Frank Zappa

FRANK ZAPPA

"Tants llibres, tan poc temps"

******************************
"Tantos libros, tan poco tiempo"

******************************
"So many books, so little time"

12 de des. 2017

TARDOR-HIVERN © - OTOÑO-INVIERNO ©




Les canyes del bassal
més proper als meus rierols
s'han omplert de molsa brillant,
i han tamisat la cortina de la tardor
a punt per a l'arribada de l'hivern,
aquest temps de malenconia
que em nodreix de versos serens.

Recordo haver-te tingut al meu costat
coberts per una manta,
a casa teva, la de la muntanya,
la de les neus semi-perpètues.
Sentir el desig i no saber ...
sentir la calor i no poder, ni tan sols,
moure la mà, girar la cara
i besar-te sense por.

-Ai, adolescència perduda!-

Les neus venidores,
més properes a la meva vall serena,
han blanquejat les muntanyes perdudes
d'un passat que es va perdre en el passat
i ara viu a recer del teu mantell,
amb aquesta calor amarrada al teu ésser,
com un braser sempre encès,
un plaer que madura l'essència.
 
************************ 

Las cañas de la charca
más cercana a mis riachuelos
se han llenado de musgo brillante,
y han tamizado la cortina del otoño
a punto para la llegada del invierno,
ese tiempo de melancolía
que me nutre de versos serenos. 

Recuerdo haberte tenido a mi lado
cubiertos por una manta
en tu casa, la de la montaña,
la de las nieves semi-perpetuas.
Sentir el deseo y no saber...
sentir el calor y no poder, ni siquiera,
mover la mano, girar la cara
y besarte sin miedo. 

-¡Ay,  adolescencia perdida!- 

Las nieves venideras,
más cercanas a mi valle sereno,
han blanqueado los montes perdidos
de un pasado que se perdió en el pasado
y ahora vivo a cobijo de tu manto,
con ese calor amarrado a tu ser,
cual brasero siempre encendido,
un placer que madura la esencia.
 

“Drets reservats – Derechos reservados”

29 de nov. 2017

CONVIURE AMB L'AUTISME - CONVIVIR CON EL AUTISMO (català - castellano)


 
 
 
Barcelona, novembre 2017
 
No és fàcil conviure amb l'autisme.
 
Des del moment en que et confirmen que el teu fill té autisme, la costa amunt que has de pujar, ple d'obstacles, topalls i d'incomprensió, tant per part teva com per qui t'envolta es fa feixuga i, inevitablement, moltes vegades la teva ment davalla als inferns.
 
Jo he viscut els moments de la felicitat amb el naixement del fill, i el del desencís, consternació i anar a la deriva, quan observes que aquest nou membre de la teva família no és desenvolupa o actua com la resta dels seus germans han fet, o com has pogut observar en altres infants.
 
Aleshores comença aquella lluita incansable, aquella lluita per cercar on anar, per trobar explicacions sobre el que té el teu fill.
 
Ja només faltava si a sobre pateix estats d'ansietat, alteracions, excitacions excessives que el puguin portar a cridar, a no dormir en dies i nits..., desesperant.
 
També els tics de posar-se la mà a la boca, de fer glopades del menjar, excessiva salivació, cops i més cops, nervis i més nervis...
 
Però, amb el pas del temps, sembla que aquesta personeta,-tan sensible als canvis del  lloc on conviu o en els hàbits del dia a dia-, somriu, i durant una època relativament llarga es comporta amb una tranquil·litat sorprenent, per bé que tan desitjada i plaent per als que convivim amb ella: això és la glòria.
 
La meva filla amb autisme sever ja és adolescent, i quan creus que ja has passat per tantes etapes dures, escalades, pujades i baixades, i sembla que tot resta en el, més o menys, millor ordre que es pot tenir amb algun d'aquests éssers tan especials, de sobte, de nou apareixen els crits, la salivació excessiva, els cops... i els nervis es tornen a disparar... i l'adrenalina s'escampa de per tot, i... crides, sí, crides!!!
 
Perquè el temps no passa en va, i el cansament cada vegada és major.
 
Malgrat això, celebro veure com la meva filla va cap amunt, i com, malgrat aquests durs episodis quotidians, la veus més temperada, perquè sé de molts pares, amb fills a ja adults, amb autisme que diàriament passen el seu calvari personal... i sembla que mai tingui fi.
 
No, no és fàcil conviure amb l'autisme...
 
 

 
Barcelona, noviembre 2017 

No es fácil convivir con el autismo.

