25 de maig 2016

DE MATINADA © - DE MADRUGADA © (Drets reservats - Derechos reservados)




De matinada, davant de la pantalla,
música suau a través dels altaveus
a baix volum, xiuxiuejos musicals,
 
sentiments dispersos... 

Records:
cinquanta-dos passes endavant,
alguns entre forats, males amistats,
mals vicis, mala metralla pel cos
per culpa de malmesos reptes juvenils,
passes perilloses,  

amistats perilloses. 

He creuat línies inversemblants,
murs infranquejables, pedres de pols blanc,
línies contínues en paral·lel, mons absurds,
línies trencades per falses mentides,
ansietat per un tot d'inexperiència...
el Món mai ha sigut meu,
el Món va estar a punt d'empassar-se’m, 

d’empassar-se’m ... 

La nit es fa cada vegada més i més profunda
i els records continuen com substància etèria:
temps passats, amistats perdudes, -sí, perilloses-
temps de guerres neuronals, trempera inconscient,
somnis d'aiguaneu, soledat cruel, 

sota mínims ... 

El cap continua rodant, rondant la lluna,
somnis compartits, desig, cor, companyia
i fre de falses emocions, plenitud de sentiments,
passió diària, nebuloses d'argent policromat,
carícies, perfums,
delícies, delícies, delícies
i temps il·luminat,

vida ... 

L'alba comença a despuntar:
cinquanta-dos passes cap endins
he viscut i continuaré vivint fins que el cos aguanti,
fins que el cor m'empenyi,
i si us tinc al costat, a prop meu,
amb el teu caminar menut, amb els teus rampells,
amb la teva força vital, amb la teva bellesa natural,
continuaré rondant la lluna de matinada;
sempre la lluna, sempre la matinada, 

la meva gran aliada.
 

**************************************

 
De madrugada, frente a la pantalla,
música suave a través de los altavoces
a bajo volumen, susurros musicales,

sentimientos dispersos ...

Recuerdos:
cincuenta y dos pasos adelante,
algunos entre agujeros, malas amistades,
malos vicios, mala metralla por el cuerpo
por culpa de dañados retos juveniles,
pasos peligrosos,

amistades peligrosas ...

He cruzado líneas inverosímiles,
muros infranqueables, piedras de polvo blanco,
líneas continuas en paralelo, mundos absurdos,
líneas rotas por falsas mentiras,
ansiedad por un todo de inexperiencia ...
el mundo nunca ha sido mío,
el mundo estuvo a punto de
tragárseme,

tragárseme ...

La noche se hace cada vez más y más profunda
y los recuerdos continúan como sustancia etérea:
tiempos pasados, amistades perdidas, -sí, peligrosas-
tiempo de guerras neuronales, vigor inconsciente,
sueños de aguanieve, soledad cruel,

bajo mínimos ...

La cabeza sigue rodando, rondando la luna,
sueños compartidos, deseo, corazón, compañía
y freno de falsas emociones, plenitud de sentimientos,
pasión diaria, nebulosas de plata policromada,
caricias, perfumes,
delicias, delicias, delicias
y tiempo iluminado,

vida ...

El alba empieza a despuntar:
cincuenta y dos pasos hacia adentro
he vivido y continuaré viviendo hasta que el cuerpo aguante,
hasta que el corazón me empuje,
y si os tengo a mi lado, cerca de mí,
con tu pequeño caminar, con tus arrebatos,
con tu fuerza vital, con tu belleza natural,
seguiré rondando la luna de madrugada;
siempre la luna, siempre la madrugada,

mi gran aliada.

 

 

 

 

19 de maig 2016

ESPERA ©


  

Hi ha qui espera el dia,
i espera i espera
que el vent se l'endugui
al no res
o a la llum. 

Hi ha qui espera
i espera i espera. 

Temps abans fou per engolir
ideals verds i immadureses alegres,
somnis estrellats i amors beneïts pel cor,
temprança o acolliment de nous éssers,
flors i natura,
música i el sentir repuntar de l'ànima. 

Hi ha qui no espera aquest moment,
sap que el trobarà,
no tem,
no plora,
no esmicola els segons
que poden ser com petits grumolls de temps,
com pauses de glòria. 

Hi ha qui diu que el més bonic
és el despertar de cada dia
perquè et sents que ets viu
i saps que hi ets
i ho vols aprofitar,
malgrat que les estrelles esperen
i el firmament aguaita
que el polsim de tots nosaltres
acabi convertint-se en milions de molècules
per generar noves energies. 

