"Photos by, Oscar Chocano"
Barcelona, juny 2015
Tres vegades he tingut el plaer de veure el Javi aquest any en concert, a part de gaudir de la seva sensibilitat amb les seves col·laboracions en el nostre projecte de sensibilització sobre l'autisme Univers Àgatha.
El concert del passat dissabte 20 de juny a la Sala Fizz va ser, sense desmeréixer en absolut els anteriors, el més intens i en el que l'energia, entusiasme, professionalitat, empenta i força d'un músic de cap a peus va posar en tel·la de judici altres cantautors o músics actuals.
El Javi va demostrar com s'ha de dur un concert de principi a a la fi: sabent-se poseïdor d'un raig de veu potentíssim, sap jugar a modular la veu, no només pujant o baixan la seva intensitat, fins i tot apartant-se del micro i llençant tota aquesta potència a l'aire fent que trontolli tot l'auditori, ja que arriba fins els més amagats racons de la sala.
Altra cosa és el domini sobre l'instrument: també juga amb el que sembla un amor sense defalliment, com és la seva guitarra, a voltes colpejant-la amb força, d'altres baixant la intensitat, pujant i baixant pel màstil amb un gran domini.
L'acarona, l'estima, i li dóna vida a l'instrument amb què s'acompanya.
Després venen les col·laboracions: des del seu generós i humà pare, José Jareño Simón, fins a la meravellosa germana Laura Jareño(quina veu més dolça i melosa!).
També escampa generositat amb tothom qui l'envolta: amics, causes socials, etc.
Gràcies al fruit d'aquesta generositat vam poder gaudir d'un tema cantat per la Mon Feijóo: esplèndida i recomanable de totes totes.
La seva humanitat contagia a qui el coneix i al públic que assisteix als seus concerts; crea complicitat, empatia i, sobretot, molta intensitat, molt sentiment.
Quan abans de cantar el seu darrer tema s'anticipa dient al respectable que no farà bisos perquè ja allarga més el concert per tal de no haver-ne de fer, tothom es pregunta, “però, ja s'acaba?”
i aleshores, en acabar amb un exprimidor, potent, escruixidor “El juego es conmigo”, l'auditori en ple, amb la pell de gallina i pràctivament despentinat pel vendaval Javi Jareño arrenca amb una ovació de gal·la.
No Javi, no t'aturis mai, si us plau: et necessitem sempre amb tota questa energia ben viva.
Barcelona, junio 2015
Tres veces he tenido el placer de ver a Javi este año en concierto, aparte de disfrutar de su sensibilidad con sus colaboraciones en nuestro proyecto de sensibilización sobre el autismo, Univers Àgatha.
El concierto del pasado sábado 20 de junio en la Sala Fizz fue, sin desmerecer en absoluto los anteriores, el más intenso y en el que la energía, entusiasmo, profesionalidad, empuje y fuerza de un músico de pies a cabeza puso en tela de juicio otros cantautores o músicos actuales.
Javi demostró cómo se debe llevar un concierto de inicio a fin: sabiéndose poseedor de un chorro de voz potentísimo, jugando a modular la voz, no sólo subiendo o bajando su intensidad, incluso apartándose del micro y lanzando toda esta potencia al aire, haciendo que se tambalee todo el auditorio, ya que llega hasta los más escondidos rincones de la sala.
Otra cosa es el dominio sobre el instrumento: también juega con lo que parece un amor sin desfallecimiento, como es su guitarra, a veces golpeándola con fuerza, otros disminuyendo la intensidad, subiendo y bajando por el mástil con un gran dominio.
Lo acaricia, lo ama, y le da vida al instrumento con el que se acompaña.
Después vienen las colaboraciones: desde su generoso padre, José Jareño Simón, hasta la maravillosa hermana Laura Jareño (¡qué voz más dulce y melodiosa!).
También derrocha generosidad con todo lo que le rodea: amigos, causas sociales, etc.
Gracias al fruto de esta generosidad pudimos disfrutar de un tema cantado por Mon Feijóo: espléndida y recomendable a toda costa.
Su humanidad contagia a quien lo conoce y al público que asiste a sus conciertos; crea complicidad, empatía y, sobretodo, mucha intensidad, mucho sentimiento.
Cuando antes de cantar su último tema se anticipa diciendo al respetable que no hará bises porque ya alarga más el concierto para no tener que hacerlos, todo el mundo se pregunta, "¿pero ya se acaba?"
y entonces, al terminar con un exprimidor, potente, estremecedor "El juego es conmigo", el auditorio en pleno, con la carne de gallina y prácticamente despeinado por el vendaval Javi Jareño, arranca con una ovación de gala.
No Javi, no te detengas nunca, por favor: te necesitamos siempre con toda esta energía viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada