28 de jul. 2015

DUBTES I REALITAT – DUDAS Y REALIDAD





Fa uns quants anys, quan eres menudeta i ja sabíem que alguna cosa hi havia en tu que era diferent als altres, recordo que el que sempre em venia al cap era com series de gran: si arribaries a parlar, a menjar i anar al lavabo per tu mateixa, si series feliç, si ens estimaries com nosaltres a tu... en definitiva, a la pregunta que em feien els amics de què voldria en el futur, ara present, jo sempre responia: vull saber com serà, com evolucionarà la meva filla petita, si menjarà sola, si parlarà, si anirà per ella mateixa al lavabo, si...
Ara ja han passat aquests quants anys i em rutllen altres preguntes: què deus pensar? Què pots estar sentint ara mateix? En què somies? Com ens veus a nosaltres? Saps què vol dir papa o mama? Saps què és la vida? Com veus els colors? Com sents les emocions? Què sents quan t'abracem, quan et pentinem, quan t'acariciem?
Què difícil sembla aquest teu món potser abstracte, o potser tan senzill que als que som tan enrevessats, o sigui, als que ens creiem “normals” se'ns fa un laberint de pensaments: què...? què...? què...? com...? com...? i si...?
I el temps passa sense remei i continuem observant-te... ets tan bonica! Se t'està posant una carona divina, preciosa, per besar-te i besar-te constantment.
Avui he llegit que per molts nanos amb autisme les abraçades són gairebé agressions de vegades.
Crec que amb tu ho haig de posar en dubte, perquè quan vens i m'abraces i et recolzes amb la teva galtona a l meu pit... no... no pot ser que m'estiguis agredint o jo a tu, no m'ho puc creure.
Després et soltes i te'n vas, a voltes amb un somriure trapella.
Divina, és el que ets, un estel al damunt d'aquest món tan enterbolit.

***************************************************************************


Hace varios años, cuando eras pequeñita y ya sabíamos que algo había en ti que era diferente a los demás, recuerdo que lo que siempre me venía a la cabeza era pensar cómo ibas a ser de mayor: si llegarías a hablar, a comer e ir al baño por ti misma, si serías feliz, si nos querrías como nosotros a ti ... en definitiva, a la pregunta que me hacían los amigos de qué deseaba en el futuro, ahora presente, yo siempre respondía: quiero saber cómo será, cómo evolucionará mi hija pequeña, si comerá sola, si hablará, si irá por si misma al baño, si ...
Ahora ya han pasado estos cuantos años y me vienen otras preguntas: ¿qué estarás pensando? ¿Qué puedes estar sintiendo ahora mismo? ¿en qué sueñas? ¿Cómo nos ves a nosotros? ¿Sabes qué quiere decir papá o mamá? ¿Sabes qué es la vida? ¿Cómo ves los colores? ¿Cómo sientes las emociones? ¿Qué sientes cuando te abrazamos, cuando te peinamos, cuando te acariciamos?
Qué difícil parece este tu mundo tal vez abstracto, o quizás tan sencillo que a los que somos tan enrevesados, o sea, a los que nos creemos "normales" se nos hace un laberinto de pensamientos: ¿qué ...? ¿qué ...? ¿qué ...? ¿como ...? ¿como ...?  ¿y si ...?
Y el tiempo pasa sin remedio y seguimos observándote ... ¡eres tan bonita! Se te está poniendo una carita divina, preciosa, para besarte y besarte constantemente.
Hoy he leído que para muchos chicos con autismo los abrazos son casi agresiones a veces.
Creo que contigo lo tengo que poner en duda, porque cuando vienes y me abrazas y apoyas tu mejilla en mi pecho ... no ... no puede ser que me estés agrediendo o yo a ti, no me lo puedo creer.
Después te sueltas y te vas, a veces con una sonrisa traviesa.
Divina, es lo que eres, una estrella encima de este mundo tan revuelto.




17 de jul. 2015

LLUM DE GUAITA © - LUZ DE VIGÍA ©




Substància abstracta
pensament difós... confús...
He mirat cap al lluny i no hi arribo,
he mirat al passat i l'he volgut enfosquir.
Veig el present i moltes mirades se'm tanquen
com si en un túnel ple de sutge hi penetrès
sense trobar la sortida del final,
malgrat sembla que hi roman
un llum de guaita
 
Mai sabré perquè
si jo m'he obert m'heu volgut tancar,
si he entrat m'ha costat tant de sortir
i, a palpentes, tantes vegades!
continuo avançant, mai retrocedint,
per aquest túnel que, poc a poc,
esdevé passarel·la de llum clara.
 
**************************************

Sustancia abstracta
pensamiento disperso ... confuso ...
He mirado hacia lo lejos y no llego,
he mirado al pasado y lo he habéis querido oscurecer.
Veo el presente y muchas miradas se me cierran
como si en un túnel lleno de hollín penetrara
sin encontrar la salida del final,
pese a que parece que permanece
una lámpara de vigía

Nunca sabré por qué
si yo me he abierto me habéis querido cerrar,
si he entrado me ha costado tanto salir
y, a tientas, ¡tantas veces!
sigo avanzando, nunca retrocediendo,
por este túnel que, poco a poco,
se convierte en pasarela de luz clara.

 

 

Barcelona 07/2015
 
 
 

6 de jul. 2015

QUATRE MIL DOS-CENTS PETONS © - CUATRO MIL DOSCIENTOS BESOS © (Drets reservats - Derechos reservados)



Nua - Desnuda "Amadeo Modigliani"


Quatre mil dos-cents petons
et donaré suaument,
sense estalviar regalims tendres,
per tota la teva pell,
porus a porus.
I em recordaràs durant algunes nits
com si t'hagués transitat un corrent altern
de molts amperes...
però sigil·losa intensitat.

Quatre mil dos-cents petons
plens de plata i mel;
tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

*********************************


Cuatro mil doscientos besos
te daré suavemente,
sin ahorrar regueros tiernos
por toda tu piel,
poro a poro.
Y me recordarás durante algunas noches
como si te hubiera transitado una corriente alterna
de muchos amperios...
pero sigilosa intensidad.

Cuatro mil doscientos besos
llenos de plata y miel;
todos para ti, sin pausa ni desfallecimiento.