Desde el momento en que te confirman que tu hijo tiene autismo, la cuesta arriba que tienes que subir, llena de obstáculos, topes y de incomprensión, tanto por tu parte como por quien te rodea se hace pesada e, inevitablemente, muchas veces tu mente desciende a los infiernos.

Yo he vivido los momentos de la felicidad con el nacimiento del hijo, y el del desencanto, consternación e ir a la deriva, cuando observas que este nuevo miembro de tu familia no se desarrolla o actúa como el resto de sus hermanos han hecho, o como has podido observar en otros niños.

Entonces comienza aquella lucha incansable, aquella lucha para buscar dónde ir, para encontrar explicaciones sobre lo que tiene tu hijo.

Ya sólo faltaba si encima sufre estados de ansiedad, alteraciones, excitaciones excesivas que puedan llevarle a gritar, a no dormir en días y noches ..., desesperante.

También los tics de ponerse la mano en la boca, de hacer bocanadas de la comida, excesiva salivación, golpes y más golpes, nervios y más nervios ...

Pero, con el paso del tiempo, parece que esta personita, -tan sensible a los cambios del lugar donde convive o en los hábitos del día a día-, sonríe, y durante una época relativamente larga se comporta con una tranquilidad sorprendente, por bien que tan deseada y placentera para los que convivimos con ella: esto es la gloria.

Mi hija con autismo severo ya es adolescente, y cuando crees que ya has pasado por tantas etapas duras, escaladas, subidas y bajadas, y parece que todo queda en el, más o menos, mejor orden que se puede tener con alguno de estos seres tan especiales, de repente, de nuevo aparecen los gritos, la salivación excesiva, los golpes ... y los nervios se vuelven a disparar ... y la adrenalina se esparce por todas partes, y ... gritas, sí, ¡¡¡gritas!!!

Porque el tiempo no pasa en vano, y el cansancio cada vez es mayor.

A pesar de ello, celebro ver cómo mi hija va hacia arriba, y como, a pesar de estos duros episodios cotidianos, la ves más templada, porque sé de muchos padres, con hijos con autismo ya adultos, que diariamente pasan su calvario personal ... y parece que nunca tenga fin.

No, no es fácil convivir con el autismo ...
 

16 de nov. 2017

CAMINAR BLAU © - CAMINAR AZUL ©




Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 

Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
 

**************************** 

Me podría dar igual
que este otoño fuera primavera
o, el crudo invierno,
un verano caluroso y bochornoso,
mientras pudiera buscar,
a través del cristal bien pulido,
las huellas de tu caminar azul
por las aceras de la imaginación.

Créetelo,
que todavía puedo creer
que llegarás a decirme
como te sientes de fiel a los silencios
y fiel al más inhóspito de tu mundo,
así como,
qué clase de amor puedes sentir hacia mí,
aunque con tu sonrisa
te delatas
y con tu mirada
cubres toda rendija.

 

“DRETS RESERVATS – DERECHOS RESERVADOS”
 
 


25 d’oct. 2017

LA FESTA NO HA ACABAT © – LA FIESTA NO HA ACABADO ©



“Per la Juanita i en Pepito i per a tots els Fusterets i afins”
 

No pot ser que ja hagi passat el moment
i la festa que vam encendre quedi només en engrunes.
Els pètals d'algunes roses romanen en les estovalles,
les llàgrimes vessades han deixat un solc platejat,
mentre múltiples minúscules papallones de colors
continuen aletejant a l'interior dels sentits.

La festa no ha acabat encara
perquè tenim les metxes enceses,
perquè els somnis segueixen configurant-se,
perquè hi ha màgia a la barrejadissa de la sang

amb glòbuls de terres blanques mediterrànies,
unes terres que conviden a més revetlles
i danses entre goig i perennes somriures i riallades.
 

***************************************** 

“Para Juanita y Pepito y para todos los Fusterets y afines”
 

No puede ser que ya haya pasado el momento
y la fiesta que encendimos quede solo en migajas.
Los pétalos de algunas rosas permanecen en el mantel,
las lágrimas derramadas han dejado un surco plateado
mientras múltiples minúsculas mariposas de colores
continúan aleteando en el interior de los sentidos. 

La fiesta no ha acabado aun
porque tenemos las mechas encendidas
porque los sueños siguen configurándose
porque existe magia en la mescolanza de la sangre
con glóbulos de tierras blancas mediterráneas
unas tierras que convidan a más verbenas
y danzas entre júbilo y perennes sonrisas y carcajadas.
 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”
 

 

8 d’oct. 2017

Un no res © - Una nada ©


 
 

 
Si per un moment t’atures
a pensar on ets
o el que fas en aquest moment,
potser t’adonaries que pots ser
un no res entre el res i l’univers,
aquell que la paraula engoleix
i la vida diposita en l’oratge
de les valls dels instants buits. 

