Frank Zappa

FRANK ZAPPA

"Tants llibres, tan poc temps"

******************************
"Tantos libros, tan poco tiempo"

******************************
"So many books, so little time"

3 de set. 2016

DECISIÓ ENCERTADA © - DECISIÓN ACERTADA ©




"Per a la Valen"

Estava radiant, plena de felicitat, ulls brillants, el cor li bategava al compàs de l’alegria per la decisió encertada, de la placidesa d'haver fet el que li rondava pel cap des de feia molt de temps i que mai s'havia atrevit a donar el pas definitiu, aquell que fins que no es fa et genera dubtes i més dubtes, incerteses darrere d'incerteses. 

          Però per fi ja tenia una pròpia llar; de lloguer esclar, però una pròpia llar, de moment, per uns quants anys. Una llar on poder començar una nova vida sense haver d'estar pendent dels veïns que fins ara havia tingut, carques i porcs que gairebé cada dia li llençaven papers, burilles, miques de pa, la brossa que escombraven, taps d'ampolles, roba bruta, escopinades, condons usats, merda i més merda amb total falta de respecte, a la seva menuda terrasseta. 

          S'havia acabat aquell turment, com el de no poder convidar a ningú a casa a sopar i petar la xerrada fins a altes hores de la matinada perquè el veí del costat l'havia amenaçada en cridar a la policia, degut a l'enrenou que feien les seves rialles... Pobra, ni tan sols la deixaven riure els caps de setmana amb els amics. 

          Tampoc rebria més cops a la paret del mateix veí quan estudiava piano a les hores permeses: no, això tampoc ho podia fer. 

          I no hauria de pagar tants diners pel lloguer d'una cofurna que havia hagut de pintar i repintar més d'una vegada, sense habitació, ja que el menjador que connectava amb la cuina s'havia convertit en dormitori a la vegada. 

          Això sí, sempre havia mantingut aquell piset, si així es podia anomenar, ben net i polit, un pisot que semblava que tenia més anys dels que realment tenia la finca. 

          Sí, per fi s'havia desempallegat d'aquell habitatge que havia estat uns quants anys pagant excessivament a una propietària usurera i irascible... Per fi!!! 

          Però el deixar un lloc on has estat vivint durant bastant temps també deixa penes i recances: alguns veïns que la van ajudar i d'altres que es van fer autèntics amics i amb qui voldria mantenir aquesta amistat per sempre...  

          Mare de Déu! Com havia pogut estar tants anys en aquell antro sense donar el pas definitiu? Això no és més que l'incertesa. Aquella por al desconegut, al fracàs. Al més val quedar-se amb el que ja tens no sigui que et donin gat per llebre. 

          Exacte, exultant, aquesta és la millor expressió per indicar com es trobava en aquests moments. Per fi un piset amb dues habitacions, cuina, menjador, traster amb bugaderia i un cel obert on poder estendre la roba sense por a que li caigués res dels punyeters veïns del damunt seu. 

          Un bany nou i blanc, net i ple de plantetes, amb prestatgets i calaixets on poder dipositar les colònies i perfums, pastilles de sabó, arracades, etc.  

          I calefacció centralitzada, res d'estufetes o radiadors d'aquells que en qualsevol moment et fan saltar els ploms... Oh, què bé! 

          L'única pega era que es trobava a uns quants quilòmetres de la ciutat on havia viscut i on treballa; però tant se val, agafar el tren, endur-se un llibre per llegir durant el llarg trajecte i deixar-se anar sense impaciència. Sensacions noves, canvis de rutines a la vegada divertides. Sí, ara viurà a poble, però no importa, és un poble/ciutat perquè hi ha de tot: restaurants, súpers, bars, places, parcs i jardins, biblioteca, rambleta... 