Hi ha qui espera
i espera i espera. 

*****************************

Hay quien espera el día,
y espera y espera
que el viento se lo lleve
a la nada
o a la luz.

Hay quien espera
y espera y espera.

Tiempo antes fue para tragar
ideales verdes y inmadurezas alegres,
sueños estrellados y amores bendecidos por el corazón,
templanza o acogida de nuevos seres,
flores y naturaleza,
música y el sentir repuntar del alma.

Hay quien no espera ese momento,
sabe que lo encontrará,
no teme,
no llora,
no desmenuza los segundos
que pueden ser como pequeños grumos de tiempo,
como pausas de gloria.

Hay quien dice que lo más bonito
es el despertar de cada día
porque te sientes que estás vivo
y sabes que estás
y lo quieres aprovechar,
aunque las estrellas esperan
y el firmamento aguarda
que el polvillo de todos nosotros
acabe convirtiéndose en millones de moléculas
para generar nuevas energías.

Hay quien espera
y espera y espera.

 

 

9 de maig 2016

SILENCIS © - SILENCIOS ©



No,
perquè?
Em sorprens!
Jo et vull així.
No, no em diguis que no,
però parla'm
amb els teus ulls,
els teus silencis...
Parla'm
amb la teva serenor,
els teus misteris,
els teus silencis. 

Parla'm. 

Jo també ho faré
com sempre,
a cau d'orella,
perquè sembla que m'escoltis
malgrat els silencis, 

els teus silencis. 

***************************

No,
¿por qué?
¡Me sorprendes!
Yo te quiero así.
No, no me digas que no,
pero háblame
con tus ojos,
tus silencios ...
Háblame
con tu serenidad,
tus misterios,
tus silenciós.

Háblame.

Yo también lo haré
como siempre,
al oído,
porque parece que me escuches
a pesar de los silenciós,

tus silencios.




2 de maig 2016

MARTA ELKA - "QUARTET DE COSES"

 



Barcelona, maig 2016
 

Diuen que de les flors, gràcies a les abelles i altres libadors, es fabrica la mel, un producte natural ple de grans propietats alimentàries i terapèutiques, amb la característica especial de la gran dolçor i textura úniques. 

Per arribar a la mel, les abelles han fet una feinada instintiva i plena de detalls, alguns pràcticament mecànics, que fan que et meravellis per la natura en la seva virtut pròpia de treballar el cicle de la vida. 

A més, tot gira a l'entorn de l'abella reina, a qui se la preserva i cuida com un tot. 

Fa uns pocs dies vaig anar a Mallorca amb el cantautor i bell amic Jordi Gomara, per fer unes presentacions del CD solidari “Notes blaves per l'autisme” de l'Ass.Univers Agatha Autisme, conjuntament amb un altre CD també solidari, “L'inquilí del gel”, basat en un poemari del gran poeta Miquel Àngel Lladó Ribas, per ajudar a l'associació d'autisme de les Illes Balears Apnab Gaspar Hauser, l’esdeveniment es va nomenar “SONS BLAUS PER L'AUTISME”. 
 
 
 
I vaig tenir la sort de compartir escenari i conèixer i gaudir de la compositora, cantant i instrumentista Marta Elka durant els esdeveniments de les presentacions esmentades, el que va comportar una gran descoberta per als sentits musicals: una veu profunda i perfectament motllurada, traces de cantautora amb sensibilitat i màxima expressivitat i sentiment a l'escenari. 

I he tingut encara més sort, vam fer un intercanvi de CDs, ja que l'ocasió era ideal, donat el bon feeling que es va viure durant els dos esdeveniments, un a Palma i l'altre a Manacor. 

El CD “Quartet de coses” de la Marta Elka és com un rusc de mel musicada: arranjaments acurats, la complicitat i gran savoir faire del gran músic guitarrista, etc, Toni Pastor, arranjaments d’en Francesc Aguiló i la resta de músics que l'acompanyen i fan cura d'ella, com les abelles a la seva reina, mentre ella motllura la veu, l'instrument i les melodies, fent que el resultat sigui una exquisida mel musical de la més delicada però a la vegada consistent. 

Hi ha traces de folk, de ragtime, de melodies al vent, amb unes belles lletres, amb alguns temes(com no, “La mar”) que enganxen, malgrat la duresa de la lletra cap a un més que segur desamor. 

