28 d’abr. 2013

RUTINA?




Barcelona, abril 2013 

Sembla que ens agrada la rutina de cada dia, no en va, no deixem de ser personatges rutinaris: cada dia llevar-nos mig adormits, la primera rentada de cara, el primer cafetet, la mateixa cara de mal averany i els mateixos primers indicis d’estar fins els nassos. 

Però així som i així anem, caminant darrere les passes del dia abans, gairebé mai al davant, mai no pensem en avançar-nos a la rutina del dia a dia. 

Esclar que és cert que és complicat rompre-la. Aquesta rutina és enganxifosa i no et dóna pràcticament cap respir. 

De camí a la feina, si vas en cotxe, les notícies depriments, si vas a peu quan et creues amb la gent amb el mateix rictus seriós de cada dia. 
 
Més d’un segur que ni se n’adona que està repetint el mateix que va fer el dia anterior:

La primera rentada de cara que pràcticament no serveix per espavilar. El mateix cafè o altra beguda calenta per despertar i que ni tan sols te n’adones que t’estàs prenent.

Després ve l’anar pels mateixos carrers fins a la feina, creuar-te amb la mateixa gent seriosa o altres nous amb la mirada perduda i el rictus seriós, les notícies depriments del dia a dia, o aquella música en la que ni tan sols ens fixem. 

I així dia rere dia, com una redundància perpètua, com si fóssim robots programats per aquesta rutina que no decau dia a dia. 

Potser sigui el moment, ara que tot està tan complicat, de mirar de tornar a treure aquell pèl de bon humor i clarificar el dia amb un ànim renovat. 
 
 

Com? A saber... sobretot deixant-nos de banda la buidor dels fets polítics, econòmics i socials actuals. També pensant que encara hi som i que mentre estiguem per aquí potser podem fer alguna cosa per canviar aquesta sensació estranya amb un regust acidulat, però sobretot, perquè n’estic convençut que si tornem a treure aquell somrís que vaig reivindicar ja fa uns dies en un altre article personal meu i ens creuem amb la rutina diària amb un pic de llum a les nostres closques, de ben segur que anirem amb una altra cara pel món. 

Serà qüestió d’aprofitar els moments més dolços, o bé cercar-los:
 
 

El de la llum que va aclarint el nou dia, el de saber que encara ets viu, que tens casa, família, amics o senzillament algú amb qui compartir els secrets de la teva vida, que tens cotxe, pots escoltar música, tens una flassada amb la que cobrir-te si t’agafa fred o un aire condicionat o només un ventilador per poder apaivagar la calor de l’estiu. Que pots menjar pràcticament cada dia i tens metges (de moment, també encara) als hospitals públics no massa lluny de casa o medicaments si et poses malalt...

Si realment hem pensat en això, perquè no deixem de banda el pessimisme?
 
 

Us puc assegurar que hi ha molts que no tenen res de res de tot això que acabo de nombrar i que tenen una alegria per viure el dia a dia, malgrat viure en la misèria o en l'abandonament de la resta, no només de la societat, sinó del món sencer.

No és cert que ja n’hi ha prou de mirar cap avall?
 

****************************************************



Barcelona, abril 2013

Parece que nos gusta la rutina de cada día, no en vano, no dejamos de ser personajes rutinarios: cada día levantarnos medio dormidos, el primer lavado de cara, el primer cafetetito, la misma cara de mal agüero y los mismos primeros indicios de estar hasta las narices.

Pero así somos y así vamos, caminando detrás de los pasos del día anterior, casi nunca delante, nunca pensamos en adelantarnos a la rutina del día a día.

Claro que es cierto que es complicado romper la misma. Esta rutina es pegajosa y no te da prácticamente ningún respiro.

De camino al trabajo, si vas en coche, las noticias deprimentes, si vas a pie cruzándote con la gente con el mismo rictus serio de cada día.

Más de un seguro que ni se da cuenta que está repitiendo lo mismo que hizo el día anterior:
el primer lavado de cara que prácticamente no sirve para espabilar. El mismo café u otra bebida caliente para despertar y que ni siquiera te das cuenta que te estás tomando.