          Avui, a més, és un dia especial. Uns dels veïns amb qui havia contret molta amistat i confiança, de l'escala que acabava de deixar, la venien a visitar i es quedaven a dinar i s'havia passat gairebé tota la nit en vetlla pensant en la visita: els agradarà el piset? Què compro per fer un aperitiu? Vindran amb la nena? Quin dinar els agradarà? Puc comprar menjar preparat... No, faig una amanida i una miqueta de carn. Ai! No sé què fer! Ja ho tinc! Dinarem i després els duré a donar una volta pel poble, segur que els agradarà molt. 

          Havia posat detallets als prestatges, fotos fetes per ella, dibuixos també fets per ella, perquè és molt bona il·lustradora, en sap molt de pintar, així com de tocar i ensenyar a tocar el piano... Però avui no caldrà que els hi toqui cap peça, avui xerraran, veuran la casa i després passejaran pel poble. 

          Era ja mig matí i va decidir asseure's al sofà mentre esperava l'arribada dels seus amics. Primer va encendre la mini-cadena, va posar aquell cd de l'Ella Fitzgerald i en Louis Armstrong que tant li agradava i va tancar els ulls. 

          Uns segons i va sonar el timbre. Es va llevar mig atordida, amb un petit somriure als llavis, i tot fregant-se els ulls es va dirigir com un autòmat cap a la porta d'entrada...

          Però quan la va obrir: una sobtada sensació d’estupefacció i una suor freda amb tremolor de tot el cos es va apoderar d'ella. Eren els veïns vells i carques de l'escala que havia deixat els qui es trobaven a l'altra banda de la porta! Ell amb els seu bigotet i la mirada menuda i ella, la seva dona, encorbada i amb cara de pomes agries. Li van demanar perquè sempre feia tant enrenou, que els molestava molt, ells que eren uns veïns que mai es ficaven amb els altres. 

            Aleshores va empentar instintivament al senyor del bigoti, va apartar la senyora encorbada i quan va poder veure la totalitat del replà, es va adonar que era el de l'antiga escala, va donar un crit des del més profund de les seves entranyes i va caure desmaiada en rodó al terra...
 

****************************************************************

 
"Para Valen"
 
Estaba radiante, llena de felicidad, ojos brillantes, el corazón le latía al compás de la alegría por la decisión acertada, de la placidez de haber hecho lo que le rondaba por la cabeza desde hacía mucho tiempo y que nunca se había atrevido a dar el paso definitivo, lo que hasta que no se hace te genera dudas y más dudas, incertidumbres tras incertidumbres. 

Pero por fin ya tenía un propio hogar; de alquiler claro, pero un propio hogar, de momento, por unos cuantos años. Un hogar donde poder empezar una nueva vida sin tener que estar pendiente de los vecinos que hasta ahora había tenido, carcas y cerdos, que casi cada día le tiraban papeles, colillas, migas de pan, la basura que barrían, tapones de botellas, ropa sucia, escupitajos, condones usados, mierda y más mierda, con total falta de respeto, a su pequeña terracita. 

Se había acabado aquel tormento, como el de no poder invitar a nadie a casa a cenar y charlar hasta altas horas de la madrugada porque el vecino de al lado le había amenazado en llamar a la policía, debido al revuelo que hacían sus risas... Pobre, ni siquiera la dejaban reír los fines de semana con los amigos. 

Tampoco recibiría más golpes en la pared del mismo vecino cuando estudiaba piano en las horas permitidas: no, esto tampoco podía hacerlo. 

Y no tendría que pagar tanto dinero por el alquiler de un cuchitril que había tenido que pintar y repintar más de una vez, sin habitación, ya que el comedor que conectaba con la cocina se había convertido en dormitorio a la vez. 

Eso sí, siempre había mantenido aquel pisito, si así se podía llamar, bien limpio y pulido, un pisote que parecía que tenía más años de los que realmente tenía la finca. 

Sí, por fin se había librado de aquella vivienda que había estado pagando excesivamente durante varios años a una propietaria usurera e irascible... ¡¡¡Por fin!!! 

Pero el dejar un lugar donde has estado viviendo durante bastante tiempo también deja penas y pesares: algunos vecinos que la ayudaron y otros que se hicieron auténticos amigos y con quien quisiera mantener esta amistad para siempre... 