Els que em coneixen saben que sóc un amant de la música i que m'agrada recomanar els músics que m'arriben ben endins, jo, amb aquest CD i amb la seva participació al de “L'inquilí del gel” us puc dir que he trobat molta molta bona música i que he gaudit i gaudeixo intensament amb les seves interpretacions. 

Us ho recomano mil per cent

 

Marta Elka:

“QUARTET DE COSES”

 

2014 – Referència: 5.2404

DL: B22175-2014
 
 
 
 

 

25 d’abr. 2016

SENSE ANCORAR-SE © - SIN ANCLARSE ©


 

La casa és al fons de l’horitzó
i treu fum per la xemeneia,
com el vaixell de la meva ànima,
aquell que sempre va a la deriva. 

Sé, més o menys,
que tu no saps, menys que més,
que jo et sé i et sento
a prop del meu mirar,
a prop del meu sentir,
a prop de les dreceres en espiral... 

... ho sé més o menys. 

I veurem si hi arribaré
a la casa del fons de l’horitzó,
amb la llar encesa per a nosaltres,
com el vapor del meu vaixell,
aquell que sempre va a la deriva
sense ancorar-se ... 

... perquè no li cal ... 

************************************** 

La casa está en el fondo del horizonte
y echa humo por la chimenea,
como el barco de mi alma,
aquel que siempre va a la deriva.

Sé, más o menos,
que tú no sabes, menos que más,
que yo te sé y te siento
cerca de mi mirar,
cerca de mi sentir,
cerca de los atajos en espiral ...

... Lo sé más o menos.

Y veremos si llegaré
a la casa del fondo del horizonte,
con el hogar encendido para nosotros,
como el vapor de mi barco,
aquel que siempre va a la deriva
sin anclarse ...

... Porque no le hace falta ...
 

 

Gabriel Maria Pérez 

25.04.16

 

20 d’abr. 2016

CD - L'INQUILI DEL GEL - Miquel àngel Lladó Ribas - APNAB GASPAR HAUSER

 

 
 
Recent tornat de Mallorca, després de viure dos inoblidables esdeveniments a Palma i Manacor i amb un tresor a la mà, amb el CD "L'inquilí del gel", basat en el meravellós poemari d'en Miquel Àngel Lladó Ribas, de Casabierta editorial i del que al desembre del 2014 es va fer un musical presentat a l'Auditori de Palma.
 
 
 
 
Un disc absolutament ple de sensibilitat, grans poesies i rapsodes, i uns músics excepcionals.
 
Només mirant els crèdits observareu el gran nivell dels participants.
 
Cal dir que es tracta d'un disc solidari a benefici de l'Associació de Pares de Nins amb Autisme de les Balears, APNAB GASPAR HAUSER
 
Una recomanació mil per cent!
 
Podeu demanar informació a info@apnab.org
 
 

6 d’abr. 2016

L'HORITZÓ DE LA TEVA VALL © - EL HORIZONTE DE TU VALLE ©




Pots estar ben segura
que ara que t’observo mentre beus primavera
entre els teus dits i els meus desgavells,
una costura ribetejada amb lliris blancs
broda una passió efímera, verge i animal,
tal vegada com a llop solitari
immers en l’horitzó de la teva vall. 

******************************** 

Puedes estar segura
que ahora que te observo mientras bebes primavera
entre tus dedos y mis descalabros,
una costura ribeteada con lirios blancos
borda una pasión efímera, virgen y animal,
tal vez como lobo solitario
inmerso en el horizonte de tu valle.
 

 

Gabriel Maria Pérez 

Drets registrats – Derechos Registrados

16 de març 2016

LABERINT - LABERINTO ©



La teva calma
somriure i tendresa
sempre ens colra,
enrere havien quedat
temps convulsos,
cerca de facultatius,
preguntes a l'aire,
nervis,
lluita.

Ara,
el teu nerviosisme
latent i punxant
m'està trencant la vida,
el cor i les ganes,
i el món se'm cau al damunt
quan et veig frenètica,
crits al cel,
calfreds,
lluita.

Dolça,
tu no ens parles
i no sabem què tens,
i patim el teu neguit,
ens contagies ansietat
i el món ens crema el sentiment:
batecs inconsistents,
fúria,
lluita?

El laberint resta sense punt d'eixida...


