmetre sentiments,
sensacions i quotidianitats;
i si t'agraden m'afalaga i somric,
i si em llegeixes em sento satisfet.
 

I no sóc Federico, ni Rafael
ni sóc Salvador, ni Miquel
no sóc Antonio, ni José Maria
ni sóc Joan Salvat, ni somiar-hi Màrius
no sóc José Agustín, ni Jose de Souza
ni sóc Josep, ni tampoc Mercè
no sóc Jaime, ni pensar-hi Camilo
ni Carme, ni Xavier
ni Richard, ni puc ésser Paulo
ni molts altres escriptors il·luminats.
 

I moltes vegades em sento empetitit
com si els meus pensaments foren eixuts,
sense un petit cop de palmell a l’esquena,
i faig variacions aspres sense sentit,
per mirar d’entendre la resta d’amics
a qui els agrada llegir-me i ser llegits,
comentar-me i ser comentats,
mentre continuo sentint-me empetitit
 

... Dins l’embolcall de les meves paraules.

 

*************************************************
 

Yo a veces soy escritor
más bien poeta... creo...
de vez en cuando escribo relatos...
e incluso a veces crónicas...
Intento transmitir sentimientos,
sensaciones y cotidianidades;
y si te gustan me halaga y sonrío,
y si me lees me siento satisfecho.

Y no soy Federico, ni Rafael

ni soy Salvador, ni Miquel
no soy Antonio, ni José María
ni soy Joan Salvat, ni soñarlo Màrius
no soy José Agustín, ni Jose de Souza
ni soy Josep, ni tampoco Mercè
no soy Jaime, ni pensarlo Camilo
ni Carme ni Xavier
ni Richard, ni puedo ser Paulo
ni muchos otros escritores iluminados.


Y muchas veces me siento empequeñecido
como si mis pensamientos fueran resecos
sin un pequeño golpe de palma en la espalda,
y hago variaciones ásperas sin sentido,
para tratar de entender el resto de amigos
a quienes les gusta leerme y ser leídos,
comentarme y ser comentados,
mientras continúo sintiéndome empequeñecido

... Dentro del envoltorio de mis palabras.

  

Barcelona, desembre 2012

 
 
 
 




18 de des. 2012

"FAUNA URBANA" de Antonio Fco.Buitrago

 
Atenció a aquesta novel·la: entretinguda, enginyosa, divertida, amb un gran ritme; no us perdeu l'opció de passar-ho verdaderament genial llegint-la.
 
 
*************************
 
 
Atención a esta novela: entretenida, ingeniosa, divertida, con un gran ritmo, no os perdáis la opción de pasarlo verdaderamente genial leyéndola.

15 de des. 2012

MOMENTS PERDUTS - MOMENTOS PERDIDOS

 
 
 
Ahir m’adormia veient llumetes de colors.
I no et pensis que podies ésser tu
ni les teves petjades a la meva ànima.
Era tan sols una il·lusió... llumetes de colors.
 
Avui vaig atrafegat de moments perduts
I no és el mateix que albades desfetes
per les teves petjades a la meva ànima
És tan sols  un ofec... moments perduts. 
 
Encara, potser, aquesta nit em pugui sentir arcàngel
Mentre pidolo entre els estels de la meva imaginació
per fecundar llunes de planetes espectrals...
Planetes espectrals. 
 
Tan sols una il·lusió... 
 
Tan sols un ofec... 
 
***************************************** 
 
Ayer me dormía viendo lucecitas de colores.
Y no creas que podías ser tú
ni tus huellas en mi alma.
Era simplemente una ilusión... lucecitas de colores.

Hoy voy ajetreado de momentos perdidos
Y no es lo mismo que amaneceres deshechos
por tus huellas en mi alma
Es simplemente un ahogo... momentos perdidos.

Aún, quizás, esta noche me pueda sentir arcángel
Mientras mendigo entre las estrellas de mi imaginación
para fecundar lunas de planetas espectrales...
Planetas espectrales...

Simplemente una ilusión...

Simplemente un ahogo...


10 de des. 2012

RACIOCINI CIRCUMSTANCIAL - RACIOCINIO CIRCUNSTANCIAL




 
Em bellugo sense certesa
dins d’una realitat encasellada,
potser per les meves paraules perdudes
que en són només esquitxos de sentiments
que surten directament del cervell. 
 