Luego viene el ir por las mismas calles hasta el trabajo, cruzarte con la misma gente seria u otros nuevos con la mirada perdida y el rictus serio, las noticias deprimentes del día a día, o aquella música en la que ni siquiera nos fijamos.



Y así día tras día, como una redundancia perpetua, como si fuéramos robots programados para esta rutina que no decae día a día.

Quizás sea el momento, ahora que todo está tan complicado, de tratar de volver a sacar ese pelo de buen humor y clarificar el día con un ánimo renovado.

¿Cómo? A saber... sobre todo dejándonos de lado el vacío de los hechos políticos, económicos y sociales actuales. También pensando que todavía somos y que mientras estemos por aquí quizás podemos hacer algo para cambiar esa sensación extraña con un sabor acidulado, pero sobre todo, porque estoy convencido de que si volvemos a sacar aquella sonrisa que reeivindiqué ya hace unos días en otro artículo personal y nos cruzamos en la rutina diaria con un pico de luz en nuestras cabezas, seguro que iremos con otra cara por el mundo.

 




Será cuestión de aprovechar los momentos más dulces, o bien buscarlos:
El de la luz que va aclarando el nuevo día, el saber que todavía estás vivo, que tienes casa, familia, amigos o simplemente alguien con quien compartir los secretos de tu vida, que tienes coche, puedes escuchar música, tienes una manta con la que cubrirte si tienes frío o un aire acondicionado o sólo un ventilador para poder apaciguar el calor del verano. Que puedes comer prácticamente cada día y tienes médicos (de momento, también todavía) en los hospitales públicos no demasiado lejos de casa o medicamentos si te pones enfermo...

Si realmente hemos pensado en eso, ¿por qué no dejamos de lado el pesimismo?

Os puedo asegurar que hay muchos que no tienen nada de nada de todo esto que acabo de nombrar y que tienen una alegría para vivir el día a día, a pesar de vivir en la miseria o en el abandono del resto, no sólo de la sociedad, sino del mundo entero.

No es cierto que ya es suficiente de mirar hacia abajo?


24 d’abr. 2013

PASSIONALS - PASIONALES



 
 
De bell nou
s'ha encès una foguera
quan he passat a prop teu.
És veritablement incommensurable
sentir sempre les teves humitats,
ja que els colors apagats es revifen
i l'alè del meu sexe remuga sense pausa
mentre la font deixa d'enterbolir-se
per esdevenir translúcida.
Increïble.
No sé com expressar-te
el que el meu cervell imagina:
desitjos perversos, mirada avall,
avergonyida...
i milers d'imatges encalentides:
passionals.

 
***********************************************


De nuevo
se ha encendido una hoguera
cuando he pasado cerca de ti.
Es verdaderamente inconmensurable
sentir siempre tus humedades,
puesto que los colores apagados se reavivan
y el aliento de mi sexo rumia sin pausa,
mientras la fuente deja de enturbiarse
para convertirse translúcida.
Increíble.
No sé cómo expresarte
lo que mi cerebro imagina:
deseos perversos, mirada abajo,

avergonzada...
y miles de imágenes recalentadas:
pasionales.




 

18 d’abr. 2013

ENYOR INDEFINIT - AÑORANZA INDEFINIDA



“A Mallorca”

Jo t’escoltava
sempre, sempre, sempre.
Per amunt i per avall
preciosa meva.
Jo t’escoltava.

Un pas enrere,
un joc de més a més.
Les teves mars cromades,
la teva força.

 I volia arrapar-me a tu
mentre jugava
amb la teva arena blanca,
immaculada,
daurada amb llampecs de sol.

 Silencis imprecisos,
amagats, exclusius.
Les teves olors immenses,
la teva llum.

Ara he escoltat
el temps, el temps, el temps.
De principi a final
dolça meva
... I et tinc enyor indefinit.

******************************

 “A Mallorca”

Yo te escuchaba
siempre, siempre, siempre.
Por arriba y por abajo
preciosa mía,
yo te escuchaba.

Un paso atrás,
un juego de más a más.
Tus mares cromadas,
tu fuerza.

Y quería agarrarme a ti
mientras jugaba
con tu arena blanca,
inmaculada,
dorada con destellos de sol.