“Jo et vaig veure i ballaves,
cantaves i cridaves
en aquell món que ja no hi és... 

... Ja no hi és.” 

**************************** 

Si por un momento te paras
a pensar dónde estás
o lo que haces en este momento,
quizás te darías cuenta que puedes ser
una nada entre la nada y el universo,
aquel que la palabra engulle
y la vida deposita en el tiempo
de los valles de los instantes vacíos.

"Yo te vi y bailabas,
cantabas y gritabas
en ese mundo que ya no está ...

... Ya no está." 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”
 
 

25 de set. 2017

EL CAFETÓ © - EL CAFELITO ©

 

L'Enric renega de la seva sogra
mentre pren un cafè a primera hora.
Aquell enarbora una bandera,
crida i torna a cridar amb ulls encesos.
La fam cada vegada fa més singlada
a les terres de qui mai no li interessen.
Jo tinc una nena amb autisme que no parla
ni mastega, du bolquer i riu molt.
Ell escriu una novel·la i el vull ajudar
perquè la trobo prou interessant.
La terra tremola amb força
allà on tot fou conquerit pel seu imperi.
Un boig fa proves amb míssils
per atemorir els que són al seu voltant.
Mentre arreu la pobresa s'agreuja
hi ha qui s'enriqueix sense decència.
La terra tremola amb força
on un altre boig vol construir un mur.
Els huracans fan greus estralls
i creen devastació al seu pas demolidor.
Un munt de gent fa una cassolada
per protestar amb raó per vàries detencions.
El sol es pon cada vegada més d'hora,
en pocs dies la tardor s'acolorirà d'ocres.
Hi ha qui defensa el dret a decidir
mentre hi ha altres que esdevenen botxins.
El món fa temps que trontolla perillosament
mentre la por, poc a poc, s'apodera de la gent.
 
El cafetó s'ha fos al paladar matutí
i l'Enric encara renega de la seva sogra. 
 

******************************
 
Enric reniega de su suegra
mientras toma un café a primera hora.
Aquel enarbola una bandera,
grita y vuelve a gritar con ojos encendidos.
El hambre cada vez hace más singladura
en las tierras de a quien nunca le interesan.
Yo tengo una niña con autismo que no habla
ni mastica, lleva pañal y ríe mucho.
Él escribe una novela y le quiero ayudar
porque la encuentro bastante interesante.
La tierra tiembla con fuerza
allá donde todo fue conquistado por su imperio.
Un loco hace pruebas con misiles
para atemorizar a los que están a su alrededor.
Mientras en el mundo la pobreza se agrava
hay quien se enriquece sin decencia.
La tierra tiembla con fuerza
donde otro loco quiere construir un muro.
Los huracanes hacen graves estragos
y crean devastación a su paso demoledor.
Un montón de gente hace una cacerolada
para protestar con razón por varias detenciones.
El sol se pone cada vez más temprano,
en pocos días el otoño se coloreará de ocres.
Hay quien defiende el derecho a decidir,
mientras hay otros que se convierten en verdugos.
El mundo hace tiempo que se tambalea peligrosamente
mientras el miedo, poco a poco, se apodera de la gente.

El cafelito se ha fundido en el paladar matutino
y Enric todavía reniega de su suegra.
 

 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”

 

 


21 de set. 2017

PENSO EN TU © – PIENSO EN TI ©



 
Penso en tu
i en la nit blanca,
amb llençols de seda
i ulls clucs. 

L’armari resta tancat
i la roba és al terra
envoltada de pols d’albada.  

Un suau respirar 

... A través del silenci... 

*********************** 

Pienso en ti
y en la noche blanca,
con sábanas de seda
y ojos a ciegas. 

El armario cerrado
y la ropa en el suelo
rodeada de polvo de amanecer.
 
Un suave respirar 

... A través del silencio ... 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”

 

13 de set. 2017

061 TELÈFON D'URGÈNCIES? - ¿061 TELÉFONO DE URGENCIAS?



Barcelona, setembre 2017
 
El passat 11 de setembre, una mica més enllà de les tres de la matinada, es desperta el meu fill amb un fort dolor abdominal i demana ajuda per poder portar-lo al lavabo, ja que el dolor dels espasmes estomacals que patia eren de tal magnitud que ni tan sols podia pràcticament caminar.
 
