6 de maig 2014

ÀGATHA(per la meva germana Helena Pérez Fuster)




  
El passadís és molt llarg i està tènuement il.luminat. Camino de puntetes, m'avanço i espero, amb l'esquena enganxada a la paret, molt quieta, expectant. De seguida, veig el teu cos menut de bebè que s'esforça arrossegant-se per terra, buscant-me. Em trobes: "tat!", i rius, i el teu preciós rostre s'il.lumina amb el meu. Hi torno: m'avanço i m'amago rere les cortines i tu em busques, em segueixes. Juguem juntes, tu i jo.

Després t'aixeco i t'ofereixo les mans, les teves manetes prenen les meves i t'acompanyo a fer petites passes, una rere l'altra, passadís amunt, passadís avall...Caminem juntes, totes dues.

Estàs dreta recolzada a una cadira, el teu cos tremola i jo sóc al teu darrere. No marxaré, et xiuxiuejo, no passarà res, no cauràs, ho estàs fent molt bé...I finalment t'arriba la calma.

Quan plego de treballar, un parell de vespres a la setmana m'apropo a casa teva per estar amb tu, perquè vull ajudar-te. He tancat la carpeta de cop, no sóc capaç de tornar a llegir aquells apunts que et descriuen dolorosament: la mirada fugissera, les paraules que no dius, la laxitud dels teus músculs, el teu índex que no assenyala, la teva indiferència aparent, el caminar tardà...Sento angoixa i por, dolor al pit i a l'estómac, i un únic pensament repetitiu al cap: "que no pateixi, que no pateixi, que no pateixi...".

Sé que encara que no ho puguis expressar ens escoltes, i per això quan estic amb tu et parlo i t'explico coses, tot i que de sobte gires cua i em deixes amb la paraula a la boca. Sé que de vegades et molesta que et toquin, però et robo tots els petons i les abraçades que puc, i les carícies ràpides que no sé si has percebut.

Ara que la distància ens separa- la distància del temps, i de les pròpies responsabilitats i obligacions, i no pas tant la distància física- penso sovint en aquells vespres. I penso, amb recança, que no n'hi ha prou en estimar-te tant com t'estimo, ni en pensar-te a totes hores. No n'hi ha prou. Voldria seguir agafant-te la mà i travessar amb tu camins i deserts, cridar i trencar murs, dibuixar-te unes ales a l'esquena i veure't volar lliure del teu trastorn.

Ets única i fas únics aquells que estan amb tu cada dia, els teus pares lluitadors, i els teus germans, a qui has convertit en persones més madures, sensibles i nobles pel sol fet d'existir. Has esdevingut musa i inspiració de coses molt grans, tu, que sense parlar has provocat un devessall immens de versos plens d'emotivitat i bellesa, que acompanyen i reconforten.


Ara torno de tant en tant a la casa del passadís llarg. Ja no vinc mai sola, les meves nenes se m'arrapen a les cames i cerquen les vostres antigues joguines. Plouen petons i abraçades de benvinguda. Aleshores, de sobte, davant meu, un esguard. Un somriure de gairell, dos ulls enormes que es reflecteixen en els meus. M'has trobat i t'has aturat, em mires i em somrius. Em somrius a mi.

És el meu petit gran triomf.



Helena Pérez Fuster.

30-04-14

8 comentaris:

  1. Gabriel aunque no se todo el catalán que quisiera, creo que lo he entendido casi todo, porque no puede haber mas cariño dentro de unas palabras.Y comparto la frase final, es vuestro gran triunfo tener la gran familia que tenéis.
    El mundo es mejor gracias a gente como vosotros.
    Besso

    ResponElimina
  2. Queridísima Asun.
    Sabes el aprecio que te tengo. ¿Has probado el traductor de más arriba?
    Gracias por tus palabras y por estar siempre.
    Besos dulces

    ResponElimina
  3. Lo de las letras veo esta en los genes, claro que la musaaaaaa es mucha musa.
    mi enhorabuena para la autora y su inspiración

    Antonio

    ResponElimina
    Respostes
    1. Antonio.
      Esa musa da para mucho... y mucho más.
      Abrazos.

      Elimina
  4. Respostes
    1. Als angelets se'ls té una estimació ben especial.
      Besadeta.

      Elimina
  5. Ja ho he dit abans. Boníssim relat!! Emocionant i... ai!! En aquesta família hi ha fusta d'escriptors! :D

    ResponElimina