*****************************************

Tu calma
sonrisa y ternura
siempre nos curtió,
atrás habían quedado
tiempos convulsos,
búsqueda de facultativos,
preguntas en el aire,
nervios,
lucha.

Ahora,
tu nerviosismo
latente y punzante
me está rompiendo la vida,
el corazón y las ganas,
y el mundo se me cae encima
cuando te veo frenética,
gritos al cielo,
escalofríos,
lucha.

Dulce mía,
tú no nos hablas
y no sabemos qué tienes,
y sufrimos tu desazón,
nos contagias ansiedad
y el mundo nos quema el sentimiento:
latidos inconsistentes,
furia,
lucha?

El laberinto queda sin punto de salida ...


12 de març 2016

ALGUNAS DELICIAS ©




Algunas delicias no serán
nunca mías, nunca.
Se reservan a los selectos adictos
de la religión del buen sentir,
del buen paladar,
del buen sommelier cuya cata le embelesa,
le transporta a un submundo de metáforas.

Pero yo no podré catar
ese licor que se sirve en cuentagotas
para saborearlo a sorbos, poco a poco,
a pequeños burbujeos con los labios humedecidos.
¡Qué suerte tendrán esos catadores
cuyos sentidos polinizarán su mente absorta!

¡Qué suerte!

Yo continuaré observando
el color profundo de ese licor especial
reservado a a esos barriles de barniz claro
y me resignaré, complacido,
sabedor de que, al no probarlo,
se mantendrá siempre intacto y virgen para mi,
aunque listo para paladares supuestamente ya escogidos.



Gabriel Maria Pérez
12/03/16


DERECHOS RESERVADOS 

27 de febr. 2016

LICOR CONCENTRAT © - LICOR CONCENTRADO ©




Si et sembla
t’escriuré només a tu,
perquè amb poques paraules
vull dir-te:

t’estim.

I amb altres,
et diré que mai t’has esvaït
als núvols de la saturació,
perquè ets copa de licor concentrat
i pedra preciosa d’un camí
per sempre infinit.

****************************

Si te parece
te escribiré sólo a ti,
porque con pocas palabras
quiero decirte:

te quiero.

Y con otras,
te diré que nunca te has desvanecido
en las nubes de la saturación,
porque eres copa de licor concentrado
y piedra preciosa de un camino
para siempre infinito.







18 de febr. 2016

UN POEMA ©

 
 
 
 
T'escriuré un poema
curtet o no,
perquè em fa ganes
de dir-te paraules boniques,
d'escriure't mots caramels,
ja que sento rubors dolços
amb alenades penetrants,
a la vegada escruixidores. 
 
I em sento com embolcall
amb ganes d'abastar-te tota sencera
però ets caprici en zel i ets perill,
perquè potser l'infinit
m’acabarà engolint. 
 
************************* 
Te escribiré un poema
cortito o no,
porque me dan ganas
de decirte palabras bonitas,
de escribirte palabras caramelos,
ya que siento rubores dulces
con alientos penetrantes,
a la vez estremecedores.

Y me siento como envoltorio
con ganas de abarcarte entera,
pero eres capricho en celo y eres peligro
porque quizás el infinito
me acabará engullendo.
 
 
Gabriel Maria Pérez,  Febrer 2016  - DRETS RESERVATS
 
 

 

9 de febr. 2016

¡INDIGNANTE!

Es indignante, espeluznante, denigrante, extraordinario, egocéntrico, inhumano, ...







Lees y ves imágenes de cómo miles de refugiados son recibidos en las peores condiciones, cómo algunos países les vetan la entrada, cómo otros países les confiscan bienes, cómo algunos auténticos hijos de puta trafican con menores que han huído junto con sus familiares(se supone), de su tierra de orígen.





Ves hambre y miseria repartida por doquier, soledad, hogares destrozados, indigencia, pobreza, miseria, hambre y más hambre y desolación absoluta.






Gente luchando para que no los desahucien y no lo consiguen.








Derroches constantes de dinero y más hambre, más hambre... y más miseria, más miseria.




Y de pronto salta la noticia de que unos personajes de dentro del mundo del deporte van a cobrar frioleras de millones de dinero para entrenar a este u otro equipo, o para continuar con esta u otra marca de vehículo, o por ganar tantos partidos jugando a un deporte u otro o...

¿Es esto justo?


¡MALDITA SEA!