Tot seguit truquem al 061 per demanar un metge o una ambulància urgent, donades les grans mostres de dolor i la possibilitat de que pogués tractar-se d'una afecció greu a molt greu.
 
La sorprenent resposta del servei d'emergències va ser la de preguntar-nos per l'edat del pacient, i al dir-li que es tractava d'una persona de poc més de vint anys ens van respondre que el servei d'ambulàncies estava col·lapsat, que una ambulància podia trigar uns 90 minuts, que un metge no podria venir fins 45 minuts més tard i que millor que el portessim nosaltres mateixos a l'hospital d'urgències.
 
Indignats i veient el dolor que patia el meu fill, la meva dona i jo agafem el noi entre els dos i quan baixem per buscar un taxi apareix el metge d'urgències i ens diu (sense ni tan sols mirar-li les constants, etc.)  que millor que agafem el taxi que ens han dit al 061.
 
Quan el meu fill i jo ja havíem marxat amb el taxi cap a l'Hospital, el metge li diu a la meva dona que no és cert que no hi haguessin ambulàncies perquè d'on venia n'hi havia unes quantes esperant servei.
 
Finalment, després de 3 hores tornàvem a casa amb el meu fill millorat.
 
Ara em pregunto:
Aquesta és la sanitat que tenim? I si el nano arriba a tenir una perforació, peritonitis, etc? Què passa amb un servei que estem pagant tots? Aquesta negligència es deu a les retallades que s'han realitzat durant els darrers anys? Aquest és l'exemplar país que volem construir?
 
 
*****************************************************************
 
 
Barcelona, septiembre 2017
 
El pasado 11 de septiembre, un poco más allá de las tres de la madrugada, se despierta mi hijo con un fuerte dolor abdominal y pide ayuda para poder llevarlo al baño, ya que el dolor de los espasmos estomacales que sufría eran de tal magnitud que ni siquiera podía prácticamente caminar.

A continuación llamamos al 061 para pedir un médico o una ambulancia urgente, dadas las grandes muestras de dolor y la posibilidad de que pudiera tratarse de una afección grave a muy grave.

La sorprendente respuesta del servicio de emergencias fue la de preguntarnos por la edad del paciente, y al decirle que se trataba de una persona de poco más de veinte años nos respondieron que el servicio de ambulancias estaba colapsado, que una ambulancia podía tardar unos 90 minutos, que un médico no podría venir hasta 45 minutos más tarde y que mejor que el lleváramos nosotros mismos en el hospital de urgencias.

Indignados y viendo el dolor que sufría mi hijo, mi mujer y yo cogemos el chico entre los dos y cuando bajamos para buscar un taxi aparece el médico de urgencias y nos dice (sin ni siquiera mirarle las constantes, etc.) que mejor que tomamos el taxi que nos han dicho al 061.

Cuando mi hijo y yo ya habíamos marchado con el taxi hacia el Hospital, el médico le dice a mi mujer que no es cierto que no hubieran ambulancias porque de donde venía había unas cuantas esperando servicio.

Finalmente, después de 3 horas volvíamos a casa con mi hijo mejorado.

Ahora me pregunto:
Esta es la sanidad que tenemos? ¿Y si el chico llega a tener una perforación, peritonitis, etc? ¿Qué pasa con un servicio que estamos pagando todos? ¿Esta negligencia se debe a los recortes que se han realizado durante los últimos años? ¿Es este el ejemplar país que queremos construir?


 

18 d’ag. 2017

DESOLACIÓ © - DESOLACIÓN ©




No, no aconseguireu que odiï ningú,
malgrat que la meva sang bull,
la meva ploma carranqueja inconscient
i el meu seny és, ara, un quequeig brusc.
 
Clar que tinc plany i ràbia,
perquè sospiro renecs animals
i m'amarga la visió del mal
que fereix innocents ànimes
i espargeix sang sobre mullat.
 
Mai raonaré violències
que aflorin de la mesquinesa latent
d'uns éssers que no són humans,
sinó bàrbars errors de fàbrica
amb el disc dur manipulat per matar.
 
Nosaltres som aquí a la terra,
potser el cel sigui d'alguns
i l'infern sigui el paradís d’altres.
Però, tinc clar que, aquesta amargor,
no serà mai fàcil de pair.
 
Jo sóc amb tu, pau,
siguis d'on siguis,
vinguis d'on vinguis
 
... Sóc amb tu.
 
*************************

No, no conseguiréis que odie a nadie,
aunque mi sangre hierve,
mi pluma renquea inconsciente
y mi cordura, es, ahora, un tartamudeo brusco.