I quan transito pels carrers buits
de la meva ciutat imaginària,
els dubtes s’abraonen a la meva ment
per assetjar amb paraules enrevessades
un caramull de respostes tancades.
 
Sé que no m’entendreu;
és la meva ment trapella,
li agrada jugar amb les sensacions
i es remou entre embolics sentimentals,
ràbia urbana i menyspreus sistemàtics. 
 
Per això mai sé si arribo a ser racional,
si estic entenimentat o foll
perquè surt directament del cervell
i pentino unes paraules estranyes,
les del meu raciocini circumstancial.
 
*********************************************
 
Me muevo sin certeza
dentro de una realidad encasillada,
quizás por mis palabras perdidas
que son sólo salpicaduras de sentimientos
que salen directamente del cerebro.

Y cuando transito por las calles vacías
de mi ciudad imaginaria
las dudas se abalanzan a mi mente,
para acosar con palabras enrevesadas
un montón de respuestas cerradas

Sé que no me entenderéis:
es mi mente traviesa,
le gusta jugar con las sensaciones
y se remueve entre líos sentimentales,
rabia urbana y desprecios sistemáticos.

Por eso nunca sé si llego a ser racional,
si estoy cuerdo o loco
porque sale directamente del cerebro
y peino unas palabras extrañas,
las de mi raciocinio circunstancial.
 
 
Barcelona, desembre 2012


8 de des. 2012

BONAFLAIRA GRUP A LA FESTA MAJOR ALTERNATIVA DE SANT ANDREU


Ahir vaig tenir la sort de veure en directe els Bonaflaira Etno Folk Grup dins del marc de les Festes majors Alternatives de Sant Andreu de Barcelona.
 
 
Una banda que juga amb estils com el folk amb reminiscències celtes, ska, reggae, rumba, etc.


Va ser un concert fresc i rítmic, per ballar o bellugar-te durant pràcticament tota l’estona i fruir durant un espai de temps que es va fer molt curt.
El públic assistent vam disfrutar d’uns aires frescos, de la terra i de la natura, envoltat per una bona flaire de reivindicació social.

 
Val a dir la professionalitat de tot el grup i la força i ritme contagiós que van imprimir. 
 
 
Absolutament recomanables, et deixen un regust agradable i viu, no dubteu, si sabeu que actuaran a prop d’on sou, aneu-hi, ja que la seva frescor se us enganxarà per tot el cos, us farà ballar d’una manera o d’altra i sentir la música i el ritme d’una manera o altra... intensament...


5 de des. 2012

RETALLADES - RECORTES


 
Cos estrany extret del coll de l'Àgatha
 
Cuerpo extraño extraído de la garganta de Àgatha
 
 
 
Parlem de retallades?
 
El passat 28 de novembre entrava per la porta d’Urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, a gairebé dos quarts de dues del migdia amb la meva filla petita perquè s’havia empassat un “cos estrany” i el tenia encallat al coll, amb la perillositat de que es pogués desplaçar cap a la tràquea i les nefastes conseqüències que hauria pogut provocar.
 
 
Fins a dos quarts de quatre no traspassàvem la porta d’accés als boxes d’urgències, fins a les vuit del capvespre no entrava a quiròfan i fins a les dues de la matinada no arribàvem a casa després d’una jornada d’insomni.
 
D’aquella experiència em queda la imatge de la meva filla autista, pacientment asseguda am la boca mig oberta, la llengua arronsada i bavejant una mica, esperant durant llargues hores a que fos atesa, quan mai aconseguim que s’estigui més de cinc minuts sense aixecar-se de la cadira.
 
No puc tenir cap queixa del personal que ens va atendre, ells no en tenen la culpa de que degut a les retallades imposades pels nostres estimats governants, les estones d’espera hagin esdevingut infinites, i les conseqüències que poden provocar a pacients que degut al temps d’espera puguin veure agreujada la seva malaltia.
 
¡¡Governants pocavergonyes, ja n’hi ha prou de tocar i retallar el que és del poble!!
 
********************************************************
 
Hablamos de recortes?