6 de febr. 2016

POTSER © - QUIZÁS ©



Retalls de vida
pels cingles de l’oblit.
Retalls d’obvietats
entre línies espesses de la memòria.
Retalls d’instants perduts o retrobats,
de silencis permanents,
de silencis,
de silencis ...

I al far de la inconsciència,
un llum que gira i gira
cerca moments, espais i espills,
d’uns instants perduts, sense més,
per les ones turbulentes
d’una carícia al vent,
al vent,
al vent.

No ho veig clar,
serà que permanentment m’estic enfonsant?
O potser una marea de malsons?
Potser,
potser,

... Potser ...


*******************************

Recortes de vida
por los riscos del olvido.
Recortes de obviedades
entre líneas espesas de la memoria.
Recortes de instantes perdidos o reencontrados,
de silencios permanentes,
de silencios,
de silencios ...

Y al faro de la inconsciencia,
una lámpara que gira y gira
búsqueda momentos, espacios y espejos,
de unos instantes perdidos, sin más,
por las ondas turbulentas
de una caricia al viento,
al viento,
al viento.

No lo veo claro,
será que permanentemente me estoy hundiendo?
O quizás una marea de pesadillas?
Tal vez,
quizás,

... Quizás ...






17 de gen. 2016

UN MOMENT © - UN MOMENTO ©

 
 
 


Per un moment he pensat
que podies ser meva. 

Però no, avui no tinc tarda
i l’hivern s’emporta el somni. 

Mentrestant, la casa olora a cafè
i el meu sentir canvia de sentit. 

Demà no me’n recordaré.
 
***********************
 
Por un momento he pensado
que podrías ser mía.

Pero no, hoy no tengo tarde
y el invierno se lleva el sueño.

Mientras tanto, la casa huele a café
y mi sentir cambia de sentido.
Mañana no me acordaré.
 
 
Registro de Propiedad Intelectual la inscripción de la obra con código de registro:1601176273817 Gabriel Maria Pérez Fuster" "UN MOMENT" 


 

27 de des. 2015

SEGUR © - SEGURO ©





Segur
que transpiraràs nit delicada
i jo recorreré, il·lús,
la seda de la teva alenada.

Amb perfídia i sense fre.

Segur
que beuràs aigua d’estrelles
i jo m’ennuegaré, envejós,
amb els licors del nostre amor.

Un destí brodat.

*****************************

Seguro
que transpirarás noche delicada
y yo recorreré, iluso,
la seda de tu aliento.

Con perfidia y sin freno.

Seguro
que beberás agua de estrellas
y yo me empaparé, envidioso,
con los licores de nuestro amor.

Un destino bordado.


7 de des. 2015

INCERTA© - INCIERTA©





Un sol de mitja nit
empeltat per miralls de lluna plena,
amb perfils de mitja estrella
envers les cruïlles de la matinada,
-serena i freda-
em crea un insomni trepat,
paraules que s’escolen cap el desig
i una llum esmorteïda:
l’emoció es relega en pols.

Dia que és nit suprema,
matinades de dies esvelts...
Paraules que no s’entenen,
com un deliri més
de la natura incerta i personal
del meu interior més irreal.

La lluna del migdia
empesa per espills de sol terral,
amb paratges de plena llum
devers les dreceres de l’alba,
-serena i freda-
em provoca un somni de claror,
versos que s’esfilagarsen cap els sentits
i una llum imponent:
la boira es transforma en miratge.

************************************


Un sol de medianoche
injertado por espejos de luna llena,
con perfiles de media estrella
hacia las encrucijadas de la madrugada,
-serena y fría-
me crea un insomnio taladrado,
palabras que fluyen hacia el deseo
y una luz amortiguada:
la emoción se relega en polvo.

Día que es noche suprema,
madrugadas de días esbeltos ...
Palabras que no se entienden,
como un delirio más
de la naturaleza incierta y personal
de mi interior más irreal.

La luna del mediodía
empujada por espejos de sol terral,
con parajes de la luz
hacia los atajos del alba,
-serena y fría-
me provoca un sueño de claridad,
versos que se deshilachan hacia los sentidos
y una luz imponente:
la niebla se transforma en espejismo.




1 de des. 2015

SECRETAMENT© - SECRETAMENTE©



Secretament ha observat
com la teva pell pura i delicada,
finíssima i perfumada,
a l'aixopluc de la lluna
agafava una brillantor angelical.