Claro que tengo llanto y rabia,
porque suspiro reniego animal
y me amarga la visión del mal
hiriendo inocentes almas
y esparciendo sangre sobre mojado.

Nunca razonaré violencias
que afloren de la mezquindad latente
de unos seres que no son humanos,
sino bárbaros errores de fábrica
con el disco duro manipulado para matar.

Nosotros estamos aquí en la tierra,
quizá el cielo sea de algunos
y el infierno sea el paraíso de otros.
Pero, tengo claro que, esta amargura,
no será nunca fácil de digerir.

Yo estoy contigo, paz,
seas de donde seas,
vengas de donde vengas

... Estoy contigo.
 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”
 
 
 

13 d’ag. 2017

No tothom té una Dolenta © – No todo el mundo tiene una Mala ©




No tothom té una Dolenta!
 
No tothom en té una com tu,
tan menuda i gran a la vegada,
i dolça i emmelada,
talment una llepolia ensucrada.
 
No tothom té una Dolenta!
 
No tothom pot gaudir
d'un somriure tan llustrós
com el que ens regales dia a dia,
amb sanefes acolorides
enribetades per puzzles dadaistes.
 
No tothom té una Dolenta!
 
No tothom té la fortuna
de poder acaronar una pell tan tendra
i escoltar les paraules mudes
que, sense adonar-te'n, parles,
amb la força dels teus ulls.
 
No tothom té una Dolenta!
 
No tothom té algú a prop seu
que et mira de reüll,
mentre repica culleretes de plàstic
i salta, trapella,
per cridar-te l'atenció.
 
I és que...
 
No tothom té una Dolenta!
 
***************************
 


¡No todo el mundo tiene a una Mala!

No todo el mundo tiene a una como tú,
tan pequeña y grande a la vez,
y dulce y melosa,
tal como una golosina azucarada.

¡No todo el mundo tiene a una Mala!

No todo el mundo puede disfrutar
de una sonrisa tan lustrosa
como la que nos regalas día a día,
con cenefas coloreadas
ribeteadas por puzzles dadaístas.

¡No todo el mundo tiene a una Mala!

No todo el mundo tiene la fortuna
de poder acariciar una piel tan tierna
y escuchar las palabras mudas
que, sin darte cuenta, hablas,
con la fuerza de tus ojos.

¡No todo el mundo tiene a una Mala!

No todo el mundo tiene a alguien a su lado
que te mira de reojo,
mientras repica cucharillas de plástico
y salta, travieso,
para llamarte la atención.

Y es que...

¡No todo el mundo tiene a una Mala!


 

 

2 d’ag. 2017

AGOST - AGOSTO



Barcelona, agost 2017
 
Sí senyors, ja ha començat l'agost, el mes de les vacances i la relaxació de la major part de conciutadans i companys de feina. El mes dels viatges desitjats, de les despeses extres invertides en pizzes, pepitos de llom, birres i cubates, entre altres coses més. El mes en que pots trobar aparcament a la ciutat de Barcelona (que és on visc jo), malgrat que no serà gratuït per tothom, ja que l'Ajuntament mana.
 
Aquest és el mes on deixarem en stand-by el ... referèndum i el ... independentisme, mai del tot ja ho sé, senzillament baixarem la intensitat de les nostres guerres o millor dit, discussions entre els diferents bàndols, si bé tinc clar que no serà mai una treva total.
 
I serà el mes on també baixarà, malauradament, l'esperit solidari tan característic d'aquesta societat amb la que convivim ( ... )
 
I jo sóc dels primers en tenir ganes de fugir d'una temporada dura, feixuga i esgotadora, però, de veritat, plaent a la vegada.
 
Quan jo torni, i encara em falta bastant per marxar, les banderes tornaran a estar en alt, les atxes aniran endavant i tornaran a aparèixer onejant de per tot, les guerres polítiques, les desacreditacions, les males herbes perpètues, la mala llet, l'estrés “i quatre”, les botzines dels cotxes enmig d'embussos per obres sense acabar o mal acabades, crits, suors i falses salutacions entre veïns i enemics.
 
Quan jo torni, de nou el ... referèndum estarà en boca de tothom, ja sabrem si el ... Neymar estarà a gust allà on sigui i si el Barça haurà començat bé la Lliga, o si les estadístiques donaran el ... independentisme guanyador l'1 d'octubre, o si el ... Rosell haurà pogut per fi sortir de la presó.
 
Tota la política encesa de nou i a punt de començar les escoles, mentre jo m'aniré bevent les últimes glopades del meu estiueig, que espero sigui ben plàcid.
 
