28 d’abr. 2013

RUTINA?




Barcelona, abril 2013 

Sembla que ens agrada la rutina de cada dia, no en va, no deixem de ser personatges rutinaris: cada dia llevar-nos mig adormits, la primera rentada de cara, el primer cafetet, la mateixa cara de mal averany i els mateixos primers indicis d’estar fins els nassos. 

Però així som i així anem, caminant darrere les passes del dia abans, gairebé mai al davant, mai no pensem en avançar-nos a la rutina del dia a dia. 

Esclar que és cert que és complicat rompre-la. Aquesta rutina és enganxifosa i no et dóna pràcticament cap respir. 

De camí a la feina, si vas en cotxe, les notícies depriments, si vas a peu quan et creues amb la gent amb el mateix rictus seriós de cada dia. 
 
Més d’un segur que ni se n’adona que està repetint el mateix que va fer el dia anterior:

La primera rentada de cara que pràcticament no serveix per espavilar. El mateix cafè o altra beguda calenta per despertar i que ni tan sols te n’adones que t’estàs prenent.

Després ve l’anar pels mateixos carrers fins a la feina, creuar-te amb la mateixa gent seriosa o altres nous amb la mirada perduda i el rictus seriós, les notícies depriments del dia a dia, o aquella música en la que ni tan sols ens fixem. 

I així dia rere dia, com una redundància perpètua, com si fóssim robots programats per aquesta rutina que no decau dia a dia. 

Potser sigui el moment, ara que tot està tan complicat, de mirar de tornar a treure aquell pèl de bon humor i clarificar el dia amb un ànim renovat. 
 
 

Com? A saber... sobretot deixant-nos de banda la buidor dels fets polítics, econòmics i socials actuals. També pensant que encara hi som i que mentre estiguem per aquí potser podem fer alguna cosa per canviar aquesta sensació estranya amb un regust acidulat, però sobretot, perquè n’estic convençut que si tornem a treure aquell somrís que vaig reivindicar ja fa uns dies en un altre article personal meu i ens creuem amb la rutina diària amb un pic de llum a les nostres closques, de ben segur que anirem amb una altra cara pel món. 

Serà qüestió d’aprofitar els moments més dolços, o bé cercar-los:
 
 

El de la llum que va aclarint el nou dia, el de saber que encara ets viu, que tens casa, família, amics o senzillament algú amb qui compartir els secrets de la teva vida, que tens cotxe, pots escoltar música, tens una flassada amb la que cobrir-te si t’agafa fred o un aire condicionat o només un ventilador per poder apaivagar la calor de l’estiu. Que pots menjar pràcticament cada dia i tens metges (de moment, també encara) als hospitals públics no massa lluny de casa o medicaments si et poses malalt...

Si realment hem pensat en això, perquè no deixem de banda el pessimisme?
 
 

Us puc assegurar que hi ha molts que no tenen res de res de tot això que acabo de nombrar i que tenen una alegria per viure el dia a dia, malgrat viure en la misèria o en l'abandonament de la resta, no només de la societat, sinó del món sencer.

No és cert que ja n’hi ha prou de mirar cap avall?
 

****************************************************



Barcelona, abril 2013

Parece que nos gusta la rutina de cada día, no en vano, no dejamos de ser personajes rutinarios: cada día levantarnos medio dormidos, el primer lavado de cara, el primer cafetetito, la misma cara de mal agüero y los mismos primeros indicios de estar hasta las narices.

Pero así somos y así vamos, caminando detrás de los pasos del día anterior, casi nunca delante, nunca pensamos en adelantarnos a la rutina del día a día.

Claro que es cierto que es complicado romper la misma. Esta rutina es pegajosa y no te da prácticamente ningún respiro.

De camino al trabajo, si vas en coche, las noticias deprimentes, si vas a pie cruzándote con la gente con el mismo rictus serio de cada día.

Más de un seguro que ni se da cuenta que está repitiendo lo mismo que hizo el día anterior:
el primer lavado de cara que prácticamente no sirve para espabilar. El mismo café u otra bebida caliente para despertar y que ni siquiera te das cuenta que te estás tomando.