Silencios imprecisos,
escondidos, exclusivos.
Tus olores inmensos,
tu luz.

Ahora he escuchado
el tiempo, el tiempo, el tiempo.
De principio a fin,
dulce mía

... Y te tengo añoranza indefinida
.

Barcelona, abril 2013






15 d’abr. 2013

EN COLOR O EN BLANC I NEGRE? - ¿EN COLOR O EN BLANCO Y NEGRO?




Barcelona, abril 2013  

Només fa un parell de dies que es va morir la “Saritísima”, per alguns l'esperpent, per  altres la súper-estrella, i per altres... mmm deixem-ho. 

La meva àvia, que ja fa uns quants anys que va fer el traspàs li'n deia la Sara Montier i ja quan la véiem junts per televisió, ella mateixa es preguntava quants anys en tindria aquesta dona perquè -La Sara Montier ya es vieja, ya, no sé cuántos años tiene pero ya es vieja- 

Esclar, persona que no diu l'edat, conjetures de tota mena... També passava el mateix amb la Lola d'España, per la meva àvia la “Lola Flore”. 
 
 

I ara em vénen a la ment altres moments amb la meva àvia, quan els diumenges anava a casa seva a dinar aquell arròs tan meravellós, i tot just abans ens assèiem a veure el Telediario mentre el deixava reposar just el temps precís perquè no es covés. 

Aleshores, i mira que fa de temps d'allò, ja es veien imatges de guerres, de terrorisme, del Papa, etc, etc. i la meva àvia ja exclamava -¡qué mal que está todo! ¡Parece que ya se acerca el fin del Mundo! ¡Qué desastre! El hambre, los pobres-, pobreta, ella era sorda i només mirava i... s'espantava del que veia. 

Sé que eren altres temps, que en aquella època només hi havia dos canals i que tot es veia en blanc i negre, sí... i la meva àvia deia que allò era ¡la fi del Món! 

¡Mumareta! aleshores, ara què coi veiem per la tele? 

Doncs el mateix però en color:
La de la sang del terrorisme, guerres, accidents de trànsit, etc, que a qualsevol hora ens posen a les notícies o altres programes televisius de manera absolutament abusiva i sense avisar, ni molt menys pensar, en quina edat pot tenir el televident segons la franja horària... no és normal que hàgim vist execucions de líders asiàtics, linxaments de líders africans, pilotes de goma que rebenten ulls, etc.
 
 

També el color del foc, de l’empal·lidir dels desnonats, el color de la pobresa, el color i dolor de la fam arreu del Món... etc, etc. 

És això la fi del Món en colors? 

*****************************************************************
 
 

Parlant de colors i del color de la sang, voldria fer esment especial a que enguany es compleixen 50 anys de la fundació de l'Associació de Voluntaris Donants de Sang de l'Hospital de Sant Pau, una associació que treballa de manera altruista i humanitària en la cerca de donants d'un “producte” que només nosaltres mateixos podem donar.


Aprofito per a enviar-los una salutació i una gran felicitació i enhorabona i desitjar-los que no deixin de treballar i que trobin el màxim suport i ajuts tant institucionals com privats i molts, molts donants per a contribuir a la boníssima causa a la que es dediquen.
 



 

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

 



Barcelona, abril 2013 

Sólo hace un par de días que se murió "Saritísima", para algunos el esperpento, para otros la súper-estrella, y para otros... mmm dejémoslo.

Mi abuela, que ya hace unos cuantos años que hizo el traspaso la llamaba Sara Montier y ya cuando la veíamos juntos por televisión, ella misma se preguntaba cuántos años tendría esta mujer porque -Sara Montier ya es vieja, yo no sé cuántos años tiene pero ya es vieja-

Claro, persona que no dice la edad, conjeturas de todo tipo... También ocurría lo mismo con Lola de España, para mi abuela la "Lola Flore".
 


Y ahora me viene a la mente otros momentos con mi abuela, cuando los domingos iba a su casa a comer ese arroz tan maravilloso, y justo antes nos sentábamos a ver el Telediario mientras lo dejaba reposar justo el tiempo preciso para que no se pasara.

