18 de març 2013

ELS MIRALLS DE DYLAN AL XXVI TRADICIONÀRIUS

 

“Aquest article és només una visió personal sobre el concert del passat divendres quinze de març, emmarcat dintre el XXVI Festival Tradicionàrius... vull dir que jo no sóc ni periodista, ni crític musical, tan sols un amant de la música i la literatura i admirador i seguidor de la trajectòria artística d’en Bob Dylan”
 

Tenia ganes de que arribés el dia del concert, no puc ocultar que, des dels darrers anys, sóc un seguidor del Sr. Bob Dylan, sobretot després d'haver-lo vist en directe al Poble Espanyol, ara ja fa uns anys, on em va deixar bocabadat i després de molts anys d’haver-lo estat escoltant per tot arreu: casa, ràdio, bars, i d'haver-lo llegit i rellegit.
 

Una de les coses que pot sorprendre és que hagi estat nominat en més d'una ocasió, per al premi Nobel de literatura... a mi particularment, no em sorprèn.
 

Així que disposat a veure quin resultat podia donar la mescla entre dos grans cantants  de la música moderna catalana, el Senyor Jordi Batista, amb una gran trajectòria: Grup de folk, Ia & Batiste, Máquina!, etc. i el Senyor Gerard Quintana: Sopa de Cabra i altres varis més projectes en solitari, així com col•laboracions amb músics com Quimi Portet, Albert Pla i Gossos, també entre altres més.
 

El concert va ser una mica el que m’esperava: una repassada folk a molts dels grans temes representatius del geni de Minnesota.
 

Molt ben acompanyats pels guitarristes Francesc Bertran i Amadeu cases a qui després s'afagirien altres, van destil•lar els aromes folkies d’en Dylan, deixant un bon regust en l’esperit de qui els escoltava.
 

Començant per un àgil i refrescant “Stuck inside of mobile” i passejant per temes de referència com “The times they are a-changing”, “A hard rain is gonna fall”, “Knocking on heaven’s door”, passant per un meravellós “Is not dark yet” i un molt ben interpretat i arranjat “Vissions of johanna”, per a mi un dels millors temes de la nit, i acabar amb la ultra-versionada “Blowing in the wind”.
 

Molt bo l’acompanyament i increïble com es va impulsar el to musical amb l’aparició del sensacional Pascal Comelade, amb el seu piano de joguina que fou com un centelleig màgic al costat de l’elèctric.
 

En definitiva, un concert molt ben portat, de cap manera feixuc o avorrit i amb dues veus plenes de força, molt adients per interpretar el Mestre Dylan.
 

Potser pugui posar-hi un però, i és que vaig trobar a faltar una mica més de caliu al públic: és estrany, però de tants temes per molts coneguts, pràcticament només se’l va sentir corejar en el darrer tema, “Escolta-ho en el vent”, aquell que el bo d’en Gerard va dir que de petit es pensava que era una cançó de missa… a molts Gerard, a molts ens ho havia semblat, i realment la lletra és magistral i actual malgrat el pas del temps. 

  

 

 
"Este artículo es sólo una visión personal sobre el concierto del pasado viernes quince de marzo, enmarcado dentro del XXVI Festival Tradicionàrius... quiero decir que yo no soy ni periodista, ni crítico musical, tan sólo un amante de la música y la literatura y admirador y seguidor de la trayectoria artística de Bob Dylan"

Tenía ganas de que llegara el día del concierto, no puedo ocultar que, desde los últimos años, soy un seguidor del Sr. Bob Dylan, sobre todo después de haberlo visto en directo en el Poble Espanyol, hace ya unos años, donde me dejó boquiabierto y después de muchos años de haberlo estado escuchando por todas partes: casa, radio, bares, y de haberlo leído y releído.

Una de las cosas que puede sorprender es que haya sido nominado en más de una ocasión, para el Premio Nobel de Literatura... a mí particularmente, no me sorprende.

Así que dispuesto a ver qué resultado podía dar la mezcla entre dos grandes cantantes de la música moderna catalana, el Señor Jordi Batista, con una gran trayectoria: Grup de folk, Ia & Batiste, Máquina!, etc. y el Señor Gerard Quintana: Sopa de Cabra y otros varios más proyectos en solitario, así como colaboraciones con músicos como Quimi Portet, Albert Pla y Gossos, también entre otras más.

El concierto fue un poco lo que me esperaba: un repaso folk a muchos de los grandes temas representativos del genio de Minnesota.

Muy bien acompañados por los guitarristas Francesc Bertran y Amadeu Casas, a quienes después se añadirían otros, destilaron los aromas folkies de Dylan, dejando un buen sabor en el espíritu de quien los escuchaba.

Empezando por un ágil y refrescante "Stuck inside of mobile" y paseando por temas de referencia como "The times they are a-changing", "A hard rain is gonna fall", "Knocking on heaven s door", pasando por un maravilloso " is not dark yet "y un muy bien interpretado y arreglado" Vissions of Johanna ", para mí uno de los mejores temas de la noche, y acabar con la ultra-versionada" Blowing in the wind ".

Muy bueno el acompañamiento e increíble cómo se impulsó el tono musical con la aparición del sensacional Pascal Comelade, con su piano de juguete que fue como un destello mágico junto al eléctrico.

En definitiva, un concierto muy bien llevado, en modo pesado o aburrido y con dos voces llenas de fuerza, muy adecuadas para interpretar al Maestro Dylan.

Quizá pueda poner un pero, y es que eché de menos algo más de calor al público: es extraño, pero de tantos temas por muchos conocidos, prácticamente sólo se le oyó corear en el último, "Blowing in the wind ", aquél que el bueno de Gerard dijo que de pequeño se pensaba que era una canción de misa... a muchos Gerard, a muchos nos lo había parecido, y realmente la letra es magistral y actual a pesar del paso del tiempo.

2 comentaris:

  1. Veo que disfrutaste, y es lo importante, porque ya que uno se gasta una pasta, es a lo menos que puedes aspirar, y me alegro.
    Un fuerte abrazo

    ResponElimina
  2. Gracias José María.
    Siempre bienvenido. Sí, fue un interesante concierto.
    Un abrazo.

    ResponElimina