29 de nov. 2017

CONVIURE AMB L'AUTISME - CONVIVIR CON EL AUTISMO (català - castellano)


 
 
 
Barcelona, novembre 2017
 
No és fàcil conviure amb l'autisme.
 
Des del moment en que et confirmen que el teu fill té autisme, la costa amunt que has de pujar, ple d'obstacles, topalls i d'incomprensió, tant per part teva com per qui t'envolta es fa feixuga i, inevitablement, moltes vegades la teva ment davalla als inferns.
 
Jo he viscut els moments de la felicitat amb el naixement del fill, i el del desencís, consternació i anar a la deriva, quan observes que aquest nou membre de la teva família no és desenvolupa o actua com la resta dels seus germans han fet, o com has pogut observar en altres infants.
 
Aleshores comença aquella lluita incansable, aquella lluita per cercar on anar, per trobar explicacions sobre el que té el teu fill.
 
Ja només faltava si a sobre pateix estats d'ansietat, alteracions, excitacions excessives que el puguin portar a cridar, a no dormir en dies i nits..., desesperant.
 
També els tics de posar-se la mà a la boca, de fer glopades del menjar, excessiva salivació, cops i més cops, nervis i més nervis...
 
Però, amb el pas del temps, sembla que aquesta personeta,-tan sensible als canvis del  lloc on conviu o en els hàbits del dia a dia-, somriu, i durant una època relativament llarga es comporta amb una tranquil·litat sorprenent, per bé que tan desitjada i plaent per als que convivim amb ella: això és la glòria.
 
La meva filla amb autisme sever ja és adolescent, i quan creus que ja has passat per tantes etapes dures, escalades, pujades i baixades, i sembla que tot resta en el, més o menys, millor ordre que es pot tenir amb algun d'aquests éssers tan especials, de sobte, de nou apareixen els crits, la salivació excessiva, els cops... i els nervis es tornen a disparar... i l'adrenalina s'escampa de per tot, i... crides, sí, crides!!!
 
Perquè el temps no passa en va, i el cansament cada vegada és major.
 
Malgrat això, celebro veure com la meva filla va cap amunt, i com, malgrat aquests durs episodis quotidians, la veus més temperada, perquè sé de molts pares, amb fills a ja adults, amb autisme que diàriament passen el seu calvari personal... i sembla que mai tingui fi.
 
No, no és fàcil conviure amb l'autisme...
 
 

 
Barcelona, noviembre 2017 

No es fácil convivir con el autismo.

Desde el momento en que te confirman que tu hijo tiene autismo, la cuesta arriba que tienes que subir, llena de obstáculos, topes y de incomprensión, tanto por tu parte como por quien te rodea se hace pesada e, inevitablemente, muchas veces tu mente desciende a los infiernos.

Yo he vivido los momentos de la felicidad con el nacimiento del hijo, y el del desencanto, consternación e ir a la deriva, cuando observas que este nuevo miembro de tu familia no se desarrolla o actúa como el resto de sus hermanos han hecho, o como has podido observar en otros niños.

Entonces comienza aquella lucha incansable, aquella lucha para buscar dónde ir, para encontrar explicaciones sobre lo que tiene tu hijo.

Ya sólo faltaba si encima sufre estados de ansiedad, alteraciones, excitaciones excesivas que puedan llevarle a gritar, a no dormir en días y noches ..., desesperante.

También los tics de ponerse la mano en la boca, de hacer bocanadas de la comida, excesiva salivación, golpes y más golpes, nervios y más nervios ...

Pero, con el paso del tiempo, parece que esta personita, -tan sensible a los cambios del lugar donde convive o en los hábitos del día a día-, sonríe, y durante una época relativamente larga se comporta con una tranquilidad sorprendente, por bien que tan deseada y placentera para los que convivimos con ella: esto es la gloria.

Mi hija con autismo severo ya es adolescente, y cuando crees que ya has pasado por tantas etapas duras, escaladas, subidas y bajadas, y parece que todo queda en el, más o menos, mejor orden que se puede tener con alguno de estos seres tan especiales, de repente, de nuevo aparecen los gritos, la salivación excesiva, los golpes ... y los nervios se vuelven a disparar ... y la adrenalina se esparce por todas partes, y ... gritas, sí, ¡¡¡gritas!!!

Porque el tiempo no pasa en vano, y el cansancio cada vez es mayor.

A pesar de ello, celebro ver cómo mi hija va hacia arriba, y como, a pesar de estos duros episodios cotidianos, la ves más templada, porque sé de muchos padres, con hijos con autismo ya adultos, que diariamente pasan su calvario personal ... y parece que nunca tenga fin.

No, no es fácil convivir con el autismo ...
 

16 de nov. 2017

CAMINAR BLAU © - CAMINAR AZUL ©




Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 

Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
 

**************************** 

Me podría dar igual
que este otoño fuera primavera
o, el crudo invierno,
un verano caluroso y bochornoso,
mientras pudiera buscar,
a través del cristal bien pulido,
las huellas de tu caminar azul
por las aceras de la imaginación.

Créetelo,
que todavía puedo creer
que llegarás a decirme
como te sientes de fiel a los silencios
y fiel al más inhóspito de tu mundo,
así como,
qué clase de amor puedes sentir hacia mí,
aunque con tu sonrisa
te delatas
y con tu mirada
cubres toda rendija.

 

“DRETS RESERVATS – DERECHOS RESERVADOS”