Entonces, y mira que ya hace tiempo de aquello, ya se veían imágenes de guerras, de terrorismo, del Papa, etc, etc. y mi abuela ya exclamaba -¡qué mal que está todo! Parece que ya se acerca ¡el fin del Mundo! ¡qué desastre! El hambre, los pobres-, la pobre, ella era sorda y sólo miraba y... se asustaba de lo que veía.

Sé que eran otros tiempos, que en aquella época sólo había dos canales y que todo se veía en blanco y negro, sí... y mi abuela decía que aquello era ¡el fin del Mundo!

¡Madre mía! entonces, ahora ¿qué demonios vemos por la tele?

Pues lo mismo pero en color:
La de la sangre del terrorismo, guerras, accidentes de tráfico, etc, que a cualquier hora nos ponen en las noticias u otros programas televisivos de manera absolutamente abusiva y sin avisar, ni mucho menos pensar, en qué edad puede tener el televidente según la franja horaria... no es normal que hayamos visto ejecuciones de líderes asiáticos, linchamientos de líderes africanos, pelotas de goma que revientan ojos, etc.



 

También el color del fuego, del palidecer de los desahuciados, el color de la pobreza, el color y dolor del hambre en todo el Mundo... etc, etc.

Es esto el fin del Mundo en colores?

*************************************************************





Hablando de colores y del color de la sangre, quisiera hacer mención especial a que este año se cumplen 50 años de la fundación de la Asociación de Voluntarios Donantes de Sangre del Hospital de Sant Pau, una asociación que trabaja de manera altruista y humanitaria en la búsqueda de donantes de un "producto" que sólo nosotros mismos podemos dar.

http://www.donantsbcn.org/ca


Aprovecho para enviarles un saludo y una gran felicitación y enhorabuena y desearles que no dejen de trabajar y que encuentren el máximo apoyo y ayudas tanto institucionales como privadas y muchos, muchos donantes para contribuir a la buenísima causa a la que se dedican.

 
 

 

13 d’abr. 2013

DESDE MI PASADO de "Antonio Fco. Buitrago"

 
 
 
Poesies, relats, humor, gran qualitat.
Més que recomanable.
 
**************************
 
Poesías, relatos, humor, gran calidad.
Más que recomendable.


 

10 d’abr. 2013

GUARDANT RECORDS - GUARDANDO RECUERDOS



Estic guardant records
en la meva ment estranya,
obliquament espessa;
ja que en el fons
em segueixes faltant, com sempre ...

... quan no hi ets...

Són silencis, pauses vespertines
d'una ànima que desitja
les teves notes vives,
aquestes que tan bé fas sonar
amb la teva delicadesa al sentir.

Passa el temps,
el d'aquesta tarda
amb un silenci suprem de vellut,
devorada per trapezis de colors
en una immensa bola de pensaments.

Aquest temps va guardant records
en la meva ment,
estranyament confusa,
ja que en el fons
em segueixes faltant, com sempre...

... Quan no hi ets...
 

********************************************

 
Estoy guardando recuerdos
en mi mente extraña,
oblicuamente espesa;
pues en el fondo
me sigues faltando, como siempre...
 
... cuando no estás...
 
 Son silencios, pausas vespertinas
de un alma que desea
tus notas vivas,
esas que tan bien haces sonar
de tu delicadeza en el sentir.

 Pasa el tiempo,
el de esta tarde
con un silencio supremo de terciopelo,
devorada por trapecios de colores
en una inmensa bola de pensamientos. 

Ese tiempo va guardando
recuerdos en mi mente
extrañamente confusa,
pues en el fondo
me sigues faltando... como siempre... 

... Cuando no estás...

 

Barcelona, abril 2013

6 d’abr. 2013

IRREMEIABLEMENT - IRREMEDIABLEMENTE


 
Potser creus que s'ha acabat
tot?
Ni parlar-ne!
El món segueix donant voltes
i les meves paraules
s’afonen en ell

... Irremeiablement ...
 

******************************

Acaso crees que se ha acabado
todo?
¡Ni hablar!
El mundo sigue dando tumbos
y mis palabras
se hunden en él 

... Irremediablemente...
 
 
Barcelona, abril 2013