Quan torni, us puc assegurar que el meu principal objectiu tornarà a ser el d'intentar tornar a agafar, valgui la redundància, les regnes de la solidaritat envers, en el meu cas, la sensibilització amb la cultura per l’autisme, i escriuré poemes o relats, i potser una novel·la, i....
 
De ben segur que, tanmateix, malgrat torni ben relaxat, acabaré engolit per la voràgine del poder de la massa neguitosa i estressada mil per cent.
 
No en va ... diuen que tots som iguals, no?
 
***********************************
 
Barcelona, agosto 2017

Sí señores, ya ha comenzado agosto, el mes de las vacaciones y la relajación de la mayor parte de conciudadanos y compañeros de trabajo. El mes de los viajes deseados, de los gastos extras invertidos en pizzas, pepitos de lomo, birras y cubatas, entre otras cosas más. El mes en que puedes encontrar aparcamiento en la ciudad de Barcelona (que es donde vivo yo), aunque no será gratuito para todo el mundo, ya que el Ayuntamiento manda.

Este es el mes donde dejaremos en stand-by el... referéndum y el... independentismo, nunca del todo ya lo sé, sencillamente bajaremos la intensidad de nuestras guerras o mejor dicho, discusiones entre los diferentes bandos, si bien tengo claro que no será nunca una tregua total.

Y será el mes donde también bajará, desgraciadamente, el espíritu solidario tan característico de esta sociedad con la que convivimos.
( ... )

Y yo soy de los primeros en tener ganas de huir de una temporada dura, pesada y agotadora, pero, de verdad, placentera a la vez.

Cuando yo vuelva, y aún me falta bastante para marchar, las banderas volverán a estar en alto, las antorchas irán adelante y volverán a aparecer ondeando por doquier, las guerras políticas, las desacreditación, las malas hierbas perpetuas, la mala leche, el estrés "y cuatro", las bocinas de los coches en medio de atascos por obras sin terminar o mal acabadas, gritos, sudores y falsos saludos entre vecinos y enemigos.

Cuando vuelva, os puedo asegurar que mi principal objetivo volverá a ser el de intentar volver a coger, valga la redundancia, las riendas de la solidaridad para, en mi caso, la sensibilización con la cultura por el autismo, y escribiré poemas o relatos, y quizás una novela, y...

Toda la política encendida de nuevo y a punto de comenzar las escuelas, mientras yo me iré bebiendo las últimas bocanadas de mi veraneo, que espero sea bien plácido.

Cuando vuelva, os puedo asegurar que mi principal objetivo volverá a ser el de volver a coger, valga la redundancia, las riendas de la solidaridad para, en mi caso, la sensibilización por el autismo con la cultura, y escribiré poemas o relatos, y tal vez una novela, y...

Seguro que, sin embargo, a pesar de que regresaré bien relajado, acabaré engullido por la vorágine del poder de la masa nerviosa y estresada mil por ciento.

No en vano... dicen que todos somos iguales, ¿no?
 
 

 

29 de jul. 2017

PAPIRS EN BLANC I NEGRE © – PAPIROS EN BLANCO Y NEGRO ©




Un dia més
els núvols han passat
-lentament-
a la vora del meu estiu,
i m’he vist en la calitja,
perdut en gregals humits
de l’interior de les meves calors.  

La melodia
de les menudes onades
del meu mar de neurones,
-folles-
s’ha instal·lat,
per uns moments,
a recer de la meva imaginació.
 
Han passat els instants
i cançons del meu estiu
han quedat en pausa,
mentre m’imaginava ser convidat
a la revetlla de les ànimes mudes:
un ball sense música viva. 

I he mort d’estiu assedegat
de vides que van passar
i de temps de malenconia
amb papirs en blanc i negre. 

*************************

Un día más
las nubes han pasado
-lentamente-
a orillas de mi verano,
y me he visto en la calina,
perdido en gregales húmedos
del interior de mis calores.

La melodía
de las pequeñas olas
de mi mar de neuronas,
-locas-
se ha instalado,
por unos momentos,
al abrigo de mi imaginación.

Han pasado los instantes
y canciones de mi verano
han quedado en pausa,
mientras imaginaba ser invitado
a la verbena de las almas mudas:
un baile sin música viva.

Y he muerto de verano sediento
de vidas que pasaron
y de tiempo de melancolía
con papiros en blanco y negro.
 

 

“Drets reservats – Derechos reservados” 
 

 

23 de jul. 2017

FOC PRECÍS © - FUEGO PRECISO ©

 
 

Si t'he robat estones de temps,
que sàpigues que no ha sigut perquè sí,
potser volia estendre els segons perduts
reclosos a l'altra banda del teu espiell. 

Què hi podria trobar
de natura entre frondosos vergers,
si en aquests menuts espais de temps
no s'escolessin rajolins de sucre cremat? 

Ets d'una dolcesa íntima
i em captives amb mossecs de delicadesa,
entre els jorns d'adolescència perduda
i reminiscències d'infant entremaliat. 

Si sabessis com puc estimar-te,
potser defugiries dels meus instints,
però, no et torbis estimada,
esperaré el moment que tu em demanis
per encendre't el foc precís. 
 

************************** 

Si te he robado ratos de tiempo,
que sepas que no ha sido porque sí,
quizás quería extender los segundos perdidos
recluidos al otro lado de tu mirilla.

¿Qué podría encontrar
de naturaleza entre frondosos vergeles,
si en estos pequeños espacios de tiempo
no se escurrieran chorritos de azúcar quemado?

Eres de una dulzura íntima
y me cautivas con bocados de delicadeza,
entre los días de adolescencia perdida
y reminiscencias de niño travieso.

Si supieras cómo puedo amarte,
quizás rehuirías de mis instintos,
sin embargo, no te turbes querida,
esperaré el momento que tú me pidas
para encenderte el fuego preciso.
 

 

“Drets reservats – Derechos reservados”

 

 


12 de jul. 2017

MOMENTOS DE VERANO ©


Imagen, Pixabay
 
 
 
Hoy,
aún puedo pensar en el viento
que me traiga colores de azucenas
y aromas de jazmín azul,
para paladear momentos de verano
envueltos por nostalgias caniculares. 
 
Ni la humedad de esta mar bravía
haría variar un ápice,
la templanza de unos días angostos,
por este calor, húmedo y penetrante,
de un mes de julio, en su camino
hacia los rompeolas de la pasión en calma. 
 
No estoy bordeando claroscuros,
ni velas que giren mar adentro
buscando el horizonte entre calima,
pues las gaviotas vuelan en silencio
y las olas permanecen en remanso
sobre pliegues de espejismos evaporados. 
 
Hoy,
aún puedo creer que este verano
acabará trayéndome nuevos puertos,
donde varar mi pequeña barca blanca,
tras surcar mi mar inventada
por este momento de soledad franca. 
 
 
“Derechos reervados”
 

6 de jul. 2017

SEQUÍA INTERIOR ©


 


Hablas de campos sin trigo
Sin agua, solo polvo.
Y sangre seca…

Pues no queda nada más
que tu sequía interior…
Por siempre, desolación…
Y puedes cantar
no a la guerra, solamente no,
pero el hambre tiene ira.

Y el agua continúa sin llegar
y el hambre continúa matando
y la madre pierde todos sus hijos.

Pero estas tierras no sirven,
al rico no le interesan:
“Estas tierras no me sirven”

Y el continente se pierde.
 

 

“Derechos reservados”

 
 

29 de juny 2017

CARTA A L'AMIC MIQUEL ÀNGEL LLADÓ RIBAS



 

Barcelona, juny del 2017 

Estimat Miquel Àngel. 

Actualment ja pràcticament no s’escriuen cartes d'aquelles que s'enviaven per correu postal, sinó que els actuals medis internautes han posat al nostre abast altres maneres immediates, per no dir instantànies, de contactar sense haver d'esperar aquell romanticisme, si així se li vol dir, al fet de poder transmetre i enviar en un sobre amb un segell una carta personal d'amistat, amor, etc, generalment escrita a mà. 

Actualment, també, pràcticament el 90% de cartes que rebem a les bústies de casa o és publicitat o un munt de factures i per tant, l'emoció queda estancada al fons del pou. 

I fixa't com són les coses, que ni tan sols t'escric aquesta missiva manualment ni olivéticament, sinó amb un teclat modern sense fil d'un ordinador de darrera generació.

Però he volgut fer-ho talment com si el temps no hagués passat, malgrat que probablement rebràs aquestes lletres per Internet, sens cap dubte. 

Estic llegint el teu darrer llibre “Mai no caminaràs sol, Lluís News” i estic impressionat i emocionat, pàgina per pàgina, mot per mot, on em costa aguantar que no se'm posi la pell de gallina, degut als vitralls dolç i agrament recoberts d'una amalgama de vivències tan profundes com senzillament relatades. 

I només porto llegint unes poques desenes de pàgines, però estic realment commogut per la situació que una bellíssima família, a qui he tingut el plaer i honor de trobar-me fa molt poc temps, va viure fa uns anys: un drama esfereïdor del que no es pot abastar el grau de colpiment i desencís al que us deuria abocar.