Luego viene el ir por las mismas calles hasta el trabajo, cruzarte con la misma gente seria u otros nuevos con la mirada perdida y el rictus serio, las noticias deprimentes del día a día, o aquella música en la que ni siquiera nos fijamos.



Y así día tras día, como una redundancia perpetua, como si fuéramos robots programados para esta rutina que no decae día a día.

Quizás sea el momento, ahora que todo está tan complicado, de tratar de volver a sacar ese pelo de buen humor y clarificar el día con un ánimo renovado.

¿Cómo? A saber... sobre todo dejándonos de lado el vacío de los hechos políticos, económicos y sociales actuales. También pensando que todavía somos y que mientras estemos por aquí quizás podemos hacer algo para cambiar esa sensación extraña con un sabor acidulado, pero sobre todo, porque estoy convencido de que si volvemos a sacar aquella sonrisa que reeivindiqué ya hace unos días en otro artículo personal y nos cruzamos en la rutina diaria con un pico de luz en nuestras cabezas, seguro que iremos con otra cara por el mundo.

 




Será cuestión de aprovechar los momentos más dulces, o bien buscarlos:
El de la luz que va aclarando el nuevo día, el saber que todavía estás vivo, que tienes casa, familia, amigos o simplemente alguien con quien compartir los secretos de tu vida, que tienes coche, puedes escuchar música, tienes una manta con la que cubrirte si tienes frío o un aire acondicionado o sólo un ventilador para poder apaciguar el calor del verano. Que puedes comer prácticamente cada día y tienes médicos (de momento, también todavía) en los hospitales públicos no demasiado lejos de casa o medicamentos si te pones enfermo...

Si realmente hemos pensado en eso, ¿por qué no dejamos de lado el pesimismo?

Os puedo asegurar que hay muchos que no tienen nada de nada de todo esto que acabo de nombrar y que tienen una alegría para vivir el día a día, a pesar de vivir en la miseria o en el abandono del resto, no sólo de la sociedad, sino del mundo entero.

No es cierto que ya es suficiente de mirar hacia abajo?


8 comentaris:

  1. Me parece la única postura para no vivir amargado,como dice el refrán:
    al mal tiempo buena cara, un abrazo amigo

    ResponElimina
    Respostes
    1. José María.
      Siempre más que agradecido cuando te veo en mi blog.
      Un abrazo de todo corazón.

      Elimina
  2. Son en los momentos simples y a veces los pequeños donde se disfruta en grande, solo que a veces dejamos que sea nuestro pesimismo y lo pensamientos negativos los que primen y esto nos colorea de gris el alma.
    Animo y a reír que es gratis y a todos nos luce.
    Un beso

    ResponElimina
    Respostes
    1. La belleza de tus comentarios a mis artículos o poemas son siempre recibidos como un verdadero lujo y placer.
      Mil gracias y mil besos, queridísima amiga.

      Elimina
  3. Gabriel no sabes como me ha gustado esta reflexión, no solo por las palabras, sino por las imágenes, has jugado con ellas no solo para apoyar el texto, sino que aún sin texto, sabríamos qué nos querías decir.
    Para mi es una nueva dimensión en la manera de publicar.
    Ya ves siempre me enseñas algo, y lo más importante es la certeza de que eres una muy buena persona.
    Besos desde Madrid (tu Barcelona se ve preciosa en esas fotos)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaya Asun.
      Tú consigues sacarme los colores ... buena persona... mmm... va a ser que...
      Gracias, muchas gracias siempre por estar entre mis sinsabores.
      Unos besos dulces.

      Elimina
  4. És allò que la vida és del color del vidre amb què es mira... Fixar-nos en les coses bones del dia-que en passen cada dia, i justament en les coses que estem fent en cada moment: tot i que semblen rutinàries, si obrim bé els ulls veurem que en realitat mai no es repeteixen igual. La rutina és al cap. Bravo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quanta raó que tens.
      És cert que no tot és absolutament rutinari, però també és cert que moltes vegades semblem purs autòmats i això ens fa ser cada vegada menys sensibles i més depressius.
      Una besada tendra, filloleta meva.

      Elimina