AQUEST PAÍS, NO - ESTE PAÍS, NO

Barcelona 19 de juliol del 2013

Hi havia una vegada una família nombrosa catalana amb un dels fills discapacitat, i en la que el fill gran havia aprovat la selectivitat amb una molt més que lloable nota.

El nano, tot il·lusionat, ja creia que no tindria problemes en assolir una plaça per fer la carrera que  desitjava des de feia molts anys, a la seva ciutat, però sorprenentment havien apujat la nota de tall i amb tot l'estupor va comprovar que li havien assignat el centre a uns 60 quilòmetres i en una universitat no pública, sinó concertada.

Encara va augmentar molt més el seu estupor quan, una vegada posat en contacte amb el centre, li van comunicar el preu i que al no ser un centre públic, sinó concertat, no hi havia cap mena d'ajudes, ni per família nombrosa, ni tan sols per discapacitat, deixant de banda una possible beca.

Una vegada informat al pare, aquest es va mostrar sorprès per la situació i va tornar telefonar al centre, perquè ja ho sabeu, algunes coses costen de creure i més quan els polítics que estan al poder no fan més que oferir-nos les excel·lències de la nostra terra.

Van tornar a informar-lo de que “ni descomptes per família nombrosa, ni per discapacitats”.

Indignat, no va poder fer més que concertar visita amb el director de l'agència de la seva entitat financera, per tal d'aconseguir alguna mena de finançament.

Si ja parlem de que Espanya, a ulls exteriors -i també interiors-, és un país de “pandereta”, em pregunto en què coi volen que esdevingui la nostra estimada terra catalana.

Si aquest és el país que vostè promou, Sr. Mas, un país que esdevé cada vegada més en una llacuna embrutida, on la consideració i el respecte per la persona, els ajuts pels que realment ho necessiten en els estudis de carreres universitàries, els ajuts per la gent amb problemes, els ajuts pels discapacitats, etc. es van minvant paulatinament, on la cultura estigui subvencionada i els impostos que s'hi apliquin facin que sigui assequible a tothom, on els serveis de la sanitat pública no quedin en evidència degut a les retallades, on, en definitiva, la corrupció i la burla cap al ciutadà i l'apropiació com a pròpia de l'esperit d'identitat i de la sobirania i independentisme com a intent d'aconseguir més i més vots sigui el dia a dia, aleshores, Sr. Mas prefereixo escapar-me, enviar els governants on pertoca, i més aviat independitzar-me d'ell per allunyar-me lluny, ben lluny.

A fi de comptes això ja ho cantava el Sr. Lluís Llach en el seu “Viatge a Ítaca”:

“Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos”

************************************************************************

  

Barcelona 19 de julio de 2013

Había una vez una familia numerosa catalana con uno de los hijos discapacitado, y en la que el mayor había aprobado la selectividad con una mucho más que loable nota.

El chaval, lleno de ilusión, ya creía que no tendría problemas en lograr una plaza para hacer la carrera que deseaba desde hacía muchos años, en su ciudad, pero sorprendentemente habían subido la nota de corte y con todo el estupor comprobó que le habían asignado el centro a unos 60 kilómetros y en una universidad no pública, sino concertada.

Aun aumentó mucho más su estupor cuando, una vez puesto en contacto con el centro, le comunicaron el precio y que al no ser un centro público, sino concertado, no había ningún tipo de ayudas, ni por familia numerosa, ni siquiera por discapacidad, dejando de lado una posible beca.

Una vez informado a su padre, éste se mostró sorprendido por la situación y volvió llamar al centro, porque ya lo sabéis, algunas cosas cuestan de creer y más cuando los políticos que están en el poder no hacen más que ofrecernos las excelencias de nuestra tierra.

Volvieron a informarle de que "ni descuentos por familia numerosa, ni por discapacitados".

Indignado, no pudo hacer más que concertar visita con el director de la agencia de su entidad financiera, para conseguir algún tipo de financiación.

Si ya hablamos de que España, a ojos exteriores -y también interiores-, es un país de "pandereta", me pregunto en qué demonios quieren que se convierta nuestra querida tierra catalana.

Si este es el país que usted promueve, Sr. Mas, un país que se convierte cada vez más en una laguna embrutecida, donde la consideración y el respeto por la persona, las ayudas para los que realmente lo necesitan en los estudios de carreras universitarias, las ayudas para la gente con problemas, las ayudas para los discapacitados, etc. se van disminuyendo paulatinamente, donde la cultura esté subvencionada y los impuestos que se apliquen hagan que sea asequible a todos, donde los servicios de la sanidad pública no queden en evidencia debido a los recortes, donde, en definitiva, la corrupción y la burla hacia el ciudadano y la apropiación como propia del espíritu de identidad y de la soberanía e independentismo como intento de conseguir más y más votos esté en el día a día, entonces, Sr. Mas prefiero escaparme, enviar los gobernantes donde corresponde, y más bien independizarse de él para alejarme lejos, muy lejos.

A fin de cuentas esto ya lo cantaba el Sr. Lluís Llach en su "Viaje a Ítaca":

"Más lejos, tenéis que ir más lejos

de los árboles caídos que os aprisionan

y cuando los hayáis ganado

tened bien presente no deteneros "