El que s’agraeix molt és aquesta finor en les “News, la Bitàcola i... la senzillesa en l’escriptura, com la de qui la fa i transmet.
 
Tot en conjunt, i repeteixo que només porto unes desenes de pàgines, és d’una bellesa i profunditat excelsa... meravellós, amarg i brillant, malgrat la foscor i amargura que s’ensuma a cada rengló d’uns passatges que ningú voldria viure i que comparteixes tan delicadament i amb un coratge admirable. 

I m’he sentit malament, de veritat amic meu, m’he sentit amb el cor encongit, no tan sols per la força del que estic llegint amb el teu esplendorós diari, sinó per haver-me atrevit a penetrar de nou en el rovell de l’ou dels sentiments més tristos o grisos de la duresa dels fets passats. 

Sí, Miquel Àngel i família, aquest boig es va atrevir a venir a ca vostra amb el seu angelet particular, després del sempre aspre record d’unes vivències tan dures, i us va fer revenir sensacions que no sabré mai com les heu pogut capejar, malgrat la fermesa que sé que teniu amb tot el que va succeir amb el vostre fillet, també blau com la meva nina. 

Sí, és cert que vau ser vosaltres qui ens vau convidar, sabent que us podrien revenir tots aquells episodis viscuts i que marquen per tota la vida... i vaig tenir el valor de no negar-me, malgrat que sí recordo com per la meva ment transitava una mena de corrent d’uns quants ampers, d’un neguit que es deia, “serà possible el valor i la temprança que hauran d’emprar quan coneguin n’Àgatha?” 

Mai m’he atrevit a preguntar-te massa per en Lluís. Sé que tenia autisme, que tenia un autisme similar al de l’Àgatha i que un dels trets més característics d’ell era un somriure que ho il·luminava tot: un regal dels déus del seu univers blau... i l’Àgatha també ens il·lumina el camí quan ens mostra les dentetes i els ulls brillants per el besllum del seu somrís. 

Ara, llegint “Mai caminaràs sol”, descobreixo en Lluís i també brollen sensacions noves envers l’Àgatha. Sembla mentida, és com una sincronia, com si estiguessin junts malgrat tot. 

Per això puc dir-te que em vaig emocionar i m’emociono molt quan llegeixo el pròleg que vas escriure pel llibre de la nostra associació, “Lletres blaves per l’autisme”, on relates aquell inoblidable sopar i fas una descripció dels moviments de l’Àgatha per ca teva, observant, investigant, amb aquell mirar lànguid. 

Sí, amic meu, jo també vaig tenir la sensació de que ella no estava sola, sinó que amb tota seguretat anava de la mà d’en Lluïset i per això ens regalava els seus complaguts somriures. 

Gràcies, no tan sols a tu Miquel Àngel: a tu, a na Maria Bel, en Marc i en Pere, però sobretot a en Lluís i, per què no? a l’Àgatha, qui ha inspirat els meus darrers projectes que m’han servit per conèixer una família d’uns amics que sempre tindré ben endins del cor de l’ànima... de l’esperit. 

Repetirem sopar, t’ho ben asseguro. 

Una abraçada ben gran.

 

Gabriel Maria Pérez i família. 
 
 

PD. Permet-me enviar-te un poema dels que formen part del nostre llibre solidari, escrit per en Josep Maria Fuster, el meu oncle, algú que també ha patit l'envestida de la mort prematura d'un fill seu, Gabriel (el meu cosí, esclar), encara que per causes absolutament diferents, si bé molt dramàtiques, com és un accident de trànsit.

Et recomano el seu llibre “Gabriel i la vida” Lleonard Muntaner.

 

Quan 

Quan l’Àgatha riu,
quina alegria! Tots riem amb ella.
Quan l’Àgatha plora
no és tristesa, però vull plorar amb ella.
Quan ella crida, el cor se’m tanca
o se’m fon. Després s’enlaira,
i em deixa sol. 

I quan l’Àgatha torna riure,
omple de goig la màquina del món.
Es fa entendre tan sols amb
l’esguard emmelat,
que projecta raigs de llum damunt la malmesa terra.
Ha esdevingut la gaubança.
Si bé dels meus ulls s’escapen, encara, interrogants sense fi,
llàgrimes d’angoixa, d’incomprensió i de ràbia.
Però també d’esperança.
L’Àgatha és la més robusta esperança.

És en ella on està la vida.

 
Josep Maria Fuster i Perelló