El pasado 28 de noviembre entraba por la puerta de Urgencias de l’Hospital de la Vall d’Hebrón de Barcelona, aproximadamente a la una y media del mediodía, con mi hija pequeña porque se había tragado un "cuerpo extraño" y lo mantenía atascado en el cuello, con la peligrosidad de que se pudiera desplazar hacia la tráquea y las nefastas consecuencias que habría podido provocar.

Hasta las tres y media no traspasábamos la puerta de acceso a los boxes de urgencias, hasta las ocho de la tarde no entraba en quirófano y hasta las dos de la madrugada no llegábamos a casa después de una jornada de insomnio.

De aquella experiencia me queda la imagen de mi hija autista pacientemente sentada con la boca medio abierta, la lengua encogida y babeando un poco, esperando durante largas horas a que fuera atendida, cuando nunca conseguimos que esté más de cinco minutos sin levantarse de la silla.

No puedo tener ninguna queja del personal que nos atendió, ellos no tienen la culpa de que debido a los recortes impuestos por nuestros queridos gobernantes, los ratos de espera se hayan convertido en infinitos, y las consecuencias que pueden provocar en pacientes que debido al tiempo de espera puedan ver agravada su enfermedad.


¡¡Gobernantes sinvergüenzas, ya basta de tocar y recortar lo que es del pueblo!!
 
 

 
L'Àgatha i la llarga espera
 
Àgatha y la larga espera
 


24 de nov. 2012

PAUSES ABSTRACTES - PAUSAS ABSTRACTAS

 
 
 

Hi ha tantes coses
que en són efímeres,
com aquell calze vessat
al damunt de la meva boca
rere uns instants màgics
sota una lluna plena a la caleta dels silencis.
 
Moments... tan sols uns moments
i uns murmuris perpetus,
de vegades... tan sols de vegades,
rere uns escruixidors instants
que en són efímers,
com aquest amor que hagi pogut diluïr-se
 
... Entre la profunditat de les meves pauses abstractes. 
 
************************************************************
 
Hay tantas cosas
que son efímeras,
como aquel cáliz derramado
encima de mi boca
tras unos instantes mágicos
bajo una luna llena en la calita de los silencios.

Momentos... tan sólo unos momentos
y unos murmullos perpetuos,
a veces ... sólo a veces,
tras unos estremecedores instantes
que son efímeros,
como este amor que hubiera podido diluirse

... Entre la profundidad de mis pausas abstractas.
 

Barcelona, 24 Novembre 2012


16 de nov. 2012

PERENNE FA BOTIFARRA A LA CRISI - PERENNE HACE UN CORTE DE MANGAS A LA CRISIS

 
 
 




L’Àgatha li fa una botifarra a la crisi i a qui l’ha provocada

 
Àgatha le hace un corte de mangas a la crisis y a quien la ha provocado 
 

13 de nov. 2012

M'ACOSTO - ME ACERCO



M'acosto
a cau d'orella
et petonejo
dessota el lòbul
i sento com t'estremeixes.
 

Així xarrupo
moments deliciosos
t’assaboreixo
amb suavitat extrema
i sento com et poses vermella.
 

I jugo
amb el teu cel
i et solco
mentre el cor em batega
i sento daurades estrelles. 

 

*********************************************************************

 

Me acerco
y al oído
te beso
debajo del lóbulo
y siento como te estremeces.

Así libo
momentos deliciosos
saboreándote
con suavidad extrema
y siento como te sonrojas

Y juego
con tu cielo
surcándote
mientras el corazón me late
y siento doradas estrellas.

 

Barcelona, noviembre 2012

12 de nov. 2012

PRESENTACIÓ "PERENNE" A LA LLIBRERIA LA SIGLANTANA DE LA BISBAL D'EMPORDÀ

 
GRÀCIES ALS QUE HI VAN SER I EN ESPECIAL A LA GENT DE LA LLIBRERIA "LA SIGLANTANA"
 
 
Una Siglantana
                                              

Un avís


Una maquíssima introductora






Unes explicacions
Valen recitant. Molt bé Valen
La Neus i l'Helena




Una signatura

La meravellosa Neus
Més introducció. Gràcies Montse.