¡Virgen! ¿Cómo había podido estar tantos años en aquel antro sin dar el paso definitivo? Esto no es más que la incertidumbre. Ese miedo a lo desconocido, al fracaso. Al más vale quedarse con lo que ya tienes no sea que te den gato por liebre. 

Exacto, exultante, esta es la mejor expresión para indicar cómo se encontraba en esos momentos. Por fin un pisito con dos habitaciones, cocina, comedor, trastero con lavandería y un cielo abierto donde poder tender la ropa sin miedo a que le cayera nada de los puñeteros vecinos de encima suyo. 

Un baño nuevo y blanco, limpio y lleno de plantitas, con pequeños estantes y cajones donde poder depositar las colonias y perfumes, pastillas de jabón, pendientes, etc. 

Y calefacción centralizada, nada de estufita o radiadores de aquellos que en cualquier momento te hacen saltar los plomos... ¡Oh, qué bien! 

La única pega era que se encontraba a unos cuantos kilómetros de la ciudad donde había vivido y donde trabaja; pero no importa, coger el tren, llevarse un libro para leer durante el largo trayecto y soltarse sin impaciencia. Sensaciones nuevas, cambios de rutinas a la vez divertidas. Sí, ahora vivirá en el pueblo, pero no importa, es un pueblo/ciudad porque hay de todo: restaurantes, súpers, bares, plazas, parques y jardines, biblioteca, ramblita... 

Hoy, además, es un día especial. Unos de los vecinos con quien había contraído mucha amistad y confianza, de la escalera que acababa de dejar, la venían a visitar y se quedaban a comer y se había pasado casi toda la noche en vela pensando en la visita: ¿Les gustará el pisito? ¿Qué compro para hacer un aperitivo? ¿Vendrán con la niña? ¿Qué comida les gustará? Puedo comprar comida preparada... No, hago una ensalada y algo de carne. ¡Ay! ¡No sé qué hacer! ¡Ya lo tengo! Comeremos y luego los llevaré a dar una vuelta por el pueblo, seguro que les gustará mucho. 

Había puesto detallitos en los estantes, fotos tomadas por ella, dibujos también hechos por ella, porque es muy buena ilustradora, sabe mucho de pintar, así como de tocar y enseñar a tocar el piano... Pero hoy no será necesario que los toque ninguna pieza, hoy charlarán, verán la casa y luego pasearán por el pueblo. 

Era ya media mañana y decidió sentarse en el sofá mientras esperaba la llegada de sus amigos. Primero encendió la mini-cadena, puso aquel cd del Ella Fitzgerald y Louis Amstrong que tanto le gustaba y cerró los ojos. 

Unos segundos y sonó el timbre. Se levantó medio aturdida, con una pequeña sonrisa en los labios, y frotándose los ojos se dirigió como un autómata hacia la puerta de entrada... 

Pero cuando la abrió: una repentina sensación de estupefacción y un sudor frío con temblor de todo el cuerpo se apoderó de ella ¡Eran los vecinos viejos y carcas de la escalera que había dejado los que se encontraban al otro lado de la puerta! Él con su bigotito y la mirada pequeña y ella, su mujer, encorvada y con cara agriada. Le pidieron por qué siempre hacía tanto revuelo, que les molestaba mucho, ellos que eran unos vecinos que nunca se metían con los demàs. 

Entonces empujó instintivamente al señor del bigote, apartó la señora encorvada y cuando pudo ver la totalidad del rellano, se dio cuenta que era el de la antigua escalera, dio un grito desde lo más profundo de sus entrañas y cayó desmayada en redondo al suelo...



"Tots els drets reservats" - "Todos los derechos reservados"



 

2 comentaris:

  1. Grazie mile,Gabriel.......Quina sensació de La Dimensió Desconeguda m´ha deixat el teu relat! Abraçades-aferrades-montonasssos de petons a tota la família del tercer tercera al complert!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada, recordes que ho vam parlar quan et vam visitar?
      Molts petons.

      Elimina