Serenament adormida
amb expressió de placidesa celeste,
preciosa i divina,
amb els teus braços estesos
pareixies una dea de la nit.

Què delicades
les ombres del teu contorn!

S’obre la porta.

Del flascó de les teves essències més fines,
com esquitxos barrejats amb cendra gris,
un salvatge desig d’arrencar-te el cor
per posseir-te en la disbauxa,
esclafar els teus sentits, la teva vida
i els teus gemecs implorant, no, no, no!!!

Un silenci...

La sang fa rierols damunt teu.
A cada moment més tintats rogents
es mesclen entre batecs que s’agiten
per una mirada feréstega, amb ulls lascius:
pupil·les dilatades per la salvatgia.

La porta es tanca...
El silenci roman...
El cos nu manté els braços oberts...
Les cames creuades...
Els ulls tancats i humits...
I les passes s’allunyen...

 “És meva... només meva... ”

*************************************

Secretamente ha observado
como tu piel pura y delicada,
finísima y perfumada,
al cobijo de la luna
cogía un brillo angelical.

serenamente dormida
con expresión de placidez celeste,
preciosa y divina,
con tus brazos extendidos
parecías una diosa de la noche.

¡Qué delicadas
las sombras de tu contorno!

Se abre la puerta.

Del frasco de tus esencias más finas,
como salpicaduras mezcladas con ceniza gris,
un salvaje deseo de arrancarte el corazón
por poseerte en el desenfreno,
aplastar tus sentidos, tu vida
y tus gemidos implorando, ¡¡¡no, no, no !!!

Un silencio ...

La sangre hace arroyos sobre ti.
A cada momento más tintados rojizos
se mezclan entre latidos que se agitan
por una mirada torva, con ojos lascivos:
pupilas dilatadas por el salvajismo.

La puerta se cierra ...
El silencio permanece ...
El cuerpo desnudo mantiene los brazos abiertos ...
Las piernas cruzadas ...
Los ojos cerrados y húmedos ...
Y los pasos se alejan ...

"Es mía ... sólo mía ..."




Gabriel Maria Pérez

Desembre 2015 







16 de nov. 2015

A VOLTES EM PREGUNTO © - A VECES ME PREGUNTO ©


Foto by, xpressate.net



A voltes em pregunto
si tinc nivell per dir-te que t’estim
si tinc forces per cridar-te, merda!
si podré aguantar tanta misèria
si podré plorar sense fer-ho d’amagat
si podré aixoplugar-te entre els meus braços

Sempre hi ha alguna esquerda que m’ho impedeix
Sempre hi ha algun estúpid que ho esguerra tot,
que ho corromp, que ho embruteix, que ho anul•la...

I jo no ho cercava, no,
jo no ho he cercat mai:
l’odi, la guerra, la desídia,
el proselitisme, l’egocentrisme,
els que es creuen amos de la guerra,
els que es creuen abanderats de la llibertat,
els que es solidaritzen per aparentar:
hipòcrites!!! n’hi ha tants!!!

Avui sento plorar, però sento vida
Avui sento basarda, però encara queda amor
Cap el boig intransigent i irreverent
Cap el provocador sense escrúpols
Cap a l’inhumà fanàtic suïcida religiós
Cap a ...

Encara queda amor?

... a voltes em pregunto.

******************************************************

A veces me pregunto
si tengo nivel para decirte que te quiero
si tengo fuerzas para llamarte, ¡mierda!
si podré aguantar tanta miseria
si podré llorar sin hacerlo a escondidas
si podré guarecerte entre mis brazos

Siempre hay alguna grieta que me lo impide
Siempre hay algún estúpido que lo estropea todo,
que lo corrompe, que lo embrutece, que lo anula ...

Y yo no lo buscaba, no,
yo no lo he buscado nunca:
el odio, la guerra, la desidia,
el proselitismo, el egocentrismo,
los que se creen dueños de la guerra,
los que se creen abanderados de la libertad,
los que se solidarizan para aparentar:
¡¡¡hipócritas!!! ¡¡¡hay tantos!!!

Hoy siento llorar, pero siento vida
Hoy siento miedo, pero aún queda amor
Hacia el loco intransigente e irreverente
Hacia el provocador sin escrúpulos
Hacia el inhumano fanático suicida religioso
Hacia ...

¿Aún queda amor?

... A veces me pregunto.