 
En Ricard recitant. Gran escriptor.
  Valen recita, Dolo escolta



 


                  La dolo recita molt bé
Ricard, Dolo i Gabriel
La Mar aplaudint i la Neus (què maques les dues)
Valen, Dolo i Gabriel 

3 de nov. 2012

EL VELL DE LA CANTONADA - EL VIEJO DE LA ESQUINA






Es va alçar aquell matí ...
contrariat.
En sortir de casa es va creuar
amb el vell de la cantonada.
I va entrar al bar;
a l'última taula, com sempre,
mirà per la finestra.

Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és preciosa-
Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és veritablement preciosa-

El cambrer li va portar la seva copa.
cara llarga,
sospirava amb els ulls tancats,
va veure passar el vell de la cantonada.
I va sortir del bar;
a l'última taula, com sempre,
feia olor d'alcohol oxidat.

Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és preciosa-
Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és veritablement preciosa-

Es va dirigir cap al port ...
lentament.
En baixar per les Rambles
es va creuar amb el vell de la cantonada.
I va arribar fins al mar;
en l'últim esglaó, com en altre temps,
va trencar el paper en mil trossos.

Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és preciosa-
Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és veritablement preciosa-


Quan tornava cap a casa ...
capcot.
Pujant per les Rambles
es va creuar amb el vell de la cantonada.
I va arribar al portal;
en creuar la porta, a sang freda,
va rematar embogit la feina.

Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és preciosa-
Sempre observava la gent passar
-aquesta rossa és veritablement preciosa-


I el vell va travessar el carrer
de banda a banda,
perdut entre la gentada.
 

 

***************************************************
 

 Se levantó esa mañana...
contrariado.
Al salir de casa se cruzó
con el viejo de la esquina.
Y entró en el bar;
en la última mesa, como siempre,
miró por la ventana. 
 

Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es preciosa-
Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es verdaderamente preciosa- 


El camarero le trajo su copa.
Cariacontecido,
suspiraba con los ojos cerrados,
vio pasar al viejo de la esquina.
Y salió del bar;
en la última mesa, como siempre,
olía a alcohol oxidado. 
 

Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es preciosa-
Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es verdaderamente preciosa-
 

Se dirigió hacia el puerto...
lentamente.
Al bajar por las Ramblas
se cruzó con el viejo de la esquina.
Y llegó hasta el mar;
en el último escalón, como otrora,
rompió el papel en mil pedazos. 


Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es preciosa-
Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es verdaderamente preciosa-
 

Cuando regresaba a casa...
cabizbajo.
Subiendo por las Ramblas
se cruzó con el viejo de la esquina.
Y llegó al portal;
al cruzar la puerta, a sangre fría,
remató enloquecido la faena. 


Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es preciosa-
Siempre observaba la gente pasar
-esa rubia es verdaderamente preciosa-
 

Y el viejo atravesó la calle
de un lado a otro,
perdido entre el gentío.
 

Barcelona, Novembre 2012

31 d’oct. 2012

PRESENTACIÓ PERENNE A LA LLIBRERIA LA SIGLANTANA DE LA BISBAL D'EMPORDÀ





PROPER DISSABTE 10 DE NOVEMBRE, A DOS QUARTS DE SET DE LA TARDA PRESENTACIÓ DE "PERENNE" A LA LLIBRERIA LA SIGLANTANA DE LA BISBAL D'EMPORDÀ.

28 d’oct. 2012

DEL MEU AVERN - DE MI AVERNO

 
 
 
 
 

De les marees del meu avern
unes passes llunyanes,
silencioses,
arrossegant-se pel perfil de les aigües
d’una mar en calma absoluta.
 

Salpant damunt l’escuma brava
unes esquitxades ínfimes,
meravelloses,
abraonant-se per l’epiteli de les aigües
d’una mar en calma absoluta.
 

I navegant sota un cel d’estels
unes aromes escruixidores,
delicioses,
vessant-se per l’escull de les aigües
d’una mar en calma absoluta. 
 

******************************
 

De las mareas de mi averno
unos pasos lejanos,
silenciosos,
arrastrándose por el perfil de las aguas
de una mar en calma absoluta.

Zarpando encima de la espuma brava
unas salpicaduras ínfimas,
maravillosas,
abalanzándose por el epitelio de las aguas
de una mar en calma absoluta.

Y navegando bajo un cielo de estrellas
unos aromas estremecedores,
deliciosos,
derramándose por el arrecife de las aguas

de una mar en calma absoluta.

 

Barcelona, octubre 2012